[Crítica] ARIRANG - Kim Ki Duk, 2011

-DIRECTOR: Kim Ki-duk
-GUIÓ: Kim Ki-duk
-ANY: 2011
-PAÍS: Corea del Sur
-PRODUCTOR: Kim Ki-duk
-MÚSICA: Kim Ki-duk
-REPARTIMENT: Kim Ki-duk

Arirang. Arirang és una cançó que a Corea s'utilitza en moments de derrota interior durant la processó que suposa el retrobament amb un mateix dins de la vida, l'engranatge que som dins d'una societat composta per multituds. I Kim Ki Duk la canta, la canta constantment.

El director coreà més prestigiós de moment -i possiblement de la història del seu país- torna de l'oblit cinematogràfic amb un retrat actual de la seva persona, per explicar-nos la crisi artística i personal que pateix des del seu últim treball fa tres anys: Dream (2008), una pel·lícula que el va catapultar directament a la penúria a causa d'un terrible accident que va patir la protagonista durant el rodatge d'aquesta i que gairebé li costa la vida. Des d'aquest moment, el director va viure submergit en la marginalitat de l'oblit -i parlo en passat, ja que avui en dia sembla que s'ha retrobat amb l'aclamada Pieta (2012) -, i d'aquí part el seu últim treball, d'obrir-se espiritualment a manera intimista amb una mena de diari personal audiovisual, en el que podríem considerar un drama més que un documental, perquè documental seria no entendre'l, i el mateix director s'encarrega de fer-nós entendre en diferents ocasions. Perquè és real, la seva crisi l'ha portat a amagar-se del món a una vella barraca enmig del no-res, al costat de dos iMacs esperançadors i el seu gat, les dues eines bàsiques per no perdre l'esperança, ni tampoc la bogeria que provoca la solitud, completant així -encara que sembli una broma- el repartiment del film.

Abans de res cal estructurar la pel·lícula. La primera meitat s'encarrega de mostrar-nos una successió d'imatges aparentment sense interès, del dia a dia del director en la seva actual vida, que farà que els espectadors tinguin l'oportunitat d'empatitzar -o no- amb la proposta del film. Per després passar a una autoentrevista, explicant el "per què" de viure en aquest lloc, la seva crisi personal, i fins i tot encara té temps de parlar de la seva filmografia i la seva opinió sobre la vida i les persones. I és aquí on la pel·lícula agafa força, perquè parla des de dins, el seu cor, creant la vigor que necessita tot film per ser disfrutable, i encara que la filmografia de Kim Ki Duk estigui carregada de dobles sentits, sàtires i incoherències, la puresa òbvia del missatge es potencia a cada llàgrima. Per després passar a la segona meitat de la pel·lícula, la part "més cinematogràfica" del metratge, apostant per "alguna cosa" més creativa i de major història -si és que es pot considerar així-. JCVD podria ser un exemple de similitud, però per allà no van els trets, els tirs aniran directe a la seva persona a manera satírica i la seva impotència de superació. Per acabar conduint-cap al seu tram final, que fins i tot sense voler, el director és capaç de crear un impressionant clímax mostrant la puresa dels seus sentiments. Impressionant.

Això és Arirang, una dura batalla pel benestar. Agradarà? No agradarà? Per aquí no va la idea de la pel·lícula, en tot cas pot interessar molt o poc. A qui no li hagi cridat el cinema del director coreà -o simplement no conegui al director-, a part d'avorrir com una ostra es preguntarà sobre la presa de pèl que està veient. Però per a aquells amants de cinema del director, i fins i tot del cinema, i que valoren la psique desdibuixada d'aquest geni, es trobaran amb Arirang una veritable relíquia cinematogràfica, el cor obert d'un dels directors més poderosos que ha donat orienti en els últims vint-i-cinc anys. Arirang.


EL MILLOR: La sinceritat amb la qual mostra Kim Ki Duk la seva situació de crisi resulta molt creïble.

EL PITJOR: Que no és una pel·lícula per a tots els públics. Interessarà o no interessarà, aquesta serà la qüestió.