-DIRECCIÓ: Devereux Milburn
-GUIÓ: Devereux Milburn (Historia: Dan Kennedy, Devereux Milburn)
-ANY: 2020
-DURACIÓ: 106 min.
-PAÍS: Estats Units
-MÚSICA: John Mehrmann
-FOTOGRAFIA: Dan Kennedy
-REPARTIMENT: Sawyer Spielberg, Malin Barr, Barbara Kingsley, Stephen D'Ambrose, Jamie Bradley, Joshua Patrick Dudley
-PRODUCCIÓ: Little Sky Film, Rubber Road Productions
El conte de Hansel i Gretel dels germans Grimm ha estat adaptat, readaptat i reinterpretat en moltíssimes ocasions. Honeydew és una altra més, aquesta vegada en clau de gènere de terror adult i canviant les xocolatines per carn. La pel·lícula s'apropia d'elements estètics i narratius propis de l'American Gothic més radical per desenvolupar una història dura, estranya, a estones malaltissa i, a desgrat nostre, fallida.
I no per manca de bones
idees. Honeydew creiem que és una pel·lícula que té
tots els elements per convertir-se en una pel·lícula de culte.
Tracta sobre Sam (Sawyer Spielberg, fill del mític realitzador)
i la Rylie (Malin Barr), que mentre condueixen el
cotxe els deixa llençats. Afortunadament, la parella aconsegueix
arribar a casa de l'anciana Karen, que s'ofereix a allotjar-los i
fer-los un sopar reconfortant. Però en
aquesta recaragolada revisió de
Hansel i Gretel l'hospitalitat té el seu costat
sinistre, i el menú no és apte per a estómacs sensibles.
Dirigida
per Debereux Milburn, el seu èxit més gran és aconseguir
un ambient malsà durant tota la pel·lícula en què l'àvia Karen,
interpretada per Barbara Kingsley, és un personatge
sinistre, silenciós i que somriu d'una manera pertorbadora. Ella és
l'ànima de Honeydew, propiciant sempre amb la seva presència
un ambient incòmode, entre l'humor i la demència a l'ambient. I és
que Honeydew presenta una família
de rednecks molt peculiars, en què a més de l'àvia
hi ha l'àvia Eulis (Stephen D'Ambrose), i un fill obès
amb algun retard mental interpretat per Jamie Bradley.
Més
enllà del to de la pel·lícula, Honeydew no sap ben bé
què explicar i com fer-ho. Avança a cegues, amb diàlegs sense
sentit i escenes allargades fins a la desesperació. La pel·lícula
es recrea en moments incòmodes sense fer-los avançar, i el pitjor
és que no apunten cap on volen anar. Tampoc entenem una estètica
dels setanta tant a la banda sonora com a les transicions (reviuen
les cortinetes!), que encaixa més aviat poc amb una posada en escena
contextualitzada en l'actualitat. Però per rara la conclusió,
i tan mal explicada que no hi ha per on agafar res.
Honeydew és
una pel·lícula fallida, tot i tenir els ingredients idonis per
confeccionar una bona pel·lícula. Aquí es recaragola de
manera repugnant el conte original, i realment percebem detalls que
conviden a pensar que Honeydew té idees estètiques i
narratives amb potencial, molt de gènere, però està tot mal
executat. De fet, encara en direm més, estem convençuts que té el
fons d'una cult-movie. No farem més sang, ens quedem amb aquest
ambient malsà que aconsegueix Honeydew i amb aquesta àvia
sinistra que amb un sol somriure és capaç d'acollonir-nos.
0 Comentaris