Tres anys abans que Ruggero Deodato cuinés la seva pel·lícula més emblemàtica, Holocaust Caníbal, es va veure embolicat de casualitat en una producció també pertanyent al subgènere de caníbals titulada Mundo Caníbal (Ultimo mondo cannibale, 1977). Aquesta pel·lícula, potser menys popular que altres obres del subgènere, però no menys interessant, va sorgir precisament després de l'èxit del film de culte d'Umberto Lenzi rodat cinc anys abans (1972) titulat El país del sexe salvatge (Il paese del sesso salvaggio, 1972), concebent-se com una seqüela directa. Aleshores, Deodato, malgrat haver dirigit ja altres obres, seguia sent un novell a la indústria a diferència del llarg recorregut que ja tenia Lenzi, per la qual cosa fa sospitar que el fet que aquest últim no participés en la seqüela pogués ser per motius econòmics, però qui ho sap. En tot cas, Ruggero Deodato va debutar amb Mundo Caníbal al cinema de terror, amb no menys fortuna que el seu predecessor.
La pel·lícula segueix els
esquemes habituals del mondo, tals com el fet que un grapat de
joves s'endinsen a la selva amazònica (aquesta vegada a la selva de
Manila, però això és el menys important), s'hi perden, i una
tribu d'indígenes nadius els farà la vida impossible. Pel
que fa a això, Mundo Caníbal no destaca per la seva originalitat.
En tot cas sí que és interessant de veure com Deodato aporta un
estil fresc a la direcció a través d'alguns plans realment ben
treballats, així com concebre la selva i els seus perills
naturals com un personatge més de la trama. La veritat és que
s'agraeix la bona feina de fotografia emprada
per Marcello Masciocchi, també pel que fa a rodatge
d'escenes amb animals, que són abundants i es nota que no han estat
preses d'un documental qualsevol, cosa que encara que sembli mentida
pel·lícules com La muntanya del déu caníbal (La Montagna
Del Dio Cannibale, 1978) sí que van fer sense cap mena de
vergonya.
La pel·lícula està dividida en
dues parts força diferenciades. Una primera acull la recerca dels
protagonistes a la seva companya, suposadament perduda a la selva,
fins que un (Massimo Foschi) acaba sent capturat per la tribu
d'indígenes, sent torturat, humiliat, vexat, i fins i tot venerat
per ser suposadament va sopar de la tribu. Una segona part,
amb més ritme, però massa dilatada, consisteix en la fugida
del protagonista juntament amb una dona caníbal (Me Me Lai) que
suposadament reté perquè el guiï fins on es troba l'avió amb què
va arribar a la selva. Sens dubte aquesta darrera part, basat en un
tour de force la mar d'entretingut, és la que explota tot el
potencial gore de la pel·lícula, alhora que regala a l'espectador
una bonica fotografia de paratges idíl·lics de la selva de
Manila.
Pel que fa a la contundència de la pel·lícula,
Mundo Caníbal està perfectament en la línia d'altres films del
mateix tipus. En cap moment no es preocupa per suavitzar certes
escenes, i moments com el de les formigues, o simplement el "festí"
de carn final, són un exemple de tenir poques manies. Tampoc n'hi ha
a l'hora de mostrar les matances reals d'animals que eren tan
habituals al cinema de caníbals italià, aquesta vegada
tocant-lo a un cocodril a més d'una anaconda i diferents aus.
Ja
resumint, Mundo Caníbal és una pel·lícula que pretén explicar a
l'espectador com en un entorn natural –i per tant salvatge–,
només impera el salvatgisme. És a dir, adaptar-se a l'entorn o
morir, i això és el que el personatge interpretat per un
brillant Massimo Foschi va experimentant al llarg de
la trama, com és la seva deshumanització, que cristal·litza a
partir del moment que decideix violar una indígena. Els sentiments,
la tolerància, el respecte... tot es perd quan el que de veritat
importa és sobreviure, menjar i beure aigua, arribant fins i tot a
ser borrosa la línia que separa els teòricament bons dels dolents.
Però, diguem que, la cosa no va exactament de bons o dolents, sinó
de forts i febles, de menjar o ser menjat, i d'aquí
que Deodato s'obsessioni a retratar la selva com un
personatge més de la trama, ja que és clar instigador de la
deshumanització dels personatges.
L'altre personatge
destacable és Me Me Lai, la mítica actriu
d'origen brimà que va participar en nombroses pel·lícules
del subgènere al llarg dels setanta, tals com la present
Mundo Caníbal i El país del sexe salvatge, a més de participar
també el 1980 de nou al costat d'Umberto Lenzi a la
indigerible Comidos Vivos! (Mangiati vivi!, 1980). Ara el 2015,
ja convertida com una de les poques icones vives que representen
aquest tipus de cinema, s'ha vist involucrada en un documental
titulat Eaten Alive! The Rise and fall of the italian cannibal Film,
un documental que pretén revelar les claus de l'èxit d'aquest
cinema a Itàlia així com la seva desaparició als anys 90,
i que per si no n'hi hagués prou visitarà el Festival de
Sitges a presentar la pel·lícula.
0 Comentaris