[Crítica] Ilsa, la loba de las SS - Don Edmonds, 1975

-TÍTOL ORIGINAL: Ilsa, She Wolf of the SS
-DIRECTOR: Don Edmonds
-GUIÓ: Jonah Royston, John C.W. Saxton
-ANY: 1975
-DURACIÓ: 96 min.
-FOTOGRAFIA: Glenn Roland
-PRODUCTORA: Coproducción EUA-Alemània
-REPARTIMENT: Dyanne Thorne, Gregory Knoph, Tony Mumolo, Maria Marx, Jo Jo Devile, George 'Buck' Flower, Rodina Keeler

El fastigueig que ens provoca pensar en l'Holocaust, la vergonya més vergonyosa de la condició humana, només pot ser disfrutable per nosaltres -i alhora amb el màxim respecte- si s'empra cinematogràficament parlant una hipèrbole del que va succeir. Perquè es poden fer dues coses, o bé narrar melodrames en el context del succés polèmic -en aquest cas el nazisme-, o bé indagar en el camp de l'explotació en què ni es respecta el context històric ni tampoc s'intenta donar serietat al producte .

Ilsa, la lloba de les SS entra dins el camp explotation, fins i tot m'atreveixo a dir que és l'estendard d'aquest tipus de cinema, emprant un contingut retorçat del passat, fastigós fins i tot, obviant així un rigor històric per un altre de tan exòtic que només aconsegueix excitar i arrencar ampolles alhora com és la naziexplotation. I això és una cosa que en el conjunt físic de film, vist avui en dia, és difícil d'avaluar, ja que només té interès per als més fidels seguidors del gènere terrorífic, perquè en el fons, tot i el meu profund amor a la pel·lícula, és un autèntic fracàs artístic, però no per això dolenta, ja que no és pretensiosa i avui es fa fins i tot entranyable.

És una cosa que queda molt clar al principi de la pel·lícula quan vam descobrir que sota el sobrenom de Herman Traeger, productor de la pel·lícula, no és ni més ni menys que David F. Friedman, creador junt de la mà de Herschell Gordon Lewis del nostre estimat gore amb la genial Blood Feast (1968). Però també responsable de quantitats inacabables de pel·lícules escombraries amb dones de davanteres voluptuoses al més pur estil Russ Meyer. Per tant, un cinema divertit, divertit, malaltís, i mai per prendre-ho seriosament. I és que aquest tipus (Friedman), als anys setanta, començava a sentir vergonya del seu currículum i va començar a fer servir sobrenoms com aquest, Herman Traeger. Doncs bé, segons ell, la pel·lícula tracta d'un succés històric realista -que no real-, i, ho és? Es fa complicat contestar la pregunta, però el que si és cert és que la inspiració contextual dels experiments a camp de concentració si són certes, i que inevitablement es poden fer certs paral·lelismes. Possiblement la inspiració del film neix d'Ilse Koch, l'esposa d'un comandant d'un camp de concentració situat a la població de Buchenwald. El seu marit, Karl Kock, era conegut per practicar diferents mètodes d'experimentació mèdica amb els presoners, i el treball que ocupava la seva dona consistia en aplicar diferents tècniques de càstig i tortura. Es diu fins i tot que, Ilse, creava objectes amb la pell dels presoners al més pur estil Ed Gein, guanyant-se sobrenoms com "la bruixa de Buchenwald". Sens dubte, va ser una de les persones més despietades dels camps de concentració nazi.

És una cosa bastant subjectiva, crec, però les reminiscències a Ilsa personalment són inevitables més enllà de la semblança del nom.

(Ilsa - Ilse Koch)

Que tal Ilsa la lloba de les SS? Ràpid de contestar: 4 decorats, dones semi-nues per tot arreu i un tècnic de FX. Amb això, una càmera per gravar, i un equip d'àudio ja podríem rodar la pel·lícula. I encara que puguem pensar a priori llegint aquesta ressenya que estem davant d'una mediocritat, precisament és el contrari, la seva humilitat la fa forta i interessant, perquè sap el que ens vol oferir i mai intenta abastar més del compte, només excuses per mostrar nazisme, sexe i violència. Un cinema lleuger, senzill, simple, però sa, com una infusió, que quan tenim mal de panxa pot ser molt substanciosa, però com espectadors que som, hem de prendre menjar moltíssim més substanciosa encara si volem estar ben alimentats. Perquè en el fons, no deixo de parlar d'una pel·lícula d'aquestes que, gràcies a ella, som capaços d'observar millor els èxits d'altres grans pel·lícula de veritat, i és per això mateix -entre altres tants motius- per la qual cosa adoro aquest cinema, i si a sobre és capaç de fer-me divertir i desconnectar és que l'objectiu dels productors de la pel·lícula es van complir.

La pel·lícula com comentava, és una barreja entre plaer i ciència, passat pel tub de cinema de terror i portada a l'extrem que et permet el cinema exploitation. En concret ens explica la teoria que en el seu moment Ilse Koch va defensar: la possibilitat que la dona pugui incorporar-se a la batalla perquè és més propícia a aguantar el dolor, però per a això caldria demostrar-ho a base d'un seguit d'experiments dolorosos i brutals . Però això només és la línia d'investigació personal de Ilsa, ja que en el camp, a part, es fan investigacions mèdiques per provar nous medicaments, torturant així als seus inquilins en nom de la guerra. I és que segons Ilsa, servir el tercer Reich hauria de ser un orgull per a tots els presoners de camp, oferint els seus cossos a la ciència i així poder ajudar a salvar milers de vides pel bé d'Alemanya. Però per als homes presoners hi ha un altre destí, Ilsa els demostrarà la seva supremacia sexual anant al llit amb cada un d'ells per a després, en cas de no estar a l'altura, ser castrats sàdicament.

Per tant, una protagonista amb un desig sexual voraç i mentalment malalta acaba donant vida a la pel·lícula, vaja, una d'aquestes salvatjades que tant ens agrada, bàsicament per ser res pretensiosa i si molt directa.

L'encarregada de donar vida a Ilsa es tracta de Dyanne Thorne, una dona que va estar sempre lligada a l'exhibicionisme com a model pin-up i al cinema explotitation. S'explica que una actriu va rebutjar el paper instantàniament en llegir en el guió que havia de fer una "pluja daurada" a un comandant de les SS, cosa que no li va importar en absolut a Thorne. Físicament imponent, amb uns grans pits, rossa, i en general una noia que sembla haver estat extreta de cinema de Russ Meyer, algú molt de moda en aquells temps.

Tornant al film, Ilsa coneixerà un presoner anomenat Wolfe (Gregory Knoph), d'arrels alemanyes però nascut als EUA, i que posseeix un talent que la nostra Ilsa mai ha experimentat: la capacitat de controlar les ejaculacions. Si, és algú que desperta la curiositat de Ilsa, oferint així la possibilitat d'anar a dormir amb ella, el que el conduirà a un plaer inimaginable. Penso que pot ser interessant rescatar el diàleg que els fa conèixer:

-Ilsa: Us considereu homes? No veig virilitat entre les vostres cames! I tu, alemany bastard, és fàcil veure que la teva sang està contaminada, aquesta no és la constitució d'un veritable ari.
-Wolfe: La mida no ho és tot, comandant.
-Ilsa: Creus que no? Ja veurem.

Wolf, salvarà la seva pell -o millor dit, la de la seva membre-, i fins i tot començarà a mantenir una relació purament sexual amb Ilsa convertint-se així en l'única persona capaç de tractar humanament amb la lloba.

A la resta de presoners els tocarà viure un infern, i que com a espectadors podrem gaudir com porcs veient tortures molt desagradables, com ara la injecció a les víctimes de bacteris que comporten malalties com la sífilis o la gangrena, per així poder usar els possibles remeis experimentals. Per tant, no seran més que conillets d'índies en mans de les SS, però per Ilsa, ocasionalment aquestes tortures i experiments es converteixen en alguna cosa personal, plaent, atribuint-se així un carisma extra al personatge tan deliciós com a espectadors de cinema extrem que som. Per exemple -a part dels bacteris o castracions-: penetrar consoladors electrificats, tortures amb la pressió de l'aire, a veure qui sobreviu més temps en aigua bullent... Etc. Un espectacle salvatge no apte per als cors més febles.

