Ja des de l'origen de cinema part de la
societat va qualificar el cinematògraf com una màquina infernal que
estenia el pecat pel món, penetrant en les ments de l'audiència
per difondre-hi idees diabòliques. Més enllà del
"grau de pecat" que poguessin ser segons quines idees
mostrades a la gran pantalla, la veritat és que ja els pioners
de cinema van tenir interès a mostrar a Satan a través
del cinematògraf, com George Méliès. El cineasta francès li
va dedicar diverses pel·lícules al Diable, com Le Manoir du
diable (1896), Faust et Marguerite (1897)
o Les filles du Diable (1906), entre moltes
altres.
L'associació entre cinema i satanisme era ideal per
al futur cinema de terror que acabaria arribant els pròxims
anys, tot i que no sempre ha estat associat l'horror amb el diabòlic.
Pel·lícules com el fals documental anticristià Häxan:
La bruixeria a través dels temps (1922), l'obra mestra
de Dreyer Dies Irae (1943) o la
pel·lícula txeca Martell per bruixes (1970) són tres
exemples de com lo diabòlic pot ser tractat d'una altra
manera que no sigui la terrorífica. Fins i tot el cinema porno més
primerenc ja jugava amb les misses negres.
Però el gènere de
terror és un terreny llaurat per a la qual satànic, i Murnau va
ser l'impulsor, amb pel·lícules com Satanàs
(1919), Faust (1926), i segons es miri també
Nosferatu (1922), entre d'altres.
També Benjamin Christensen amb Seven footprints to Satan (1929),
encara que el seu final és trampós d'allò més. Amb el temps
arribarien moltes més i fins a l'actualitat, tenint encara el
satanisme un pes important dins el cinema de terror, amb
propostes tan renovadores en concepte com també de més
tradicionals en forma i fons.
A continuació hem fet un TOP 10
de les millors pel·lícules de terror satànic. Només són deu
pel·lícules, les que més ens han marcat, i per això ens veiem
obligats a deixar al tinter excel·lents títols com La lluvia
del diablo (1975), La Centinela (1977),
El día de la bestia (1995), La novia del
diablo (1968), El corazón del ángel
(1983) o el Príncipe de las Tinieblas (1987), que bé
podrien estar en el llistat.
Hem escollit i ens vam quedar amb
aquestes 10 pel·lícules, amb la seva corresponent justificació.
L'ordre és de "menys bona" a la "millor":
(10/10) 'L'Anticrist' - Alberto de Martino, 1974
La resposta italiana a l'èxit de El Exorcista seguint un patró argumental molt semblant. Dirigida per Albert de Martino i estrenada tan sols un any després de la de Friedkin, el desastre podria haver estat considerable, i no ho va ser, fins i tot a ulls actuals. La considerem una pel·lícula petita i amb limitacions, especialment en els efectes especials, però posseeix una aura maligna molt palpable des del primer minut, gràcies especialment a una fotografia a càrrec de Joe D'Amato que sap retratar aquesta essència demoníaca de la tenebrosa mansió on succeeix tota l'acció, al mateix temps que Ennio Morricone i Bruno Nicolai reforcen la incomoditat amb un magnífic treball en la banda sonora. És una pel·lícula terrorífica i incòmoda de veure per algunes escenes bastant fortes. Pel·lícula recomanable, i imprescindible per als amants del cinema de terror.
(09/10) 'The Masque of the Red Death' - Roger Corman, 1964
Per a molts, l'obra mestra de
Roger Corman. I ja és dir entre desenes de pel·lícules
dirigides i centenars de produïdes. La Máscara dela Muerte
Roja pertany al cicle de pel·lícules que la
productora AIP va dedicar a l'escrit Edgar Allan Poe, en
aquest cas amb un conte que va publicar l'escriptor nord-americà en
1842. Protagonitzada per un malvat Vincent Price i una
bellíssima Hazel Court, la pel·lícula barreja satanisme,
plagues i mort.
El príncep Pròsper (Vincent Price),
adorador del diable, convida a diverses desenes de persones
de la noblesa local al seu castell per a la protecció contra la
plaga de la Mort Vermella. Un cop tots allà, es produeix l'entrada
d'un misteriós encaputxat vestit de vermell. Pròsper s'horroritza
davant la revelació de la veritable identitat d'aquest estrany
visitant.
