-DIRECTOR: Meir Zarchi
Durant
l'era Nixon als Estats Units, la reaccionària classe
mitjana va impulsar els polítics a aprovar la Llei del Talió,
moguda per la ràbia i la por de la societat post-Vietnam. Ràbia i
por fomentada per alguns polítics dretans, famílies cristianes
ultraconservadores i lobbys carques, van ajudar que es creés una
llei que deia que "No es violarà el dret del poble a posseir i
portar armes". D'aquí l'èxit d'algunes pel·lícules que es
van realitzar a posteriori com El Justiciero de la ciudad
(Michael Winner, 1974), Angel de Venganza (Abel Ferrara, 1981), o la
present La violència del sexe dirigida per l'americà Meir Zarchi el
1978, un tipus de pel·lícules que barregen violència,
violacions i venjances.
Concretament a La violència del sexe
hauríem d'incloure-la al famós subgènere del Rape &
Revenge, un tipus de cinema on els monstres no són sobrenaturals,
sinó humans que descarreguen la seva atroç violència contra altres
éssers humans, normalment a dones. Un cinema basat en venjances i
castracions on la dona és la màxima protagonista en patir un atac a
la seva feminitat per part d'un grup d'individus masculins –o fins
i tot femenins en algunes pel·lícules concretes– que pertanyen a
pobles de l'interior, o més concretament de "gent paleta".
Aquesta pel·lícula segueix aquest cànon violent fins al punt que
el seu director Meir Zarchi ofereix una brutal
violació de més de 30 minuts, i que li va suposar la prohibició de
la pel·lícula en alguns països com Irlanda, Noruega, Islàndia,
Alemanya occidental o fins i tot 20 anys a Anglaterra.
La
violència del sexe tracta sobre una jove escriptora, Jennifer, que
passa les vacances en una casa llogada, en un amagat poble americà
per aïllar-se i escriure la seva nova novel·la. No passen dos dies
i uns homes del petit poble la persegueixen, violen i humilien
repetides vegades. Un d'ells ha d'anar a matar-la, però no ho fa i
és aleshores, mentre tots pensaven que era morta, quan ella torna
per fer la seva venjança violenta.
Es tracta d'una pel·lícula
realment violenta, fins i tot segons qui pot ser molt desagradable.
És una epopeia plena de sexe brut i forçat de difícil digestió,
en què cal dir que Zarchi impregna els palets violadors
d'un missatge feixista contra el moviment hippie de l'època que
buscava aires de llibertat i progrés. Crec que seria un error no
contemplar el personatge femení de Jennifer des de la postura
llibertària que tenien certs joves de l'època que seguien la moda
contracultural del moviment hippie, en què el sexe lliure era
habitual, també la nuesa, l'LSD i el cànnabis o l'ús del biquini,
ja que atemptaven contra el model de família tradicional catòlica.
Per tant, Jennifer ve de la gran ciutat a un poble que es creu
modèlic per tenir establerts costums tradicionals, i el simple fet
d'usar biquini, ensenyar la cama de genoll cap avall, viure sola
sense nuvi i tenir "molts nuvis" -paraules seves-, són
l'excusa per atacar i violar una "ramera", ja que se surt
de les normes socialment marcades i imposades.
Pel que fa a la
pel·lícula és una curiositat molt violenta, però que en el
fons no és més que un exploit
entre tants altres de L'última casa a l'esquerra (Wes Craven,
1972), i que pertany a tota aquella nissaga de cintes que van
arrasar als 70-80. I com totes segueixen els tres actes
habituals del gènere, com són la presentació de la noia
protagonista, després la seva salvatge violació a càrrec d'un grup
d'homes liderats per un capitost, i després una venjança a càrrec
de la noia. Però la pel·lícula no és més que una oda a les
fantasies produïdes pel voyeurisme masculí, la de l'excitació
passatgera i la voluntat latent de sortir del motlle i trencar el seu
moralisme tradicional. També a les fantasies de la dona davant la
repressió que aquesta ha viscut tradicionalment, i en si tota la
pel·lícula no és més que les fantasies dels uns i dels altres.
Més enllà d'això es pot veure entre línies el poder que té la
postura tradicional i de dretes a la societat de l'època davant dels
grups progressistes. Per tant, si per alguna cosa m'agradaria reviure
en aquest bloc La violència del sexe és perquè la considero una
pel·lícula menys superficial del que aparenta, plena de detalls
subtils fàcilment perceptibles, per tot el que ha patit davant de la
censura, i per una més que decent direcció a càrrec
de Meir Zarchi. Concretament, l'escena de la
violació, a més de ser bruta i punyent, resulta molt efectiu el
plantejament del director d'acostar-la cap al cinema verité, ja
que amb una manca absoluta de música i efectes sonors la famosa
violació guanya realisme i aconsegueix deixar qualsevol sense
alè.
Tampoc enganyaré ningú, és molt modesta, però també
és cert que va tenir moltes dificultats tal com apuntava per a la
seva distribució a diferents països, a més de devastadores
crítiques i rebuig total a un film tan polèmic pel seu contingut
tant visual com polític. En tot cas avui dia podem gaudir la versió
sense censura de La violència del sexe amb els seus 101 minuts de
durada, i així no oblidar mai escenes tan memorables com la de la
castració, tan desagradable per als homes com a pornogràfica per
als grups radicals feministes.
EL MILLOR: Que no es
tracta d'un Rape & revenge simple en
essència, sinó que després de la seva violència hi ha un rerefons
polític que vesteix avui dia molt bé. També cal destacar l'escena
de la castració, tan bellament rodada com despietada.
EL
PITJOR: El final sap a poc.
0 Comentaris