Per tant, els elements que ens ofereix l'explotation és indagar en el morbós -o repugnant- del que ha passat al camp de concentració, i sobretot el sexe, molt sexe. Que potser és normal que 4 noies de les SS practiquin les seves tortures nues de cintura dalt? Aquesta és la rutina de la pel·lícula. Encara que de cap manera podem acusar el film de pornogràfic, ja que mai es mostren genitals en les escenes de sexe més enllà de cabells púbics de la dona, i això és el que convertiria la pel·lícula en pornogràfica. Però sí que el film intenta mostrar-nos un univers eròtic en què els papers de dominació s'han invertit, governant així dones uniformades de SS i el camp només vigilat per homes soldat. Fins i tot els homes presoners són sodomitzats per dones, amb frases per part de Ilsa com "qui se'n va a dormir amb mi no torna a fer-ho amb ningú més", i clar, la nostra estimada Ilsa acaba castigant els seus amors amb brutals tècniques de castració sense anestèsia, flagel·lacions, consoladors de descàrregues elèctriques, el bondage, o la ja esmentada "pluja daurada". Per tant, aquesta pel·lícula de Don Edwards aprofundeix en un univers sadomasoquista dut a l'extrem.

M'agradaria destacar també que tot i els més de trenta-cinc anys transcorreguts des de l'estrena de la pel·lícula fins avui, els seus efectes especials a càrrec del desacreditat Wayne Beauchamp i també de l'encarregat de maquillatges Joe Blasco, mereixen un aplaudiment per seguir sent frescos. No han envellit pràcticament -a excepció de la sang, que a estones és excessivament rogenca i sintèticament, i és que cal no oblidar que estem parlem d'un títol de pressupost ínfim, cosa que té molt de mèrit avui dia. Tots dos són persones molt lligades al gènere fantàstic, i que grans títols com Phantasma (Don Coscarelli, 1979) o Maniac cop (William Lustig, 1988) els deuen les gràcies, especialment a Wayne Beauchamp. Fins i per Beauchamp aquest va ser el seu primer treball malgrat estar desacreditat -fins i tot va fer un cameo com presoner-, i que posteriorment va treballar en més de 150 projectes seguint avui en dia en peu de guerra.

Una pel·lícula mediocre, si, però disfrutable en el seu conjunt per no voler abastar camps dels quals mai seria acceptada, on fracassaria en l'intent. I això la va portar a 3 seqüeles més: Ilsa, la hiena de l'Harem, repetint en la direcció amb Don Edwards i que malgrat que la baixada acusat bàsicament per repetició d'esquemes segueix mantenint l'esperit gamberro de l'original; després vindria Ilsa, la tigressa de Sibèria, amb una mica menys de gore i sexe i notablement inferior a les altres dues; i finalment un altre títol que en principi no té res a veure amb la saga -de fet és una pel·lícula no-oficial- anomenat Ilsa, the wicked warden, de la mà pràcticament sempre inepte Jesús Franco que va aconseguir un lamentable resultat. Malgrat manifestar-se en les dues una baixada escalonades sempre resulten interessants, i és que Dyanne Thorne va aconseguir brodar un dels papers més inoblidables que ha pogut regalar-nos el cinema.

Per si hi ha algú interessat, puc recomanar algun títol molt relacionat amb les naziexploitations una mica pujadetes de to, molt del tipus Ilsa, que potser poden picar la curiositat. Aquesta va ser una barreja bastant de moda en els setanta, amb pel·lícules infinitament indesitjables, encara que vistes avui dia són entranyables, normalment provinents d'Itàlia. Per exemple La bèstia en calor (1977) de Luigi Batzella, autor d'altres bodris que també estaven carregats de sexe i bastant violència. També coses com SS va experimentar camp, de Sergio Garrone, un tipus que va treballar bastant amb Klaus Kinsky en algunes pel·lícules. O dos títols per part de l'irregular -que ja és ser molt bo- Bruno Mattei: SS camp de sexe i violència; o un altre títol molt semblant encara que descontextualitzat del nazisme com és The Jail: A woman 's hell.