Feia anys que volia veure Fires on the Plain del gran Shinya Tsukamoto. Es tracta de la seqüela del film homònim de 1959, que alhora ja era una adaptació de la novel·la original de Shohei Ooka, una obra bèl·lica contextualitzada al tram final de la 2a GM i que se centra en la invasió japonesa a Filipines. Aquest context transcendeix just quan l'exèrcit japonès no té armament, menjar i unitats, i a més els soldats filipins planten cara com mai.
Seqüela del film homònim de 1959, que alhora ja era una adaptació de la novel·la original de Shohei Ooka, una obra bèl·lica contextualitzada al tram final de la 2a GM i que se centra en la invasió japonesa a Filipines
La pel·lícula està protagonitzada
per Tamura (Shinya Tsukamoto), un soldat de rang baix,
malalt i amb gana, que sobreviu a les ofensives rivals. La seva
supervivència al costat d'uns pocs companys el condueix a un
escenari fosc, buit d'esperança i en què els valors més bàsics
d'un ésser humà es perverteixen en favor de la traïció, la mort i
el canibalisme. Fires on the Plain és un exercici de
80 minuts que acaba per mostrar la cara més amarga de la
guerra, que és la deshumanització dels vius. No es tracta d'un
film militarista que mostra als soldats com a supervivents
heroics, però tampoc antimilitarista per la representació tan
gràfica que fa el director de les barbàries del conflicte, sinó
que és un exercici d'il·lustrar els valors decadents que sorgeixen
en moments de patiment físic i anímic, alguna cosa que en la
pel·lícula es representa a través d'uns soldats convertits
en zombis, en gent que camina buida d'esperança mentre espera
el moment de la seva mort. I en el cas de Tamura ell és un
testimoni de l'escenari, i que lluita en la pel·lícula contra els
seus impulsos per no caure en el declivi humà.
Shinya Tsukamoto,
a més de protagonitzar la pel·lícula, també l'escriu i dirigeix,
però aquesta vegada s'allunya del terror i
el cyberpunk habituals del seu cinema i planteja un relat
amb un format més formal, però que no oblida els personatges
trastocats i la seva reinvenció com a subjecte. De fet,
Fires on the Plain és probablement una de les seves
pel·lícules més salvatges, alhora que posseeix una mirada crítica
amb la condició humana completament demolidora.
En fi, Fires
on the Plain, sense ser una pel·lícula de terror es
tracta d'un film que bé podríem considerar com cinema zombi.
S'entén de pressa aquesta afirmació després de veure com
el director japonès aprofita la figura del zombi com a objecte
metafòric i l'utilitza a la seva conveniència aplicant-lo a uns
soldats moribunds. El canibalisme és només un detall que reforça
aquesta idea. La música, eina sempre important en el cinema
de Tsukamoto, segueix present aquest cop i reforça el missatge
sobre la deshumanització inherent dels soldats en moments de fam i
pànic; també els maquillatges són gairebé una proesa, l'escenari
és un laberint de plantes i arbres sense escapatòria, i que tot en
el seu conjunt complementen i arrodoneixen una pel·lícula
excel·lent. Que la vegi qui vulgui, que l'aguanti qui pugui. Gran
pel·lícula.
0 Comentaris