-GUIÓ: Kerstin Gezelius, Alexander Onofri, Daniel di Grado (Novela: Kim W. Andersson)
-ANY: 2015
-DURACIÓ: 83 min.
-PAÍS: Suècia
-MÚSICA: Karl Frid, Pär Frid
-FOTOGRAFIA: Simon Olsson
-REPARTIMENT: Helena Af Sandeberg, Johan Ehn, Ulrika Ellemark, Malin Persson, Marie Senghore, Fanny Klefelt, Rebecka Nyman
-PRODUCTORA: Silvio Entertainment / Sveriges Television (SVT) / Svenska Filminstitutet (SFI)
Aquelles persones que per desgràcia
alguna vegada han patit l'assetjament escolar, saben perfectament que
no és una cosa passatgera. El patiment dura el que decideixin els
assetjadors, però no només això, el sentiment de culpabilitat per
no haver estat capaç de plantar cara a la dificultat, a la
humiliació, fins i tot per haver arribat a acceptar aquesta dinàmica
tortuosa, és una cosa que es comporta el resta de la vida. Canviar
de col·legi pot ser una solució temporal, però el bullying és
una cosa que no entén de localitzacions, existeix en tots els
instituts, i els motius són sempre els mateixos. L'objectiu ha de
ser un: sobreviure a l'escola. I això mateix li passa a Alena, una
noia adolescent que va patir l'assetjament escolar a causa de la seva
orientació homosexual, arribant a viure tal terrible experiència
que va culminar amb la mort en estranyes circumstàncies de la seva
estimada Josefin, una altra noia adolescent. Després de la
desagradable situació, Alena canvia d'institut, passant d'un públic
a un privat i íntegre de noies, però allà l'assetjament tornarà a
passar a través d'una noia rossa: la forta i popular Filippa.
La diferència amb l'anterior institut està en el fet que la
seva difunta i promesa Josefin ara la segueix a tot
arreu com si es tractés d'un àngel de la guarda per així
defensar-la de les situacions perilloses. Però tot es bolca quan
Alena coneix Fabienne, una noia amb la qual s'acaben
enamorant mútuament, propiciant així la gelosia de Josefin,
alhora que aquesta s'inicia un bany de sang.
Des de Suècia va
arribar Alena a Sitges en el que va ser el seu première mundial.
Es tracta d'una pel·lícula dirigida per Daniel di Grado a
partir d'una novel·la gràfica d'homònim títol (i que ja
està editada per primera vegada a Espanya) que explica una història
de drama escolar barrejant el gènere de terror, i que després de la
seva projecció va aconseguir un dels aplaudiments més
llargs -i merescuts- que servidor recorda a Sitges. De totes
maneres cal matisar les coses perquè no tot són sempre llums, ja
que Alena no és gens nova quant a argument i a més és
molt previsible. En tot cas, malgrat ser una proposta bastant
senzilla, al cap i a la fi és correcta, està ben escrita,
millor interpretada, i el seu resultat és rodó, i davant d'això no
hi ha discussió possible.
Insistint en el guió, la veritat
és que la seva història basada en un personatge que
pateix assetjament escolar i sobretot en com afronta
aquesta situació, ja que va haver-hi una altra pel·lícula a Sitges
que tracta el mateix tema, curiosament amb un argument bastant
semblant, com és Some Kind of Hate. Alena, a
diferència d'aquest altre film, no tendeix tant cap al fantàstic,
el slasher, o fins i tot a un simple film de venjances, sinó
més aviat cap a un territori més psicològic, més cap a l'anàlisi
de l'origen de l'assetjament escolar, els sofriments de qui el
pateix, de les seves dificultats a l'hora de viure-ho, de lluitar per
sortir de l'espiral de desesperació, i per tant, tendeix més cap a
l'anàlisi del perfil psicològic d'un personatge adolescent
anomenat Alena que pateix aquesta situació d'assetjament. Aquesta
desesperació és infosa per la mateixa Fabienne, ja que la
controla, manipula, i li fa creure que mai no podrà confiar en ningú
excepte en ella, és a dir, que Fabienne actua com a
element repressor, com de "super-jo", tal com diria Sigmund
Freud. L'actriu que interpreta Alena és una actriu
adolescent d'escassa experiència en el món de cinema
anomenada Amalia Holm, però aconsegueix amb solvència ser
capaç de carregar-se tot el pes de la pel·lícula a l'esquena en el
seu paper de noia desesperada, i la veritat és que la seva
interpretació està de luxe.
Per tant, qui s'animi a veure Alena que oblidi possibles situacions extremes, venjances sanguinàries, o qualsevol element superficial de tall més visceral, encara que bé, no seré dolent i reconeixeré que sí que hi ha morts, hi ha sang i situacions perilloses, però insisteixo que qui busqui això a la pel·lícula sortirà decebut. Perquè Alena té bon pols narratiu, té un guió simple, però rodó, a què potser només se li pot objectar que peca d'una certa previsibilitat, però igualment, al cap i a la fi convenç, entreté i sobre genera mostres de bon fer davant i darrere de la càmera per part del seu director Daniel di Grau. Per a mi una agradable sorpresa, una manera d'explicar el bullying utilitzant el gènere de terror a força de metàfores, sense anar-se'n a la salvatge i de gènere, cosa que a hores d'ara ja està molt mastegat.
0 Comentaris