-ANY: 2012
-PAÍS: Chile – USA
-DIRECTOR: Nicolás López
-PRODUCTOR: Eli Roth, Nicolás López i Miguel Asensio Llamas
-GUIÓ: Nicolás López, Guillermo Amoedo, Eli Roth.
-FOTOGRAFIA: Antonio Quercia
-PRODUCTORA: Sobras Producciones i Vértebra Films
En aquesta ocasió el director americà
arriba a Sitges amb la intenció de presentar Aftershock, una
pel·lícula escrita i produïda per ell basada en el terrible
terratrèmol que va assetjar Xile en 2010 deixant un panorama
apocalíptic, amb els carrers carregat de destrucció i
cadàvers, una cosa que potser podria servir de metàfora a la
desintegració d'una societat, tal com indica el mateix Roth.
I això és una cosa bastant interessant que planteja la pel·lícula,
ja que -un cop més- la gent davant d'una situació caòtica on la
por i el perill conviuen a parts iguals, l'ésser humà rebaixa el
seu estatus a una mica més primitiu, obrint el cadenat a la
irracionalitat en algunes situacions de difícil resolució. Una cosa
lògica i ben mostrat, ja que els fets reals indiquen que l'anarquia
als carrers de Santiago es va establir, a força de saquejos i
delinqüents fugats de les presons que campaven el caos davant la
mirada incrèdula d'uns habitants que van veure com es va arribar
fins i tot a aplicar la llei marcial.
Això és el que passa
en Aftershock, una pel·lícula dirigida pel més que discutible
director xilè Nicolás López, responsable del
menyspreada Santos, que aprofita un guió del mateix Roth per
explicar que un grup de joves turistes discotequers i puteros ...
-quina , un plantejament habitual venint de Roth-, en
què Eli Roth surt de protagonista, i que es veuran al mig
de tot el desastre natural mentre estaven passant-s'ho bé en una
discoteca. Més enllà que el dels joves pugui ser pesat o no, ja que
són minuts de pel·lícula totalment prescindibles i irritants, però
que poden aportar frescor i rebaixar expectatives als espectadors per
així fer-los gaudir sense complexos del film, però el que no es pot
tolerar és que tot això duri gairebé mitja hora! No se li pot fer
esperar tant a un espectador a què comenci la pel·lícula
de veritat, no s'ho mereix, cosa que sembla ser que persegueix
la cursa d'Eli Roth des del seu debut cinematogràfic
amb Hostel i que tant se li ha criticat. La diferència
amb Hostel està que aquesta un cop arrencada,
l'espiral de violència i gore es converteix en un non-stop
molt disfrutable, cosa que no passa
amb Aftershock. Aftershock és tot molt de segona
categoria més enllà de les diferències argumentals amb Hostel,
amb molts tòpics que li fan molt previsible el guió, fins i tot
sense un rumb fix que ens faci entendre cap a on vol dirigir-se, i si
a tot això li afegim que les escenes d'acció són poc espectaculars
és que no hi ha per on agafar-la. O també bestieses afegides en
algunes escenes que evidencien de quin pal va la pel·lícula, com de
portar tatuatges són la prova més evident per demostrar que ets un
delinqüent ... Si, segons diu la pel·lícula els delinqüents
porten tatuatges i panteres en els pits, i els que no ho són, no
...
En general estem davant d'una pel·lícula que intenta
demostrar que després d'un desastre natural el terror pot aparèixer
amb qualsevol element que hagi participat, ja sigui amb les seqüeles
de la destrucció com roques que cauen, o la mateixa condició humana
transformada a un grau inferior a causa de la por com és l'aparició
de l'avarícia i la delinqüència. Aquí hi ha les intencions
del duet Roth-López, com són les d'explotar tensió i
diversió, alhora que plasmar com una societat s'esfondra a causa de
la mateixa naturalesa de la destrucció, allunyant-se
d'apocalipsi dramàtica com L'impossible. És com si la
societat després de terratrèmol visqués en un excés de llibertat
i que això conseqüentment provoca inseguretat. I tot aquest
plantejament ambiciós -però fallida-, com a mínim ens regala
entreteniment amb bones dosis de gore i violència d'aquesta que
últimament costa tant de veure a Sitges, però que només gaudirem
si és que som capaços d'acceptar tot el reprotxable que
té Aftershock .
Però és que em fa mal haver de
revelar els encerts del film d'Eli Roth, ja que aquesta és
una mica menys original que totes aquelles pel·lícules que
aprofiten l'èxit comercial d'uns successos verídics, cosa que
sempre m'ha irritat l'ésser res nou i si molt comercial. Estic segur
que Roth era conscient quan escrivia la pel·lícula que
l'any passat es va estrenar a la Xina Aftershock, una gran
pel·lícula a l'estil L'impossible -vagi altra també, però això
si, molt ben dirigida i tècnicament impecable- dirigida
pel que és considerat com l'Spielberg xinès: Feng Xiaogang,
que es basa en un terrible terratrèmol que va afectar la Xina a
mitjans dels anys setanta i desolar el país. Vaja, que no
només no és gens original respecte a l'argument, sinó que fins i
tot li copia el títol!
EL MILLOR: Algunes escenes de violència
ben trobades que faran tancar els ulls a més d'un.
EL
PITJOR: Que no hi hagi res més a destacar.
2 Comentaris
Ya sabes que a mí no me gustó nada, tarda como un siglo y medio en arrancar y cuando lo hace tampoco mejora.
ResponEliminaLo de los tatuajes me parece una estupidez del tamaño de un piano.
No me convenció nada de nada.
es que es lamentable lo de los tatuajes. No entiendo qué coño han hecho...
ResponElimina