Entre tots els subgèneres que poblen
el cinema de terror, si hi ha algun que hem de destacar per sobre de
la resta en el present 2017 és sens dubte el de les sectes
satàniques. I amb The Heretics, una de les produccions més
cridaneres de l'any, s'aposta per la fórmula més pura d'aquell
cinema que sobretot es va popularitzar en els anys setanta després
del boom que va suposar La Llavor del Diable, en què el
Diable ha renascut de la seva letargia i materialitzar-se
en el món per així causar el caos i la destrucció.
La
pel·lícula en qüestió està dirigida per Chad Archibald,
el director que va sorprendre positivament amb Bite el
2015, i ara amb The Heretics molts havíem dipositat
grans confiances al fet que aconseguís un pas endavant i creés una
pel·lícula conceptualment allunyada de Bite, i més madura en
aspectes tècnics i artístics. Però cal lamentar que, temàtica a
part, estructuralment és idèntica a la seva predecessora. I és
que Archibald torna a tenir obsessió pels estigmes
(diguem mossegada o ritual), també per les mutacions físiques
femenines, i també per les relacions interpersonals en els moments
climàtics. La història se centra en un dia abans de la culminació
del ritual satànic que va patir la jove protagonista fa un any,
que hauria de servir perquè un àngel exterminador aparegués a la
Terra. Un dia abans de la culminació d'aquest ritual, un home amb
mitja cara cremada acabarà segrestant a la jove, però amb la
intenció de salvar-li la vida.
Val a dir, però, que
a The Heretics hi ha alguna cosa molt interessant en
el desenvolupament del guió, com és la manera en
com Archibald gestiona les dosis d'informació que se li
proporciona al públic, a través d'un guió escrit
per Jayme Laforest -qui també es va implicar en el
de Bite-. Fa la sensació com si el film jugués amb
l'espectador, li donés informacions que es confirmen o desmenteixen
al cap de pocs minuts, i d'aquesta manera escalonada es
proporcionen respostes que configuren el conjunt de la història. És
a dir, que The Heretics és una pel·lícula que
constantment rebel·la coses, i això la converteix en una
obra que atrapa l'espectador i li fa passar el seu metratge en un
sospir. Tanmateix, això suposa un altíssim risc a l'hora de
donar coherència a la història, i de fet, la pel·lícula acaba
caient al precipici per acabar tenint un abundant repertori de
sense sentits de tota mena, unes coses sense sentit que
encara que potser no afecten narrativament la continuïtat
de la història si acaben burlant la narrativa rigorosa que pretén
tenir. Detalls com, per exemple, ¿per quin motiu el segrestador
intenta evitar la culminació del ritual satànic just un dia
abans que culmini, quan ha tingut tot un any per evitar-ho? O Per
què es lliga a algú a la banda d'una escopeta? Són
detalls ximples, però que van sorgint en la trama constantment,
i que burlen a l'espectador. Igualment vull insistir
que The Heretics es passa en un sospir, i això sempre
és una cosa bona, però cal reconèixer que el desenvolupament de la
història és molt maldestre.
Un altre aspecte negatiu són
certs punts d'humor molt propis de la comèdia de terror de sèrie B
que desentonen la serietat que busca Archibald, així com tampoc
ajuda aquest clímax final constantment destrossat per trencaments de
ritme a força de somnis i visions poc ajustades als nivells de
tensió que es viuen.
Salvable és l'estètica, que encara que
no sigui res de l'altre món sempre és simpàtic veure aquestes
caracteritzacions dels sectaris, així com pentagrames, espelmes,
sacrificis, etc. És tot una estètica respectuosa amb la Sèrie B de
cinema satànic dels setanta que va aparèixer després del
film de Polanski, com Aquelarre Sagnant, per exemple, o també alguns
plans que són plagiats a The Lords of Salem. Hi ha una estètica bonica, és clar, però no ho és tot.
En
el seu conjunt The Heretics és un film fallit. Penso
que no tant pels seus múltiples detalls absurds o el seu
clímax final poc encertat, sinó que el problema base és la
manca d'idees, d'aferrar-se a Bite estructuralment i
no oferir alguna cosa nova més enllà de la temàtica.
Penso que un director pot tenir manies, costums estètiques o
genèriques, però aquí Archibald es limita a emmascarar
la columna vertebral de la seva obra predecessora per
elaborar una obra de rituals satànics. I si bé ell no és qui signa
el guió, la veritat és que dirigeix la pel·lícula, i per
tant té mà autoritzada a fer les modificacions que consideri
necessàries. Per a mi -i molts altres mitjans de premsa- ha estat
una decepció, un clar exemple de marxa enrere de la carrera
cinematogràfica de director, en demostrar immaduresa
a determinades decisions que pren.
0 Comentaris