-REPARTO: Edwige Fenech, George Hilton, Conchita Airoldi, Alberto de Mendoza, Manuel Gil, Carlo Alighiero, Ivan Rassimov, Bruno Corazzari, Marella Corbi
En els moments més
àlgids del giallo, a principis dels setanta, més enllà
de Bava, Argento o Lucio Fulci, hi havia un altre director
que marcaria la seva empremta amb força amb algun dels títols més
interessants que es recorden: Sergio Martino. Martino es
mereix un segon lloc darrere de Dario Argento en aquest
tipus de pel·lícules per molt nefastes i ridícules que arribessin
a ser títols posteriors com La muntanya del Déu caníbal
(1978) -que fins i tot van arribar a fer servir plànols
recurs de documentals per omplir el metratge-, L'illa dels
Homes Peixos (1979) o 2019 Després de la Caiguda de Nova York (1983)
-per posar uns exemples-, que resultaven ser
unes exploitations simpàtiques només digeribles per a
fans de la caspa i rates de videoclub. Però abans de totes aquestes
escombraries de sèrie B o Z Martino va fer un grapat
de giallos la mar d'interessants, entre elles La perversa
senyora Ward, dirigida el 1971, i que resultava ser el seu
segon giallo, ja que mesos abans va estrenar una altra joia com
és La cua de l'escorpí. Les dues pel·lícules van ser molt ben
rebudes per la crítica, i avui ja són peces de culte a la memòria
de l'aficionat al subgènere per recollir la versió més pura
del giallo, lluny de les mutacions que viuria a mitjans
dels 70 cap al fantàstic, en part per "culpa"
del Rojo Fosc de Dario Argento el 1975, que
s'allunya dels cànons habituals del subgènere per acostar-se
tangencialment al cinema de terror. És per això que els títols
de Sergio Martino oferirien la versió més pura
del giallo, amb tots els clixés que comentava de la navalla,
guants de pell, nus gratis i altres, i a més amb un
resultat totalment satisfactori.
El títol que m'ocupa he de
reconèixer que li tinc un afecte especial, possiblement per la seva
qualitat, puresa, lògica, i haver estat rodada en part a la
localitat catalana de Sitges. És clar que Martino no
és Dario Argento i la seva obsessió continua per la
composició pictòrica, que el dota a la fotografia d'una
particularitat exquisida, però Sergio Martino va
saber aprofitar a la perfecció altres elements d'Argento com el
pla subjectiu, la càmera lenta i el pla detall que també el van
dotar d'estil propi. A més, la pel·lícula compta amb un
repartiment molt mainstream a la Itàlia de l'època i
concretament als giallo, com l'habitual al subgènere i actriu
fetitxe del director Edwige Fenech, que també
treballaria a Todos los colores de la
oscuridad (1972), Vicis prohibits (1972), i Delictes privats
(1993), a més de comèdies mediocres. També trobem al repartiment
George Hilton, que va acompanyar en altres pel·lícules Fenech,
i també Conchita Airoldi i Alberto de
Mendoza. La pel·lícula explica com Julie Wardh (Edwige Fenech)
torna amb el seu marit Neil (Eduardo de Mendoza) a
Viena després de passar uns intensius dies de treball, per part
d'ell. Ella, té malsons recordant a Jean, un sàdic company de
festes amb qui tenia relacions sadomasoquistes de tota mena, i amb la
suposada mala sort que s'acaba retrobant amb ell en una festa. Tot i
això, Carol, una amiga de Julie, li presentarà George (George
Hilton), amb qui mantindrà una apassionada relació sexual
convertint-se en el seu protector contra Jean. Mentrestant, un
assassí en sèrie psicòpata va dilatant el seu bodycount de
dones joves.
La història ens presenta un grup de persones que
no són aigua clara, com ara la dona, l'amant, l'examant, el nuvi,
l'amiga, etc. i un assassí en sèrie que comet uns
assassinats a ganivetades. Bé podria ser qualsevol d'ells, però
aquí resideix part de la gràcia dels giallo que tan bé
va saber recollir posteriorment el slasher. Una història
confusa, que confon, i que quan creiem que ens porta a un port
resulta que no, que era l'altre, i és així com es desenvolupa La
perversa senyora Ward, amb un guió ple de girs que condueixen a
un final molt encertat que aconsegueix lligar tots els caps solts.
Entre tot això veurem un assassí totalment estereotipat
que comet assassinats no gaire explícits quant a gore o
violència, i és per això que potser la pel·lícula decebrà tots
aquells que busquen aquelles morts salvatges que es poden veure en
pel·lícules posteriors d'Argento o les de Fulci.
També
el film compta amb un ingredient afegit molt comú en aquells temps
com era la moda del destapar, que dota la pel·lícula d'un
perfil eròtic, amb quantitats de nus gratis que acaben per
avorrir com que no aporta res més que el record a
l'espectador que això no és més que un altre clixé del gènere. I
és curiosa la situació, ja que recentment Sergio Martino va
revelar en una entrevista que odia les pel·lícules que dediquen
metratge a rodar escenes de sexe, argumentant que són escenes que no
aporten res a la trama. Personalment, discrepo molt de la
seva opinió, però el que ningú podrà negar mai és que la seva
postura actual resulta una mica hipòcrita una vegada revisem títols
seus com la present La perversa senyora Ward, en què els seus
personatges o bé follen diverses vegades, o es canvien de roba, o es
banyen, o vesteixen roba de paper perquè després els trenquin el
vestit "per què sí" (sic), etc. i són escenes que es
repeteixen contínuament durant el film -per no parlar de títols
seus que dediquen força escenes de sexe com Espiando a
Marina (1992)-. Possiblement per això la pel·lícula va ser
censurada a Anglaterra fins a la seva edició en DVD el 2011,
encara que també cal reconèixer que els anglesos sempre han estat
molt estrictes quant a censura, a més d'estar tractant un títol
avui reduït a un públic minoritari.
Un altre aspecte a
comentar és la música composta per Paolo Ormi i
Nora Orlandi, gent de contrastada experiència en el sector que
tant influiria posteriorment al grup de rock progressiu Goblin,
que compondria temes per a Rojo Oscuro, Tenebre i
altres títols de sèrie B italiana més enllà del giallo. És
per això que recentment Tarantino aprofitaria alguns dels temes de
La perversa senyora Ward per incloure-les en el seu
repertori a Kill Bil vol.2, tenint així una important
participació Nora Orlandi a la BSO a la
pel·lícula de Tarantino.
En resum, La perversa
senyora Ward resulta un títol que dins del cinema de
segona és de primera, amb tots els clixés del subgènere giallo que
doten la pel·lícula d'una puresa exquisida, i d'una partitura per
part de Martino carregada de lògica i misteri
malgrat alguna escena sobrant que res aporta a la trama,
especialment els nus, que no fan més que despistar. Molt
recomanable.
EL MILLOR: A La perversa
senyora Ward l'espectador trobarà la puresa del
gènere giallo, amb tots els seus clixés i també defectes.
EL
PITJOR: Certs moments de descontrol per part de Sergio Martino,
mostrant escenes que no aporten res a la trama més que confondre.
0 Comentaris