Un tren nocturn amb
fantasmes a bord fent la punyeta als passatgers i un pòster
fantàstic, van ser els causants que em fessin picar la curiositat
d'aquesta pel·lícula coreana del 2005 que si no recordo malament va
arribar a editar-se en DVD a les nostres terres. El seu director
és Kim Dong-bin, potser conegut perquè anteriorment va
realitzar aquell refregit de la saga Ringu anomenat The Ring
Virus (1999), un títol personalment força inferior al que la saga
havia ofert fins aleshores.
Red Eye és una
pel·lícula que igual que la seva predecessora no deixa de ser més
del mateix del kaidan, amb nenes cabelludes fins als
genolls que apareixen del lloc menys sospitat i tot el seu carrusel
de tòpics habituals d'aquestes pel·lícules que van néixer després
de l'excel·lent Ringu (Hideu Nakata, 1998). Però a diferència
d'altres títols de l'estil, Red Eye posseeix una
narrativa menys convencional en jugar amb l'espectador a allò que és
realitat i allò que no ho és, gràcies a un bon tractament del
color en determinades escenes que descriu esdeveniments i sensacions,
a més cert ús experimental amb diferents angulars d'objectius. Tot
realitzat de manera elegant i amb una factura tècnica que si bé és
de baix pressupost la veritat és que resulta solvent, demostrant-se
que Kim Dong-bin és algú que sap el que fa.
La història
explica com diverses persones viatgen en un tren que resulta ser el
darrer trajecte que farà, de Seül a Yesou. Alguns vagons del
tren pertanyen al comboi que fa uns anys va patir un terrible
accident sense explicació aparent, en què van morir centenars de
persones. Curiosament, avui és l'aniversari d'aquell tràgic
accident. Després d'una parada de 10 minuts, el tren torna a
arrencar, però res tornarà a ser com abans: es desenvolupen una
sèrie d'estranys esdeveniments...
En ella l'espectador viurà
un terror més de la vella escola com són les sobtades
aparicions/desaparicions, llums que parpellegen, sons esgarrifoses i
en si tot aquest look del J-Horror habitual, però un dels
problemes de la pel·lícula és que Kim Dong -bin fa
servir repetidament la mateixa fórmula per culpa d'un guió sense
força i que no sap mai cap on dirigir-se, com si improvisés sobre
la marxa. Què acaba passant? La pel·lícula acaba entrant en una
espiral d'esdeveniments inintel·ligibles, abandonant el terror més
estricte per potenciar el que és comú en moltes altres
pel·lícules de l'estil com és el dramatisme, però aquesta vegada
realitzat d'una manera tan grisa que no es veu gens clar.
Per tant, Red Eye posseeix un rerefons dramàtic
molt important, tan important que sembla que espantar no era el
principal objectiu, donant com a resultat una pel·lícula que acaba
per enredar-se de tal manera que acaba sent incomprensible, i la
veritat és que tampoc convida a desxifrar els seus enigmes.
Per
tant, a poc a poc l'espectador s'anirà distanciant de la pel·lícula
a causa d'una trama que no avança, no espanta gaire, i quan es
decideix a explicar alguna cosa ho fa tan complicat que no val la
pena ni l'esforç. Fluixa, molt fluixa, i a veure que
aquest any amb la nova pel·lícula de Kim Dong-bin
Two Moons, que es podrà veure a Sitges.
EL MILLOR: Un
escenari que acollona com ho és un tren que es barreja amb
el kaidan.
EL PITJOR: La història es va complicant de
manera que al final es torna tan confusa que no ve de gust ni
desxifrar els seus enigmes.
0 Comentaris