-DIRECCIÓ: Domiziano Cristopharo, Daniele Trani
-GUIO: Antonio Tentori
-ANY: 2020
-PAÍS: Itàlia
-FOTOGRAFIA: Daniele Trani
-MÚSICA: Antony Coia, Fabio Frizzi
-REPARTIMENT: Frank LaLoggia, Antonella Salvucci, Poison Rougue, Antonio Tentori, Pietro Cinieri, Irene Baruffetti, Edi Hasan Lushi, Merita Budakova, Halil Budakova
-PRODUCTORA: Enchanted Architect
La reinvenció del giallo sembla
haver-se intentat en diverses ocasions, tant des dels exageradament
colorits neo-giallos argentins com des de les surrealistes
interpretacions franceses. Cap d'elles sembla haver convençut els
puristes, més enllà de puntuals produccions italianes ja en els
dosmils que no han servit per tornar a donar vida al subgènere. A
això, apareix ara i sense fer gaire soroll Nightmare Symphony,
pel·lícula italiana dirigida a quatre mans per Domiziano
Cristopharo i Daniele Trani que des del respecte estètic i narratiu
actualitzen el clàssic d'Un Gatto al Cervello de Lucio
Fulci i el reinventen cap al giallo, partint d'un guió
escrit per Antonio Tentori, qui va escriure film original.
De
la mateixa manera que l'slasher, el giallo quan millor
funciona és quan es respecta el concepte original: un assassí
emmascarat, guants de pell, navalla, erotisme, assassinats
escandalosos, suspens i desenllaços passats de rosca. Tot això
acompanyat sempre per una banda sonora que desprèn
elegància entre instruments de vents, piano i tints sintètics. I
després hi ha l'herència del gran mestre, com Mario Bava i el seu
treball d'il·luminació, que ha servit de referència a tants altres
directors com Dario Argento
i Lucio Fulci. Nightmare Symphony respecta
tot això des de l'admiració als referents i la modèstia de
mitjans.
Pot ser que alguns es preguntin
si Nightmare Symphony és un remake o una
reinterpretació el treball de Lucio Fulci. La diferència
entre un plantejament i un altre és mínima, però una és en
negatiu i una altra en positiu. En aquest cas hem de parlar de
reinterpretació, de mirada alternativa des de la revisió, ja que
només s'aprofiten petites peces de la pel·lícula original: el
turment d'un director de pel·lícules de terror pels malsons, així
com el tema compost per Fabio Frizzi. Aquesta nova
partitura se centra en l'elaboració d'un giallo pur en
detriment de l'espectacle gore i eròtic proper a l'slasher de Fulci,
essent ara tot més elegant i formal en estil, i que la metàfora de
la distorsió de la realitat i fantasia d'un cineasta obsessionat ara
queda més dissimulada en benefici del suspens propi del subgènere.
Aquí és tot més adult i intel·ligent, amb una dimensió més gran
dels personatges que aporten profunditat a la història, i tot molt
ben sustentat per un Frank LaLoggia que no és Fulci en
la interpretació, i es nota, sobretot per tenir un carisma més gran
i una capacitat interpretativa més gran.
Frank LaLoggia va
dirigir algunes pel·lícules als anys vuitanta.
Insistim que se'l veu molt solvent en el seu paper de cineasta
perseguit pels seus malsons, i desesperat per concloure un muntatge
final de la seva última pel·lícula que ell adora com està
quedant, però que no agrada al seu guionista a més el seu
productor li exigeix presses per acabar-la. La seva presència
a Nightmare Symphony serveix també per mostrar
imatges de les seves pel·lícules a la vida real,
com Fear no evil (1981) [A.K.A. 'Lucifer' en
castellà], així com interessants moments fora de
càmeres. Frank LaLoggia brilla, i brilla en part
perquè al seu costat hi ha qui edita la seva pel·lícula,
interpretada per Antonella Salvucci. Un duet d'actors que
desenvolupen exquisits diàlegs, amb moments dramàtics, d'alegria i
desesperació, sempre en un espai fosc i cinematogràfic com és una
sala de muntatge, i moltes vegades acompanyats de la música tendra i
seductora composta per Antony Coia.
Pel que fa als
assassinats Nightmare Symphony acumula uns quants. Amb
uns efectes especials creats per Jacopo Tomassini (The Obsessed),
s'aprecia una certa irregularitat en l'execució dels crims. Des de
la direcció, no sempre s'acaba d'extreure l'espectacularitat de
l'assassinat, ni els efectes físics gore es veuen del tot creïbles.
Insisteixo, no sempre. Hi ha assassinats cruels i espectaculars, i
més d'un espectador tancarà els ulls en diversos. De tota manera,
la pel·lícula queda molt lluny de l'espectacle splatter de Fulci,
tant en abundància d'assassinats com en la qualitat tècnica de la
seva execució. Val a dir que Nightmare Symphony fa
homenatge a algun.
El resultat general
de Nightmare Symphony és de correcció, potser de
massa correcció. Sens dubte estem davant d'una pel·lícula petita,
sí, però la diferència entre correcció i sublim és que en una hi
ha màgia i a l'altra no. Aquesta producció mai no arriba
a sorprendre, malgrat que compleix tant en fotografia com en
il·luminació, i sobretot en interpretacions, banda sonora i
narració -que és on s'aconsegueix una feina més destacable-, però
aquest homenatge no aconsegueix brillar en cap moment. Tot i això,
creiem que els fans del giallo tenen
amb Nightmare Symphony una recomanable proposta alhora
que un bonic homenatge a un dels grans directors del cinema
italià.
Nightmare Symphony és un homenatge al
clàssic Un gatto nel cervell de Lucio Fulci.
Ho fa des del respecte i l'admiració, també amb humilitat, partint
d'un guió més ordenat i coherent que el de la pel·lícula
de Fulci, i amb una mirada menys evident en benefici de la
intriga que necessita tenir un giallo. Un exercici clàssic, elegant
en execució i ben interpretat per un Frank LaLoggia magnífic.
0 Comentaris