-DIRECTOR: Brendan Muldowney
¿Hem de morir? ¿Hem de viure? Què
ens empeny a una cosa o una altra? ¿Quina és la raó per la qual
som un ésser viu amb la capacitat de raciocini? Tot això es
pregunta Ian Harding només iniciar-se la pel·lícula,
una persona que sent que la seva existència ha estat un error, que
viu sense la capacitat de ser feliç, buit, sense contacte amb el món
exterior més enllà del seu univers cibernètic on diu
tenir amistats que li contesten. És algú que s'ha passat els
últims deu anys pràcticament tancat a la seva habitació,
sense mirar la televisió ni llegir diaris, només s'ha dedicat a
estudiar els dibuixos que ell mateix dibuixava a la paret de la seva
habitació, a més d'observar les estrelles amb el seu telescopi i
"col·leccionar" amics a través de les xarxes socials. Una
vida marcada per la mort del seu pare quan Ian tenia
només sis anys, que el portaria a una crisi existencial i
posteriorment a l'aïllament social. Només la seva mare era l'únic
contacte real amb la humanitat, fins que va morir, i això li va
comportar la solitud total. Ara pensa en suïcidar-se, però
no, just abans de fer-ho descobreix un motiu per viure: l'amor a la
mort.
Basada en la novel·la Love with the dead de
l'escriptor japonès Kei Oishi, Love Eternal és
un drama psicològic adaptat cinematogràficament
per Brendan Muldowney, un vell conegut de Sitges, ja que el
2004 va guanyar un premi al Festival amb un curtmetratge
anomenat The Teen Steps. En el repartiment podem
trobar principalment a la nova icona femenina del gènere
de terror Pollyanna McIntosh, la noia irlandesa que va
sorprendre tothom amb la seva magnífica interpretació
a The Woman (Lucky McKee, 2011), interpretant
aquest cop a Naomi, una noia que perd al seu marit i fill en un
accident de cotxe. El paper d'Ian ho interpreta un brillant
Robert de Hoog, algú a qui li recau tot el pes de la pel·lícula
se les apanya de meravella, i he de reconèixer que m'ha
commogut amb el seu personatge deshumanitzat.
La pel·lícula
és un clam a l'esperança on de ben segur molts dels espectadors que
hagin patit alguna experiència traumàtica, trist, i que els hagi
fet fins i tot plantejar-se el seu motiu existencial, se
sentiran identificats. I això no ho dic jo -per sort-, ho han dit i
remarcat diferents persones de públic que s'han animat a entaular
unes preguntes amb l'equip de la pel·lícula en el col·loqui que
s'ha realitzat a la sala després de la projecció. Love Eternal
és una pel·lícula on la mort és el que fa sentir viu
a Ian, com més a prop està de la seva fi més viu se
sent. De totes maneres la història tot i aparentar un plantejament
sinistre i pessimista, la veritat és que la direcció
de Brendan Muldowney aconsegueix fer elegant el
grotesc, és a dir, de fer bonic el que
en Nekromantik (Jörg Buttgereitt, 1990) ens feia
vomitar, ajudat per unes pinzellades d'humor subtils que tan i tan bé
li van a Love Eternal. Però lluny de tenir un to de
comèdia -fins i tot- romàntica, l'aire sinistre es respira
constantment al parlar de temes incòmodes com la necrofília i
el suïcidi, però la pel·lícula agafa un canvi radical quan
apareix Naomi, algú que també desitja llevar-se la vida, però
que abans és capaç de demostrar-li a Ian que malgrat el
buit existencial que tenen tots dos per poder plorar primer cal
viure, sentir que encara pertanyen a aquest món. D'aquesta manera la
pel·lícula fa un canvi de to allunyant-se del que sinistre cap al
romàntic, però sempre plantejant qüestions existencials.
Ian és algú complexíssim, un
poema. Se li podria considerar un serial-killer que no mata mai,
sinó que ajuda a morir a aquelles persones que ho desitgen, i
d'aquesta manera és quan ell és capaç de sentir-se bé, de
sentir-se "viu". I és que la pel·lícula tracta sobre la
soledat a la qual ens porta el món virtual en què vivim, i això
està molt ben representat per Brendan Muldowney amb
un subtil, negre i intel·ligent acudit a l'inici de la pel·lícula,
quan Ian apareix tancat a la seva habitació i
passa de tenir 3 amics a Facebook a 5.000 en poc temps, encara que
segueix sentint-se la persona més sola del món i només
pensa a suïcidar-se. També cal subratllar la música, un
element fonamental en Love Eternal, la crossa que utilitza
el director per transmetre les diferents transicions per les quals
passen els diferents personatges del repartiment.
Love Eternal
aprova amb nota. Una pel·lícula senzilla, però rodona, on qui
més i qui menys se sentirà identificat amb la seva idea sobre la
vida i la mort, que aconseguirà commoure, fer sentir còmode a
l'espectador, entretenir, també divertir, i que molt lluny
de ser un drama a l'estil d'Isabel Coixet Muldowney presenta
una pel·lícula independent, reflexiva, còmoda de veure i emotiva,
amb un dels assassins en sèrie més curiosos que s'han
vist al cinema tot i acostar-se a la figura d'Ed Gein. Que no us
enganyi el títol.
0 Comentaris