[Crítica] I SPIT ON YOUR GRAVE - Meir Zarchi, 1978



-DIRECTOR: Meir Zarchi
-GUIÓ: Meir Zarchi
-ANY: 1978
-DURACIÓ: 100 min.
-PAÍS: EUA
-FOTOGRAFiA: Yuri Haviv
-REPARTiment: Camille Keaton, Eron Tabor, Richard Pace, Anthony Nichols, Gunter Kleemann
-PRODUCTORA: Cinemagic Pictures







Durant l'era Nixon als Estats Units, la reaccionària classe mitjana va impulsar els polítics a aprovar la Llei del Talió, moguda per la ràbia i la por de la societat post-Vietnam. Ràbia i por fomentada per alguns polítics dretans, famílies cristianes ultraconservadores i lobbys carques, van ajudar que es creés una llei que deia que "No es violarà el dret del poble a posseir i portar armes". D'aquí l'èxit d'algunes pel·lícules que es van realitzar a posteriori com El Justiciero de la ciudad (Michael Winner, 1974), Angel de Venganza (Abel Ferrara, 1981), o la present La violència del sexe dirigida per l'americà Meir Zarchi el 1978, un tipus de pel·lícules que barregen violència, violacions i venjances.

Concretament a La violència del sexe hauríem d'incloure-la al famós subgènere del Rape & Revenge, un tipus de cinema on els monstres no són sobrenaturals, sinó humans que descarreguen la seva atroç violència contra altres éssers humans, normalment a dones. Un cinema basat en venjances i castracions on la dona és la màxima protagonista en patir un atac a la seva feminitat per part d'un grup d'individus masculins –o fins i tot femenins en algunes pel·lícules concretes– que pertanyen a pobles de l'interior, o més concretament de "gent paleta". Aquesta pel·lícula segueix aquest cànon violent fins al punt que el seu director Meir Zarchi ofereix una brutal violació de més de 30 minuts, i que li va suposar la prohibició de la pel·lícula en alguns països com Irlanda, Noruega, Islàndia, Alemanya occidental o fins i tot 20 anys a Anglaterra.

La violència del sexe tracta sobre una jove escriptora, Jennifer, que passa les vacances en una casa llogada, en un amagat poble americà per aïllar-se i escriure la seva nova novel·la. No passen dos dies i uns homes del petit poble la persegueixen, violen i humilien repetides vegades. Un d'ells ha d'anar a matar-la, però no ho fa i és aleshores, mentre tots pensaven que era morta, quan ella torna per fer la seva venjança violenta.

Es tracta d'una pel·lícula realment violenta, fins i tot segons qui pot ser molt desagradable. És una epopeia plena de sexe brut i forçat de difícil digestió, en què cal dir que Zarchi impregna els palets violadors d'un missatge feixista contra el moviment hippie de l'època que buscava aires de llibertat i progrés. Crec que seria un error no contemplar el personatge femení de Jennifer des de la postura llibertària que tenien certs joves de l'època que seguien la moda contracultural del moviment hippie, en què el sexe lliure era habitual, també la nuesa, l'LSD i el cànnabis o l'ús del biquini, ja que atemptaven contra el model de família tradicional catòlica. Per tant, Jennifer ve de la gran ciutat a un poble que es creu modèlic per tenir establerts costums tradicionals, i el simple fet d'usar biquini, ensenyar la cama de genoll cap avall, viure sola sense nuvi i tenir "molts nuvis" -paraules seves-, són l'excusa per atacar i violar una "ramera", ja que se surt de les normes socialment marcades i imposades.

Pel que fa a la pel·lícula és una curiositat molt violenta, però que en el fons no és més que un
exploit entre tants altres de L'última casa a l'esquerra (Wes Craven, 1972), i que pertany a tota aquella nissaga de cintes que van arrasar als 70-80. I com totes segueixen els tres actes habituals del gènere, com són la presentació de la noia protagonista, després la seva salvatge violació a càrrec d'un grup d'homes liderats per un capitost, i després una venjança a càrrec de la noia. Però la pel·lícula no és més que una oda a les fantasies produïdes pel voyeurisme masculí, la de l'excitació passatgera i la voluntat latent de sortir del motlle i trencar el seu moralisme tradicional. També a les fantasies de la dona davant la repressió que aquesta ha viscut tradicionalment, i en si tota la pel·lícula no és més que les fantasies dels uns i dels altres. Més enllà d'això es pot veure entre línies el poder que té la postura tradicional i de dretes a la societat de l'època davant dels grups progressistes. Per tant, si per alguna cosa m'agradaria reviure en aquest bloc La violència del sexe és perquè la considero una pel·lícula menys superficial del que aparenta, plena de detalls subtils fàcilment perceptibles, per tot el que ha patit davant de la censura, i per una més que decent direcció a càrrec de Meir Zarchi. Concretament, l'escena de la violació, a més de ser bruta i punyent, resulta molt efectiu el plantejament del director d'acostar-la cap al cinema verité, ja que amb una manca absoluta de música i efectes sonors la famosa violació guanya realisme i aconsegueix deixar qualsevol sense alè.

Tampoc enganyaré ningú, és molt modesta, però també és cert que va tenir moltes dificultats tal com apuntava per a la seva distribució a diferents països, a més de devastadores crítiques i rebuig total a un film tan polèmic pel seu contingut tant visual com polític. En tot cas avui dia podem gaudir la versió sense censura de La violència del sexe amb els seus 101 minuts de durada, i així no oblidar mai escenes tan memorables com la de la castració, tan desagradable per als homes com a pornogràfica per als grups radicals feministes.



EL MILLOR: Que no es tracta d'un Rape & revenge simple en essència, sinó que després de la seva violència hi ha un rerefons polític que vesteix avui dia molt bé. També cal destacar l'escena de la castració, tan bellament rodada com despietada.

EL PITJOR: El final sap a poc. 


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris