Això del Japó és per pixar i no fer
gota. La seva cultura reservada i tradicional, harmoniosa i basada en
el respecte mutu, esfondra completament aquesta imatge de vegades
puntuals amb algunes produccions culturals que bé podríem
considerar com la cara més fosca de l'art. Aquesta incongruència
sorgeix de la conducta reprimida de la societat nipona, i que ha
trobat a l'art -ja des del pintor Hokkusai- una font
escapatòria on poder abocar les seves fantasies, fosques i no
tan fosques, però sigui com sigui moltes no deixen de ser
representacions d'uns desitjos reservats que exemplifiquen la
perversió reprimida de la societat japonesa.
Grotesque, un
títol més entre els molts que van aprofitar l'embranzida comercial
de les Hostel, Saw i altres pel·lícules amb tortures
passades de rosca, és un film que avui voldria treure a la plana en
aquesta pàgina. Com a punt, un títol d'explotació que potser
no vindrà a la memòria de molts, però que cal situar el
2009. Assassins meticulosos i de la palla pròpia de
pel·lícules amb joves que arriben al lloc equivocat en el moment
equivocat, per tenir com a referent les pel·lícules de la sèrie
Guinea Pig. Grotesque, és una pel·lícula sense argument,
que es limita a exposar en poc més de 65 minuts com dos joves són
segrestats per un assassí que els torturarà sense pietat per
esbrinar fins a quins límits pot arribar una persona per amor a una
altra. Són 65 minuts de depravació sexual i física, hi ha molt
poca violència psicològica, i, per tant, estem davant d'una
obra dura, malaltissa, visceral, i en si, és un
festival grandgiñolesc on no es justifica cap acte de
maldat fins ben arribats al tram final de la pel·lícula, per la
qual cosa gran part del film és només pura morbositat
psicopàtica.
El seu director Kôji Shiraishi té
molt clar el que busca, i ho troba a través d'una realització
situada principalment en espais tancats -a penes 2 escenaris-, a més
d'aplicar una fotografia poc acolorida i amb plànols molt tancats
que, juntament amb els crits constants i súpliques per part dels
protagonistes, produeix a l'espectador una experiència força
angoixant. Potser, Shiraishi, com a crítica constructiva, peca
d'excessivament evident a l'hora de mostrar les lesions i
desmembraments i, en canvi només aposta per la tortura
psicològica, una fórmula que sol funcionar força millor en aquest
tipus de pel·lícules. Tot i això, el gore -sempre de làtex i mai
digital- és molt bo, i algunes escenes com la dels testicles
conviden a tancar els ulls... i d'altres a aplaudir, com l'escena
final, que és un puto WTF la mar de romàntic.
Voldria
afegir també que hi ha dues versions: d'una banda, hi ha
la japonesa i anglesa, i també una versió
internacional unrated. Evidentment, la
versió unrated aporta les escenes de sadisme sexual, així
com d'altres d'alta violència. Com a curiositat, aquesta versió
sense censura es va prohibir -i encara segueix prohibida- al Regne
Unit. I per si no n'hi hagués prou, a causa de l'alta
brutalitat de la pel·lícula, Amazon Japan va decidir
retirar la pel·lícula de la venda, creant així una forta polèmica
entorn de la pel·lícula.
En fi, Grotesque no
demana gaire anàlisi. Es tracta de pura pornografia assassina,
l'anomenat torture-porn, en què es pot "gaudir" d'una
cosa tan simple com veure dues persones lligades mentre un assassí
les tortura fins a límits insospitats al cap de 65 minuts de
metratge. Qui recordi les Guinea Pig doncs Grotesque va
a la línia. Una salvatjada sense cap mena de pietat que en
temps d'una certa correcció com és els 2000 serveix per
recordar-nos que quant a depravació ningú supera el Japó, i que a
més això no és excusa per abaixar la guàrdia i no fer
correctament una pel·lícula.
0 Comentaris