Cinema de propaganda Nazi (1933-1944)

El paper de Joseph Goebbels (foto dreta) durant el govern de Hitler va ser clau perquè el missatge del dictador alemany calés ben fort a la societat. Era el ministre de Propaganda, un dominador de masses, un mestre de la mentida i que la va usar molt eficaçment com a eina per potenciar el nazisme. Aquest ministre, juntament amb la paraula del líder del grup Adolf Hitler i la seva obra Mein Kampf, van ser els responsables d'un tipus de propaganda fàl·lica a la ciutadania que a força de repetir-la -juntament amb la dura situació que vivia el país per culpa del tractat de Versalles- va ser calant a la gent.

Els jueus eren la font de tots els problemes econòmics Alemanys. I ja està. Amb això Hitler va tenir prou per adquirir i mantenir en el poder. La gent s'ho va creure, es van arribar a creure que la raça ària era superior, i que no els feia justícia al fet que els jueus visquessin bé mentre els alemanys patien unes dures condicions laborals, que se'ls havia d'exterminar! I exterminar a milions de persones en l'Holocaust va ser el resultat del gran poder de la propaganda nacionalsocialista alemanya.

Penso que Goebbels és un personatge interessant per fixar-nos en ell avui en dia, més que res pel llegat cultural que ha deixat a l'esquena com a Ministre de Propaganda nazi, un llegat de clar suport per a la causa nazi. No obstant això és inevitable fer comparacions amb tot el cinema de propaganda que també va deixar URSS, amb els Eisenstein (a l'esquerra, cartell de El cuirassat Potemkin, 1922), Vertov i altres ... Segurament coses dels totalitarismes, on s'acostuma a "relaxar" i "educar" al poble a força de mentides o ocultacions de la veritat. I és que Lenin va dir al seu dia que el cinema havia de ser l'art del futur perquè el proletariat construeix el seu propi futur. No estava equivocat, suposo, ja que Hitler ho va haver d'escoltar bé o com a mínim va veure diverses pel·lícules soviètiques dels anys 20. De fet, el 1950, l'escriptor Jean-Marie Domenech va escriure "La propagandear Politique", una obra que estudia la retòrica tant de Lenin i Stalin com la de Hitler, i els 3 coincideixen en: 1) els 3 aplicaven règims totalitaris i es mantenien en el poder amb la persuasió de la paraula. 2) El control de la paraula és el control de la gent. 3) Tendència a reduir els problemes a un de sol, a buscar un sol enemic.

Centrant-me en l'Alemanya nazi, puc dir que aquesta va poder presumir de gent com Leni Riefenstahl (foto dreta), la qual va ser possiblement la propagandista més famosa d'aquells temps del Tercer Reich amb pel·lícules com La victòria de fe (1933) o El triomf de la voluntat (1935), pel·lícules de caràcter documental pro-nazi que avui en dia tenen un valor grandiós a l'ésser el millor testimoni visual sobre el nazisme que hi ha en suport audiovisual. Un cinema de propaganda molt popular durant el Tercer Reich que no va estar buit de polèmica inicialment, ja que per sobre de tot Leni Riefenstahl era una dona i això va fer que molts oficials nazis s'oposessin a la seva contractació pel Ministeri de Propaganda per rodar una sèrie de pel·lícules. Tampoc va agradar a aquells oficials que la directora alemanya no formés part de NSDAP, però cap d'aquests fets va ser raó suficient perquè Riefenstahl acabés dirigint un bon nombre de pel·lícules. La victòria de fe (Der Sieg desembre Glauber, 1933), és un documental que retrata el 5è Congrés de Partit que va tenir lloc a Nuremberg del 30 d'agost al 3 de setembre de 1933, i que va ser el seu primer treball d'encàrrec pel nou -en aquell 1933- Ministeri de Propaganda de Goebbels. Posteriorment van venir altres obres similars, com a Dia de la llibertat: Les nostres Forces Armades (Tag der Freiheit - Unsere Wehrmacht, 1935), una obra que se centra en el 7è Congrés del Partit Nazi, i que tal com indica el títol mostra un missatge de propaganda militar. Cal dir que la pel·lícula està pràcticament desapareguda i només es conserven uns escassos 17 minuts. Aquest mateix any també es va rodar El triomf de la voluntat (Triumph des Willens, 1935), un altre documental de caràcter propagandístic però aquesta vegada allunyant-se molt més del que documental i apropant cap a la "propaganda". Una pel·lícula que exalta els valors patriòtics i racials d'aquella Alemanya, i segons indiquen alguns crítics es tracta d'un dels millors films de propaganda nazi, juntament amb el "clàssic" -perdoneu-me per considerar-lo "cinema" - El jueu etern. Després, en 1938, arribaria una pel·lícula que fins i tot guanyaria un premi cinematogràfic! Concretament a la Venècia de Mussolini on es va emportar el Lleó d'Or a millor pel·lícula. El seu títol és Olimpíada (Olympia), una altra cinta documental que aquest cop es fixaria en els passats Jocs Olímpics de Berlín de 1936, i que cinematogràficament parlant es recorda com una obra que modernitzaria el cinema amb algunes tècniques cinematogràfiques innovadores. En tot cas, el valor històric que tenen aquestes imatges per tractar-se dels primers Jocs Olímpics recordats en cel·luloide inevitablement queda ennuvolat pel seu context polític. Cal dir que la pel·lícula va ser produïda en 2 parts: Olympia 1. Teil - Fest der Völker (Festival de les nacions) i Olympia 2. Teil - Fest der Schönheit (Festival de la bellesa).

