-DIRECTOR: David Fleas
-GUIÓ: David Fleas
-REPARTIMENT: Daniel Flat, Amber Toad
-PAIS: Regne Unit
-ANY: 1973
-DISTRIBUCIÓ: TetroVideo
Sense fer massa soroll Opera Mortem ha
estat recuperada i restaurada. Si no la coneixes és normal,
la pel·lícula va ser projectada una sola vegada al
Nottingham's Odeon Film Theatre de Londres el
1973 i des de llavors va desaparèixer. Se la considera una
pel·lícula maleïda, ja que alguns dels pocs espectadors que la van
arribar a veure van morir poc després, i el contingut,
satanista i amb apologia al suïcidi, potser dóna lloc a
malpensar.
Nosaltres l'hem vist i som vius. No creiem que hi
hagi màgia negra en aquesta pel·lícula que va dirigir durant deu
anys el pintor boig David Fleas, però el seu contingut, si més
no, inquieta i deixa mal cos.
Opera Mortem no és una
pel·lícula que recomanaríem a ningú perquè no té
desenvolupament argumental. Tot i això, Fleas proposa a
l'espectador una pertorbadora experiència amb estranyes imatges
carregades de retòrica satànica, amb rituals, creus invertides,
cabres i molta foscor, en el que és una pel·lícula d'art modern
nascuda per la influència de Fleas a l'inconformisme i
creativitat dels cineastes francesos actius a la Nouvelle vague.
Però Fleas va més enllà i traspassa el límit de la
provocació fins i tot als ulls actuals, de manera que és una
pel·lícula profana a la doctrina catòlica sense cap límit
moral.
I malgrat que no estem davant d'una pel·lícula per a
ulls de qualsevol, Opera Mortem té la capacitat
d'hipnotitzar l'espectador durant els curts 70 minuts, cosa plausible
quan durant aquest transcurs l'espectador és incapaç de donar
coherència a les imatges. Es fa innegable comparar-la amb
pel·lícules com Begotten, Vampir Cuadecuc, o fins i tot
amb el vídeo maleït de Ringu.
Però David Fleas va
més enllà d'aquests esmentats referents. Es nota que és un
pintor apassionat del satanisme. Les imatges que
aconsegueix amb la seva càmera Super-8 demostren un
coneixement superlatiu de la temàtica satànica, però també talent cinematogràfic plasmar-ho en imatges. Ho fa jugant
amb els enquadraments, les òptiques de la càmera, i l'edició
química del cel·luloide en temps on no existia l'edició digital.
Alerta als contrastos marcadíssims, als ulls de peix que deformen
les imatges, o el joc que realitza amb la saturació del color a la
fotografia. David Fleas també renuncia als diàlegs i
aposta per cites literàries i efectes de so provinents de la
natura, com si fos una evolució sonora de l'expressionisme alemany i
més concretament de Nosferatu de Murnau. Sobre això,
només queda admetre que Opera Mortem és una obra mestra del cinema
mut, art modern fet cinema, però també cinema de terror satànic
amb gore explícit i pornografia, referències al suïcidi i imatges
de violència, a més de cites literàries religioses i
surrealisme. Quasi res.
Opera Mortem és cinema
maleït per la seva llegenda i contingut, cosa que la converteix en
un must de culte instantani. Res a retreure. És una
experiència inquietant i també una exquisidesa visual creada per un
boig visionari que demana a l'espectador que intenti veure més enllà
de la superfície, i s'endinsi a la perversió de la ment humana. Qui
sap si algú se suïcidarà després de veure-la..., com a mínim a
nosaltres ens ha deixat mal cos, com de tristesa. Dir que és
sinistra és quedar-se curt.
0 Comentaris