Bon sabor de boca va deixar al públic
de Sitges Housewife, la nova pel·lícula del turc Can Evrenol,
un director que va agradar generalment en 2015 amb Baskin per
la seva treballada estètica, però se la va criticar per la manca de
múscul i distorsió argumental. Ara el 2017 ha tornat amb força a
presentar una nova producció que no oblida la part estètica
elaborada, però a més fila una història que, malgrat seguir una
mica dispersa en idees, a diferència de la seva
predecessora Baskin aquí aconsegueix deixar la sensació a
l'espectador que en ella hi ha molta carn oculta a l'espera de ser
revelada. És una pel·lícula que demana ser vista diverses vegades,
per així acabar d'extreure totalment el significat real de tot
aquest entramat de malson que pateix Holly, la
protagonista, i el millor de tot és que després de veure per
primera vegada Housewife ve de gust
fer-ho .
Housewife part inicialment amb una brutal
escena en què la petita Holly i la seva germana gran, tot
jugant a nines a la seva habitació, aquesta última li arriba per
primera vegada la regla. Això fa que Holly avisi a la seva
mare, i aquesta reacciona violentament portant-se a la seva filla
directa al bany, lloc on l'acaba ofegant en l'aigua del vàter.
Seguidament, li clava un ganivet al seu marit, que es va alarmar per
la situació. Anys després d'aquesta tràgica vivència, Holly és
ja adulta i viu amb la seva parella, però ha de conviure diàriament
amb el trauma infantil. Ella creu que més o menys el té superat,
fins que l'aparició d'un mentalista de prestigi destrossarà aquesta
percepció que ella tenia.
Fins al moment que el mentalista
apareix en escena, Housewife sembla ancorada en la
banalitat, en escenes que es limiten a mostrar la vida més o menys
recuperada d'Holly, uns minuts que es fan alguna cosa avorrida.
Però calma, perquè tot s'ensorra amb l'arribada del mentalista, per
desestabilitzar el ritme lineal de la narració a un film que acaba
per ser laberíntic, en què la mateixa Holly perdrà la
percepció del que és real i el que no, en el que vindria a
significar com una lluita personal per superar definitivament el seu
trauma infantil ajudat pel mentalista. Així i tot res
és el que sembla, ja que Holly no sap que aquest
mentalista no és aigua clara, té un objectiu, un objectiu que va
començar la seva mare anys enrere quan Holly era petita i
va matar la seva germana gran. A això, Housewife comença
a viatjar a la deriva de l'oníric, despistant a l'espectador de
cap a on es dirigeix la pel·lícula, en un tramat d'escenes
que barregen el desig sexual impulsiu de Holly amb moments
d'autèntic malson, que no són més que una representació d'una
psique plena de cicatrius que acaben emulsionades a la pantalla. Tot
això es converteix en un laberint lynchià, a través d'un to
fosc i confús, però lluny de ser molest, a poc a poc es va
convertint en una cosa que fa eclosió en una escena final
reveladora, carregada de violència, gore, i que puc assegurar que és
molt bèstia. Una escena brutal, plena d'excessos, i una revelació
final lovecraftià mereixedora de ser recordada, en part
també per posseir una qualitat tècnica i artística digna de bon
cinema, i digna d'un director com Can Evrenol.
Altres
aspectes plausibles són l'estètic. De fet, ja en el pòster de la
pel·lícula es podia intuir la influència italiana en Housewife,
amb aquests colors vermells i blaus tant de Mario Bava
i Dario Argento, i que més enllà del pòster també
es veuen aplicats en infinitat d'escenes de la pel·lícula. Tampoc
ens podem oblidar de la música tan icònica d'aquell cinema, amb
ritme i teclat, que ens condueix a una altra època alhora que ens
sedueix pel detall. I sense anar més lluny, tenim una protagonista
anomenada Clémentine Poidatz, una actriu francesa que està
increïble en un paper a estones físic, a estones dement, a estones
sexual i en general amb tantes exigències com és el de Holly.
Està impressionant.
En general Housewife és una
pel·lícula que fa un pas endavant respecte a Baskin, per part
del seu director Can Evrenol. En podem extreure diverses
conclusions, com per exemple que a Turquia es pot fer bon cinema de
gènere sense cap classe de tabú cultural, com en temes
sexuals o religiosos, i també que anar a la deriva narrativament no
sempre és del tot negatiu, sinó que ens prepara
sense que ens adonem a absolutament qualsevol bogeria. Housewife és
això, un brou que es cou a poc a poc -que triga la vida a
escalfar-se, no ho negaré- i que acaba bullint una substància
carregada de sabors intensos no apte per a paladars sensibles ni
superficials. Housewife és una combinació perfecta de
cinema bonic, dur, i que exigeix invertir unes quantes neurones
per seguir la narració.
0 Comentaris