Pròsper és despietat, un príncep dèspota
adorador del Diable que propicia escenes d'orgies que
acabarien inspirant a la futura Society (1989)
de Brian Yuzna. Erotisme, surrealisme i mort, en la que és una
de les millors pel·lícules de terror satànic de la història.
(08/10) 'Night of the Demon' - Jacques Tourneur, 1957
Més enllà d'una dona que es
converteix en pantera i del vudú que reviu als morts, Jacques
Tourneur va decidir abordar també dins el gènere de terror el
culte al diable i la dialèctica entre superstició i
escepticisme, amb La Noche del Demonio. És una gran
pel·lícula. Tracta sobre un investigador de sectes que acaba morint
després de denunciar pràctiques demonològiques per part
de Dr. Karswell. Un científic i la seva neboda investigaran el
cas.
Una pel·lícula satànica que cerca l'ambigüitat sobre
la base de l'escepticisme del científic investigador
(interpretat per Dana Andrews) sobre l'existència de Satanàs.
No obstant això, Tourneur, obligat pel seu productor Hal. E.
Chester, representar el mateix dimoni en nombroses ocasions. Una
pel·lícula que, malgrat els seus seixanta-cinc anys,
segueix sent vigorosa gràcies al seu ritme narratiu propi de la
Sèrie B desacomplexada, i una banda sonora consistent que juga amb
els sons de la tempesta, vent i altres elements naturals que remeten
a l'expressionisme.
(07/10) 'Amityville 2: The Possession' - Damiano Damiani, 1982
Les cases també poden patir
malediccions demoníaques, i la d'Amityville és un
exemple. No obstant això, el títol que ens ocupa s'inspira en un
cas real de la família De Feo que va habitar en aquesta
casa, i en què el fill de la família pocs dies després de mudar-se
a ella va començar a sentir veus que li deien que matés
la seva família, i així ho va fer. Terror
a Amityville (1979), primera pel·lícula de la
saga, va adaptar el cas dels inquilins que van allotjar la casa
posteriorment a la tragèdia de la família DeFeo, que
segons es diu van haver de fugir d'ella perquè sentien
veus... Alguna cosa que finalment es va demostrar que va
ser mentida. En tot cas, Amityville 2: La Possessión és
una preqüela, la pel·lícula que adapta aquest terrible succés,
alhora que cinematogràficament és molt superior a la seva
predecessora.
I de la mateixa manera que la
precursora, Amityville 2: La Possessión
dosifica d'una manera ascendent els moments de terror i mostra el
deteriorament humà d'una persona, sent el fill gran l'afectat per la
maledicció i que acabarà intentant assassinar la seva família. No
obstant això aquesta preqüela afegeix també la temàtica dels
exorcismes, sent en general més terrorífica i amb més ritme. Una
gran preqüela.
(06/10) 'The Omen' - Richard Donner, 1976
A remolc de l'èxit de La Semilla del Diablo (1968) i El Exorcista (1973), altres estudis de cinema van voler donar continuïtat al fenomen de moment. El guionista David Seltzer es va inspirar en les Sagrades Escriptures i especialment per l'Apocalipsi, el que profetitza l'arribada del fill del diable, pas previ al dia del Judici Final. Inicialment titulada "Anticrist", la Fox es quedaria amb el guió i l'acabaria titulant La Profecia. El desaparegut Richard Donner dirigiria la pel·lícula.
Per a molts més aterridora que El Exorcista per identificar el mal amb un nen de tot just quatre anys, així com per mostrar morts memorables com la del cap tallat o la del parallamps clavat al cos d'un capellà. Més ritme, més ensurts, més morts, i en general una història que avança amb habilitat i intel·ligència on el jove Damien genera calfreds fins i tot avui dia.
(05/10) 'The Witch' - Robert Eggers, 2015
La història se situa en els Estats
Units de 1630 (coneguda en aquells temps com Nova Anglaterra), i
compta com una família evangelista és expulsada d'una
comunitat a vagar pel bosc a la recerca de la seva sort. Allà, una
bruixa que viu al bosc no l'hi posarà gens fàcil.
El
debut al cinema de Robert Eggers va proposar a
l'espectador una pel·lícula on els senyals diabòlics se
senten en tot moment. Cabres que donen sang en comptes de llet, fills
que canten estranyes cançons, collites que no són fèrtils, la
desaparició d'un nadó, un boc de color negre, i una adolescent amb
un primerenc desig sexual. També, per descomptat, una bruixa, que
tant es manifesta com una bella dona com també de vella
decrèpita.
