Crec que val la pena recuperar l'òpera
prima del que serà un dels autors destacats de la present edició
del Sitges 2017: Xavier Gens, que ens tornarà a visitar per
presentar les seves dues últimes pel·lícules: The Crucifixion i
La Piel Fría (Cold Skin) . Gens, va
sorprendre el públic de Sitges fa 10 anys -2007- quan
va presentar a la badia catalana una pel·lícula escrita i dirigida
per ell, i que va deixar sense alè el públic per les seves altes
dosis de violència alhora que va fer una demostració de talent
després de la càmera. El seu títol era Frontière[s], i
passats ja 10 anys des de llavors, és segurament el títol
més pringós i addictiu d'aquella memorable onada de
cinema de terror francès dels Bustillo, Mauri i Ajá, una
onada que demanava veure les seves pel·lícules amb l'estómac buit,
en sessió nocturna, sense la teva xicota espantadissa o la
sogra moralista. En definitiva, un cinema de terror que s'ha
convertit en "de culte" per a uns i una entretinguda
triperia per a altres.
La pel·lícula situa l'espectador el
2007, temps en què unes eleccions a França polaritzen l'electorat
entre la dreta liberal i l'extrema dreta (res més diferent del que
va passar a les passades eleccions a França, amb Macron i Le Pen).
Això condueix a la societat a un estat de violència, de gent que no
accepta la situació i protesta davant la policia de manera revolta
social. Entre el tumult, un grup de joves planeja un robatori, i un
cop executat es refugiaran en un hostal aïllat que, per sorpresa
seva, el regenten una família de degenerats neonazis.
Gens va
demostrar al llarg de la seva carrera un denominador comú en les
seves obres basat que les persones es poden corrompre, i es postula
pessimista quant a la compatibilitat existencial entre els diferents.
Això condueix a la destrucció, a l'odi, a la supremacia, al fet que
gent innocent es vegi exposada a la violència en conseqüència dels
canvis. Gens, amb aquesta mirada, envia un missatge encriptat
a Frontière[s] que diu que un país com França pot morir
víctima del seu propi fanatisme. Sobre això, ningú no dubta
que els Nazis –un perfecte brou de cultiu entre les aigües del
nacionalisme més conservador–, si ja van ser capaços de matar
deliberadament en el passat pel seu fanatisme és evident
que en aquest context poden tornar a matar. En definitiva, la
violència és inherent a l'ésser humà (però també la de
sobreviure).
Tot aquest plantejament és ideal per
desenvolupar una proposta tan punyent com Frontière[s], alhora
que més o menys justificada. I és que no se la pot acusar de res
d'ingènua malgrat que Xavier Gens busca i es recrea amb la violència
més seca i sagnant, ja que en el fons la gran virtut de Frontière[s]
és que hi ha una franja que separa el terror del gore gratuït, i
que sembla que molts no ho han sabut veure. Això s'evidencia en la
forma estètica i narrativa del film, que no perd de vista la
justificació dels excessos a través d'un rerefons sociopolític,
sense oblidar que Gens és davant d'un títol de gènere de terror, i
que s'ho passa pipa recreant-se perversament en el visceral. És
una basculació coherent, i per a aquesta obra la seva gran
virtut.
La pel·lícula es desenvolupa amb una energia que
deixa sense alè l'espectador gràcies a una realització amb molt de
nervi a càrrec de Laurent Bares, que és ni més ni menys
el que ha fotografiat altres obres similars com A
L'interieur, The Divide o Livide. Tot i
això, Frontière[s] té poc a veure amb aquestes obres
esmentades, ja que Bares en aquesta ocasió es comporta com un cul
inquiet després de la càmera, dotant les imatges de molt dinamisme
quant a tir de càmera, i fins i tot alguns d'ells amb càmera a la
mà -sobretot en els moments de fugides-. En conjunt, estem davant
gairebé 2 h de metratge que són una muntanya russa
d'emocions no aptes per a cardíacs ni epilèptics, i que juntament
amb algunes escenes de violència extrema al final del film
converteixen Frontière[s] en una obra impossibles d'imaginar a
un cinema multisales.
D'aquesta manera, estem davant d'un
divertiment malsà que intenta justificar els seus excessos amb una
utopia -situada el 2007-, que bé avui el 2017 podríem donar per
creïble a França. Però no despistem, perquè Frontière[s]
està mostrada com una bona pel·lícula de gènere de terror ha
de ser, que és amb tota la contundència. I és que, Xavier Gens, es
pren la violència molt seriosament, i encara que les reflexions
estan damunt la taula la veritat és que Frontière[s] és un
regal per al fan, aquell fan que busca adrenalina i que somriu per
l'impacte veure certes imatges salvatges. És una obra que arrencarà
butllofes als sensibles. Un martiri, o un plaer segons el cas.
1 Comentaris
Obra maestra. No lo tengo claro con Crucifixion, pero sí con La piel Fria
ResponElimina