Quan en 2014
l'uruguaià Guillermo Amoedo va
presentar The Stranger a Sitges com la
seva òpera prima, molts el vam clixar com a autor a
seguir la pista. Provenia de treballar amb Nicolás Lopez i
Eli Roth a la productora Sobres, exercint com
a coguionista a diferents produccions, fins que va obtenir
la seva oportunitat a dirigir un llargmetratge. El que més va captar
l'atenció de Amoedo quan vam veure el seu debut
a The Stranger ser un notable distanciament de cinema
dels altres dos cineastes esmentats, un distanciament basat a aplicar
un to molt més seriós i adult, en prendre la violència com una
cosa respectuoses, i també per tractar gèneres com el vampíric
-i ara amb el de les possessions demoníaques-, des del respecte
i amb una actualització dels valors bàsics cap a un públic
actual. Amoedo és un director jove, que utilitza
influències de determinats clàssics expressats en acord a les
tendències d'avui.
El Habitante, la nova pel·lícula
de Guillermo Amoedo -i que ell mateix també ha
escrit-, es va poder veure en primícia mundial a Sitges. Es tracta
d'una altra pel·lícula rodada a Mèxic, però a diferència
de The Stranger, l'idioma emprat per al rodatge ha estat
l'espanyol. La pel·lícula tracta sobre 3 noies que pretenen entrar
a robar a la casa del senador de país, i com si d'un
home invasió es tractés, les noies irrompen a la llar, lliguen
i emmordassen al senador i a la seva dona, i posteriorment
inicien el robatori de pertinences. Però, per sorpresa de les
assaltants, descobriran que al soterrani es troba lligada en una
llitera la filla del matrimoni, Tamara, una nena que està
posseïda pel dimoni.
La pel·lícula a mi em va agradar, tot
i que no ha estat una valoració compartida per altres mitjans, però
crec que El Habitante vaig posar un ritme fort que mai decau, i pel que
fa al terror sap molt bé com llaurar el terreny en cada escena
abans del cop final. No és una pel·lícula que abusi d'ensurts, més
aviat prioritza un clímax malsà que es manté constantment,
provocant així un ronc a l'estómac de l'espectador que li fa
mantenir-lo sempre en alerta. D'aquesta manera, i amb aquest
argument, es fa fàcil detectar influències de títols com la recent
No respiris -a través d'una home invasion-, però sobretot amb
obres com L'Exorcista i Anticristo, o fins i tot La
Endemoniada.
A la pel·lícula cal criticar-una excessiva
influència en L'Exorcista de William Friedkin. No només per
l'argument, també per l'estètica de Tamara, la nena d'11 anys
posseïda pel dimoni, així com per la intervenció de l'un sacerdot
provinent de Vaticà per practicar un exorcisme. També altres
aspectes com el vestuari i maquillatge de la nena és
idèntic al de Regan, i més d'utilitzar Amoedo alguns
recursos com els vòmits, també visibles en l'obra de Friedkin.
Malgrat això, cal reconèixer una bona feina a l'hora de perfilar un
model de personatge diferenciat al de Regan.
A Regan l'hem conegut com algú grollera, maldestre en
el seu missatge, agressiva, i per contra Tamara és algú molt
intel·ligent i meticulosa, capaç amb les seves paraules de
manipular a les persones com ella vol, fins i tot
d'empènyer al suïcidi. La veritat és que El Habitante dibuixa un personatge molt interessant i aterridor, com si es
tractés d'Hannibal Lecter, i que a més està magníficament
interpretat per la jove actriu Natasha Cobria.
La
resta d'interpretacions estan correctes. Destaquen actrius com
Gabriela de la Garsa i Vanesa Restrepo, però en general
tots estan solvents interpretant rols que denoten una personalitat
pròpia i que aconsegueixen anar modificant a mesura que els
successos de la trama interpel·len la seva persona i els fan
evolucionar cap a postures més emocionals, cap a la por i
també la ràbia. Aquestes interpretacions saben entendre que El Habitante és una pel·lícula en què el personatge de Tamara els
posa a tots a prova, fent trontollar elements estructurals de la seva
persona, com és la confiança a l'altre i l'esperança. I en efecte, El Habitante és una altra pel·lícula sobre la fe, i que convida a
aferrar-se a la divinitat per tal de sobreviure i vèncer el dimoni,
però és també una prova de lluita interna dels seus personatges
cap a la manipulació emocional.
També voldria destacar l'última
escena. Una escena que no estriparé, però vull avisar que es
tracta d'alguna cosa polèmica per involucrar-hi el Vaticà,
i sincerament, potser es tracta d'un dels plans més inquietants que
he vist en els últims anys. No és un ensurt, ni de bon tros,
però deixa mala sensació al cos.
En fi, una
pel·lícula la mar de disfrutable, i en la tònica d'un
Guillem Amoedo basat en els tons seriosos, ritmes que no
decauen, i un sentit de l'execució del terror que demana
llaurar bé abans d'executar. Sembla una mica simple, però pocs ho
aconsegueixen avui dia. No obstant això, malgrat que El Habitante és
una pel·lícula disfrutable i sobretot ben executada, cal
objectar aquesta excessiva influència a clàssics, que fan de la
pel·lícula en alguna cosa més pròxima al
remake actualitzat que a l'elaboració pròpia.
0 Comentaris