-TÍTOL ORIGINAL: Reise nach Agatis
-DIRECCIÓ: Marian Dora
-GUIÓ: Marian Dora, Adrian d'Angelo
-ANY: 2010
-DURACIÓ: 73 min.
-PAÍS: Alemanya
-MÚSICA: Transmitted Dreams
-FOTOGRAFIA: Marian Dora
-REPARTIMENT: Thomas Goersch, Tatjana Lommel, Janna Lisa Dombrowsky
-PRODUCTORA: Engelfilm
-DISTRIBUIDORA: TetroVideo
Voyage to Agatis és una producció
directa al mercat del vídeo que neix després de l'ombra prolongada
de Melancholie der Engel, la polèmica i alhora
aclamada obra cimera del director alemany Marian Dora. Rodada en
menys d'una setmana a Croàcia, concretament en un vaixell i amb
només tres actors, la pel·lícula és tot un repte cinematogràfic
que aconsegueix preservar l'estil de videoart macabre del seu
director. També, és la seva pel·lícula més
accessible.
Els recursos tècnics al set de rodatge
de Voyage to Agatis destaquen per la seva absència, cosa
que acosta la pel·lícula al cinema verité, però això no
impedeix que Marian Dora aconsegueixi un film carregat de tensió,
simbolisme i polèmica, cosa que tant caracteritza el cineasta
alemany. La pel·lícula explica com Isabell i Rafael se'n
van de vacances, i en el seu viatge recullen la jove Lisa, que
desconeix completament la vena violenta de Rafael i la seva passió
per humiliar els altres. Tots junts emprenen un viatge amb vaixell el
qual acaba convertint-se en un infern per a la jove.
El viatge
condueix Isabell i Rafael cap a un entorn natural a alta
mar que els fa lluir la seva puresa, els despulla com a persones i
els deixa en un espai aïllat on la jove Lisa (Janna Lisa Dombrowsky)
acaba sent víctima de tota mena d'abusos i humiliacions. I és que
el viatge a Agatis no és més que un terme que amaga el referent
popular Triangle de les Bermudes, com un lloc màgic o maleït,
segons es miri, un lloc on s'alterna el comportament de les
persones.
Aquest procés el narra Marian Dora de manera
lineal, però també cerca el simbolisme a través d'algunes imatges.
I és que, paral·lelament al desenvolupament argumental, el director
mastega un subtext carregat de poesia que conté pensaments
d'Isabell (Tatjana Lommel), una dona conscient de la seva
dependència de Rafael, un misogin pervertit amb tendències
psicòpates. Aquest subtext que parteix de la percepció i sensacions
d'Isabell proporciona a l'espectador imatges més artístiques
tant pel relluït expressionisme de l'entorn natural com també
d'altres més oníriques, en aquest cas amb unes esgarrifoses nines
flotant en aigües tèrboles que bé podrien simbolitzar la víctima
Llisa. Tot acompanyat amb una música que es repeteix i ve carregada
de tristesa. Tot plegat deixa clar que Voyage to
Agatis és per damunt de tot un drama, un drama desenvolupat d'una
manera més accessible i lineal que l'anterior film del
director, Melancholie der Engel, que era més tortuós
i artístic. Aquí és tot més físic i evident, però sense caure
en la desmesurada, i sempre sense descuidar aquest subtext
complementari que dóna profunditat als personatges així com la
percepció que hi ha alguna cosa maligna en l'ambient.
Val la
pena destacar l'actor Thomas Goersch, que interpreta
brillantment Rafael, un personatge que evoluciona i acaba convertit
en un monstre misogin en arribar a aquest suposat lloc anomenat
Agatis. La fotografia bruta i vaporosa ajuda a generar un ambient
malsà i aclaparador en un espai tan limitat com és un vaixell, i on
Rafael imposa la seva llei.
Voyage to Agatis és una
pel·lícula curta i lineal, rodada en pocs dies i amb pocs mitjans
(es diu que va costar 10.000 euros), però més enllà del seu
argument treballat mil vegades en altres pel·lícules aquesta és
plena de poesia en subtext i imatges de gran bellesa, tant oníriques
com a naturals. Perquè la pel·lícula ens parla de naturalesa, de
la llibertat que suposa fer lluir els nostres
impulsos transgredint la moral i remoure els tabús, i
treure a la superfície les nostres fortaleses i debilitats. El seu
visionat no és tortuós ni hi ha matances reals d'animals com a
l'anterior film de director (només mor un cogombre de mar), però
continua sent incòmoda i sexual. Un videoart macabre altament
recomanable, amb l'estil inconfusible de Marian Dora, amb plànols
detalls angoixants continus, textura fotogràfica vaporosa que genera
un ambient malsà continu, i una violència que de vegades sembla
allunyada de la ficció.
0 Comentaris