[Crítica] HOSTS - Adam Leader, Richard Oakes, 2020


-DIRECCIÓ: Adam Leader, Richard Oakes

-GUIÓ: Adam Leader, Richard Oakes

-ANY: 2020

-DURACIÓ: 89 min.

-PAÍS: Regne Unit

-MÚSICA: Benjamin Symons

-FOTOGRAFIA: Richard Oakes

-REPARTIMENT: Neal Ward, Nadia Lamin, Frank Jakeman, Samantha Loxley

-PRODUCCIÓ: Odin's Light, Dark Fable Media






Queda clar que cada cop més les tradicions queden alterades per l'adaptació dels temps a les noves tendències culturals i socials. Les famílies d'avui són un exemple de com de complicat els pot fer un arbre genealògic. Hosts és una pel·lícula que aprofita aquesta situació, de com els temps actuals estan atemptant contra la tradició de les famílies judeocristianes, concretament en la data més sagrada del calendari, Nadal.

I per Nadal hi ha una cosa rellevant astrològicament parlant: se celebra el solstici d'hivern, que és quan el Sol és més lluny de la Terra. Hosts explica que en aquest període els dimonis apareixen a la Terra en forma d'àngels de llum amb la intenció de corrompre la tradició i la familiaritat, una missió que comporta horror i violència. Amb això, uns veïns posseïts per aquests dimonis acudeixen a sopar a la nit de Nadal a casa dels veïns, i aviat comença a deslligar-se la sang i la mort.

Tota aquesta argumentació que justifica la història de Hosts no és gens fàcil de captar. Els seus directors, Adam Leader i Richard Oakes, que també han escrit el guió, a penes ofereixen informació sobre el "que" i el "perquè" dels actes salvatges de la parella de veïns, ni tampoc l'origen de les llumetes demoníaques que tenen les persones. Simplement apareixen i ja està. Què motiva els dos veïns/dimonis a deslligar el mal? Corrompre la familiaritat? Gaudir amb el patiment de les víctimes? I d'on surten aquests dimonis en forma de llums brillants? Les respostes a Hosts destaquen per la seva absència.

Tot i la manca d'arguments a Hosts, no negarem que alguns dels seus diàlegs són capaços de captar l'atenció de l'espectador i fins i tot jugar amb les seves expectatives. I és que, malgrat tot, Hosts no es fa avorrida en cap moment. Tot flueix a base de diàlegs entre familiars que a poc a poc destapen una certa hipocresia entre ells, i és que, ja sabem, a Nadal ens agrada somriure, i la pel·lícula se'n beneficia narrativament. Val a dir que Hosts és també una pel·lícula de terror, i entre aquests diàlegs òbviament també hi ha moments de tortura física i psicològica generada pels veïns. Tot aquest desenvolupament de la narració entre converses i esclats de violència està ben interpretat pels actors principals, destacant sobretot Nadia Lamin, que està brillant de principi a fi.

Tema a banda ja són les escenes de violència en si, que abunden i resulten doloroses de veure. Poca broma amb les DUES escenes gore de la pel·lícula, perquè totes dues arrencaran butllofes a l'espectador. I s'aconsegueix aquesta brutalitat gràcies a una bona feina de planificació per part d'Adam Leader i Richard Oakes, en què juguen amb el ritme narratiu i amb les expectatives de l'espectador, per acabar donant la punyalada a l'espectador allà on li pot fer més mal.

Hosts és una home invasion amb possessions demoníaques que resulta entretinguda, però és de mala digestió. Massa preguntes sense resposta que fan navegar a l'espectador sense un rumb definit, només fent-lo gaudir de les nombroses escenes de tortura física i psicològica de la pel·lícula, així com alguns diàlegs amb cert enginy. El que sí que és innegable és que aquest duet de directors debutants com són Adam Leader i Richard Oakes tenen coses a dir, talent per explotar, i passió pel gènere de terror.  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris