Després aquell èxit en clau retro
anomenat Turbo Kid (2015) era d'esperar que els seus
realitzadors Anouk Whissell,
François Simard i Yoann-Karl Whissell poguessin
aspirar a projectes de més envergadura al mateix temps
que estiressin com un xiclet la fórmula de l'èxit
que tan bé els va funcionar en la seva òpera prima. Summer of '84,
una pel·lícula també amb adolescents que no necessiten adults per
viure les seves aventures, és un altre exercici retro aquesta vegada
amb una posada en escena completament dels vuitanta, amb una història
agafada a un referent cinematogràfic de l'època com els Goonies,
i uns acabats més tècnics com la banda sonora que doten la
pel·lícula d'alguna cosa especial per al públic més
experimentat.
Summer of '84 tracta sobre la
investigació de quatre nois adolescents de quinze anys que
es refugien en el seu món detectivesc per desvelar la
identitat d'un assassí en sèrie que camina en llibertat. La
seva investigació els portarà a sospitar del veí policia d'un
dels nois, però demostrar que és un psicòpata no serà gens
fàcil.
La pel·lícula es nodreix de molts referents, i no
només dels Goonies, que seria la base de tot. L'assassí en
sèrie, interpretat per Rick Sommer, fa una clara al·lusió
al modus operandi del mític assassí en sèrie John Wayne
Gacy, pel fet d'ocultar els cadàvers al soterrani de la casa i de
tenir tendències homosexuals. Malgrat la picada d'ullet, això
resulta purament anecdòtic, ja que el 1984 Gacy ja estava
empresonat i per tant no funciona gaire bé com a detall retro. La
idea que treballa la pel·lícula és que per molt que en el nostre
entorn sembli que no passi res destacable, és perfectament possible
que fins i tot el teu veí pugui arribar a ser un assassí en
sèrie.
I és que en Summer of '84 gairebé tot
són ombres. Guió lleuger i massa allargat -especialment en la seva
insulsa premisa-, sembla cohibit a mostrar-se més original i
únicament s'aferra la a la nostàlgia estètica per intentar
agafar al públic. Un dels problemes principals que pateix
la pel·lícula és que des del minut cinc l'espectador ja sap qui és
l'assassí, i partint d'aquí, la investigació dels xavals -limitada
a buscar entre les escombraries, cavar al jardí i mirar pels
prismàtics-, resulta poc atractiva per a un públic que ni tan sols
arribarà a trobar-se interessants girs narratius. En Summer of '84
no hi ha suspens, no hi ha emoció, fins i tot els nois que
interpreten els seus personatges no emocionen. Només sembla
funcionar els seus chistecitos de pits i vagines, ajudats
per un personatge femení que aporta un punt sexy i de paritat, però
que està ficat en calçador a la història.
El guió es nota
que no ha estat escrit per Anouk Whissell,
François Simard i Yoann-Karl Whissell, a
diferència del que va passar a Turbo Kid. Aquí sembla que es
busqui només el simple costumisme d'una època com edulcorant en la
història principal, i que ajudat per subtrames melodramàtiques de
cada un dels xavals -una cosa coneguda als Goonies o
fins i tot IT-, hauria emocionat només a l'espectador
de sobretaula. La fórmula aquí és massa evident, i l'exercici
retro s'acaba veient com desnaturalitzat, i per tant innecessari. Al
final, la música electrònica retro que ja hem escoltat 20 vegades
en altres pel·lícules del mateix estil ens la coneixem
tots, i que al costat de bicicletes bmx, revistes porno,
walkie-talkies i ulleres vintage, l'estratègia de ganxo no és
nostàlgica, sinó forçada. I és que Summer of '84
no necessita retrocedir 1984 per explicar alguna cosa, perquè els
estius increïbles on passaven coses increïbles també ocorren en
l'actualitat.
Els que busquin terror a Summer of '84
que s'oblidin, per què això és un Goonies però sense
les aventures dels seus protagonistes, convertint-la en avorrida i
mil vegades vista. La posada en escena dels vuitanta està
molt encertada, cal reconèixer-ho. I respecte al guió,
clarament el més fluix de la pel·lícula, únicament en el tram
final sembla agafar embranzida i mostrar una mica de sang, i amb això
no em refereixo a una posada en escena llardosa d'hemoglobina, sinó
en la història que explica, dotant-la de més ritme, més intriga i
fins i tot també alguna mort que sorprèn per la seva contundència.
Però estem ja en el minut 90 'i personalment és massa tard.
0 Comentaris