Ni la pobresa ni les dictadures que van afectar Ghana entre els anys seixanta i vuitanta, van impedir que el cinema es pogués veure al país africà. És clar que, tot d'una manera molt casolana i clandestina, i també amb molta originalitat.
Durant els anys 80 i 90, quan el mercat
domèstic de pel·lícules es popularitzava en orient i occident
gràcies al VHS i als videoclubs, als països pobres d'Àfrica
la tendència va trigar una mica més a implantar-se.
Concretament a Ghana, en els anys vuitanta, eren una minoria
residual els que podien permetre comprar un televisor i un
reproductor de pel·lícules VHS, però això no va ser un
impediment perquè la societat ghanesa pogués gaudir de
l'home video.
La seva situació de pobresa generalitzada
va popularitzar entre els més benestants de país una petita
indústria d'exhibició i distribució de pel·lícules, tot
completament al marge de les productores de cinema
internacional. La idea era que alguns "empresaris"
invertien en un televisor i un reproductor de vídeo, a més
d'importar pel·lícules d'altres països com l'Índia, la Xina o
Nigèria, i que al costat de les seves furgonetes aconseguien crear
una mena de cinemes ambulants que es passejaven pel país exhibint
les seves pel·lícules. Moltes d'aquelles obres eren de gènere de
terror i d'acció, els gèneres que semblaven tenir més interès per
part del públic ghanès.
És clar que, perquè el públic
s'interessés per les pel·lícules, calia promocionar-les primer. El
problema és que Ghana és un país que va patir diferents dictadures
entre els anys seixanta i vuitanta que van acabar per implantar unes
lleis molt restrictives amb la importació de premsa
estrangera, incloent-hi també pòsters i materials que
podien servir per promocionar pel·lícules. La solució va ser que
els mateixos ghanesos van haver de crear els seus propis
pòsters de les pel·lícules, tots fets a mà, una pràctica que va
durar fins a mitjans dels noranta.
Els artistes
encarregats de crear els pòsters de les pel·lícules eren artistes
que es dedicaven a crear cartells publicitaris per a petits negocis,
com barberies o qualsevol altre comerç local. Això els va donar
molta més feina, i sobretot una llibertat creativa pel que fa a sexe
i violència completament desbocada, tal com avui es pot apreciar en
els cartells que van deixar com a llegat. I és que, de vegades,
aquests artistes simplement copiaven a la seva manera els cartells
originals, però en altres ocasions intentaven reflectir la seva
interpretació de cada pel·lícula. Tot això amb l'objectiu de
vendre entrades, de manera que, si el distribuïdor els deia que la
pel·lícula era molt sagnant, ja que el cartell havia de ser molt
sagnant, i el mateix pel que fa al sexe.
Avui en dia aquells
cartells estan molt buscats per col·leccionistes, arribant-se a
pagar per cada un d'ells autèntiques fortunes, com uns 15.000 $ per
quadre. Aquest nou mercat ha motivat a nous artistes locals a seguir
dibuixant pòsters de pel·lícules.
A continuació us mostrem
alguns exemples de pòsters ghanesos de pel·lícules de terror. La
veritat és que són impagable:
0 Comentaris