I per si no fos prou, "L'Església
de Satán" va aplaudir la pel·lícula i la va considerar
com "experiència satànica".
(04/10) 'The Lords of Salem' - Rob Zombie, 2012
Amb referències argumentals a La
Semilla del Diablo (1968), Rob Zombie va
dirigir amb The Lords of Salem, la seva pel·lícula
més rodona tant en disseny de producció com a banda sonora. Una
pel·lícula molt al seu estil, amb molts neons,
escenografia creepy recarregada, tatuatges i
vestuari retro, bon gust musical i personatges freaks interpretats
per moltes cares conegudes del gènere de terror.
Es diu
que Salem era el centre neuràlgic de la bruixeria. Ara és una
ciutat aparentment normal, on viu Heidi, la responsable d'un programa
de ràdio sobre rock'n'roll. Un dia Heidi rep un estrany vinil, i el
reprodueix en el seu programa deslligant una estranya melodia que li
provocarà malsons i al·lucinacions.
Un exercici d'estil on
Rob Zombie demostra com mai conèixer el gènere,
respectant i apropiant-se de les fonts que beu de la mateixa manera
que ho fa Quentin Tarantino. The Lords of Salem
és blasfema i inquietant. Una obra mestra del terror contemporani.
(03/10) 'Rosemary's Baby' - Roman Polansky, 1968
Basada en la novel·la homònima
d'Ira Levin, La Semilla del Diablo és una
pel·lícula de terror satànic protagonitzada per Mia Farrow i
John Cassavetes. La pel·lícula narra la història d'una dona
embarassada que sospita que una secta maligna vol portar-se el
seu nadó per usar-lo en els seus rituals.
Una inquietant
història que cada vegada es torna més i més opressiva fins a la
seva sorprenent final, capaç de posar els pèls de punta fins i tot
avui dia. Mia Farrow viu un malson mai abans vista en
pantalla, i Roman Polansky va signar la la seva millor
pel·lícula fins a la data. L'habilitat del director per fer
avançar a l'espectador des de la perspectiva de Rosemary, amb
els seus dubtes, sospites, desconfiances i pors, també li va dir a
l'espectador que el mal, que Satanàs, podria estar més a prop teu
del que imagines.
(02/10) 'The Exorcist' - William Friedkin, 1973
El Exorcista és una de
les grans pel·lícules de cinema de terror. També, és la
pel·lícula a la qual tothom es refereix quan vol parlar sobre
possessions demoníaques, a causa que la seva estrena va servir per
canviar les tendències del gènere durant tota una dècada. La
història és un duel entre les forces catòliques contra el
dimoni Pazuzu, allotjat en el cos d'una nena de dotze anys
anomenada Regan MacNeil (Linda Blair).
A ulls
actuals segueix sent unes de les experiències més terrorífiques el
cinema de terror, fins i tot ara, gairebé cinquanta anys
després de la seva estrena. Partint de la novel·la de William Peter
Blatty, Friedkin aconsegueix una peça provocativa i avançada
al seu temps, amb una crua possessió mentre la
cara del dimoni Pazuzu es deixa veure en alguns
instants. Obra seminal del demoníac.
(01/10) 'Opera Mortem' - David Fleas, 1973
Potser la menys coneguda de la llista, però no la menys interessant. Si no la coneixes és normal, la pel·lícula va ser projectada una sola vegada en el Nottingham s Odeon Film Theatre de Londres el 1973 i des de llavors va desaparèixer, però ara ha estat recuperada. La hi considera una pel·lícula maleïda, ja que alguns dels pocs espectadors que la van arribar a veure patir poc després estranys accidents, algun d'ells mortal; i el seu contingut, satànic i amb apologia al suïcidi, potser dóna lloc a malpensar. Nosaltres l'hem vist i estem vius (per ara), i la recomanem seriosament.
David Fleas proposa a l'espectador una pertorbadora experiència rodada en Súper-8 amb estranyes imatges carregades de retòrica satànica, amb rituals, creus invertides, cabres i molta foscor, en el que és una pel·lícula d'art modern nascuda per la influència de Fleas a l'inconformisme i creativitat dels cineastes francesos actius en la Nouvelle vague. El resultat és una obra mestra de cinema mut, de terror satànic amb gore explícit i pornografia, referències al suïcidi i imatges de violència, a més de cites literàries religioses i surrealisme. Gairebé res. Opera Mortem és una absoluta obra mestra a reivindicar.
Distribuïda per TetroVideo
0 Comentaris