Aquest any sembla que el vampirisme ha de prendre un paper destacable en el panorama de produccions de gènere de terror, com poden ser Only Lovers Left Alives, Byzantium, o la present Kiss of the Damned, unes obres que desprenen singularitat tot i compartir proposta. L'última d'aquestes esmentades part d'un intent d'emular les produccions de terror vampíriques dels setanta, però enfocades cap a una perspectiva actualitzada sota els efectes somnolents del fenomen Crepuscle. Però ullet, que Kiss of the Damned posseeix molta més dignitat que aquelles pel·lícules d'adolescents amb vampirs amb purpurina a la cara experimentant les seves primeres relacions sexuals, i fent també la apologia més gran catòlica-practicant realitzada en un parell de dècades per al públic juvenil. No, Kiss of the Damned s'allunya de tota aquesta carronya menyspreable per explicar una història on es recupera la veritable essència del concepte vampíric, dins d'un to completament adult, i on la perversió i la sang suposen la devoció més gran dels vampirs.
La pel·lícula, dirigida per la
debutant Xan Cassavetes -filla del mític John Cassavettes-,
no convenç. Amb un plantejament encertat, i un disseny de producció
elegant gràcies al seu abús constant de tonalitats blanques que
juguen perfectament amb la fredor imposada per part de la directora
al ritme narratiu lent però constant, i que no dóna pas a
canvis bruscos de ritmes, la pel·lícula no convenç pel fallit que
resulta un guió -escrit per la mateixa Cassavetes- sense
un punt fix on arribar. Si bé Kiss of the Damned arrenca
amb força, a poc a poc la pel·lícula va perdent el rumb i no sap
cap a on dirigir-se, mostrant un grapat d'escenes "vampíriques"
que no tenen interès fins a arribar a un
final tant precipitat com ximple.
La pel·lícula
tal com apuntava després d'esmentar Crepuscle -i el seu
corresponent aclaración- no és més que la relació d'amor
entre una vampiressa anomenada Djuna (Joséphine de
la Baume) i un humà anomenat Paolo (Milo Ventimiglia)
que acaba sent convertit en vampir per amor, fins que la
situació acaba per torçar a causa de l'aparició de la germana
de Djuna, Mimi (Roxane Mesquida). I d'aquesta
manera, Kiss of the Damned compte les
diferències que hi ha entre Mimi i Djuna, ja que
mentre una resulta ser una vampiressa desbocada, perversa i
"xuclasang" humana, Djuna és algú que no se
sent a gust amb la seva condició i evita mostrar la seva cara més
vampírica. I tot això adornat amb una mica de
vampirisme ridícul sense més. Per tant, Cassavetes ha
compost una pel·lícula que resulta ser poc més que un telefilm de
vampirs en clau adulta, eròtica, amb pinzellades de sang, i en
general d'intencions res transcendents.
Decebedor debut
de Cassavetes, que per ser una debutant se li podrien permetre
un tipus d'errors que res haurien de tenir a veure amb la falta
d'idees o voluntat de transcendir, d'oferir alguna cosa nova capaç
de cridar l'atenció al públic, i d'aquesta
manera Kiss of the Damned morirà en la
memòria de l'espectador tan bon punt acabin els seus crèdits
finals. Això si, la pel·lícula aconsegueix una posada en escena
freda, elegant, i que gràcies a la música clàssica orquestrada
per Steven Hufsteter i el seu ritme narratiu constant
-tot decreixent-, com a mínim no es fa del tot avorrida,
però que s'ha dit, sense més.
EL MILLOR: Que es podria
considerar com un homenatge al cinema de Jean Rollin
però de molta més qualitat.
EL PITJOR: Una història pobra i
buida, on Cassavetes no és la
transgressora que hauria de ser.
4 Comentaris
Tengo entendido de que Xan, si es hija (xan viene de Alexandra) de john y Gena y hermana de Nick.
ResponEliminaMuy cierto, y te doy las gracias por avisarme, ahora ya está corregido :)
ResponEliminaMás bien emula pelis de los setenta, incluso más atrás, los ochenta ya eran otro rollo en su mayoría.
ResponEliminaTambién podríamos sacar títulos de los 90 como Los viajeros de la noche, de la que comparte bastantes cosas, o con El ansia, situada en los 80. Pienso que en el cine de terror hay tendencias, pero no hay una linea precisa que las separe en su cronología. En todo caso, si, concuerdo en lo que dices,e insisto en Jean Rollin.
ResponElimina