 

                                  (Olimpia, 1938)                                (El triomf de la voluntat, 1935)

Leni Riefesntahl va néixer el 1902, i va morir el 2003. El que és innegable és que el seu cinema més enllà de tenir continguts indesitjables avui dia la veritat és que com a directora va demostrar que va ser una de les grans, i que el seu valor artístic és totalment remarcable avui dia. No obstant això la clara exaltació de la raça ària en les seves pel·lícules va provocar el clam de l'Alemany nazi, però que després de la Segona Guerra Mundial òbviament va ser criticada i ignorada de per vida.

Una altra eina poderosa ser els diferents curtmetratges que es presentaven abans de cada sessió cinematogràfica, peces d'uns 10 minuts de durada que servien de propaganda per fer creure a la societat que el seu missatge era el camí a seguir al més pur estil No-do. I d'aquesta manera podem trobar curtmetratges tan inquietants com Das Erbe (JC Hartmann), un curt de 12 minuts de durada rodat en 1935 en el qual es pretenia legitimar socialment la Llei per a la Prevenció de Descendència amb Malalties Hereditàries, una llei que permetia l'esterilització forçada a ciutadans que patissin malalties. D'aquesta manera es volia glorificar la idea d'una Alemanya sana, forta i victoriosa, fins i tot rebutja l'aparellament amb gent discapacitada. Tristíssim.

Un altre curtmetratge significatiu va ser una crida Erbkrank, dirigit el 1936 per Herbert Gerdes, on es promociona el rebuig a les persones alemanyes diagnosticades com malaltes mentals o retard mental. No va ser més que una estratègia política per obtenir suport social al programa d'eutanàsia "Aktion T4". Posteriorment fins i tot es va fer un llargmetratge, ja que a Hitler es veu que li va agradar molt ...

També es feia cinema per a aquelles persones de fora d'Alemanya escèptiques als actes de Hitler. Tot i que és cert que l'Holocaust encara no va sortir a la llum, ja hi havia indicis de les possibles barbaritats que es feien en els camps de concentració, i és per això que per calmar els ànims internacionals -i de pas tapar els "rumors" -, els nazis van permetre el febrer de 1944 que la Creu Roja fora a un d'aquests camps de concentració, el situat en Theresienstadt. El que van fer els nazis va ser fer un muntatge propagandístic, aixecant botigues falses i mostrant una parafernàlia irreal de relatiu benestar entre els jueus. Fins i tot es va representar una obra de teatre. La mentida va ser tan gran que fins i tot els nazis van demanar que es rodés una pel·lícula documental en mans precisament d'un jueu, Kurt Gerron, que acabaria sent titulada Terezienstadt: Una pel·lícula documental sobre el reassentament jueu, i així mostrar internacionalment. Finalment tots els que van participar en la pel·lícula van acabar a Auschwitz, i com la majoria, morts.

Kurt Gerron era un jove director de cinema alemany amb arrels jueves, que des de 1920 va dirigir múltiples pel·lícules i va actuar en moltes altres. En 1933, amb l'èxit de Hitler a les eleccions de país, va decidir emigrar d'Alemanya per buscar-se la vida en altres països europeus, fins que el 1940 va arribar a Holanda. La seva llibertat va finalitzar quan els alemanys van conquerir Holanda, i ell va ser empresonat al camp de concentració de Terezienstadt on tal com comentava acabaria rodant la seva última pel·lícula abans de ser enviat finalment a Auschwitz, on acabaria assassinat juntament amb la seva dona a la cambra de gas el 28 d'octubre del 1944.

Però si hi ha una pel·lícula que mostra a la perfecció el projecte nazi i antisemita basat en la mentida i la manipulació, aquesta és sens dubte El jueu etern (Fritz Hippler) -que aprofita la llegenda medieval del "Jueu errant" -. Es tracta d'un documental situat en la recentment conquerida Polònia i que mostra als jueus com una raça inferior, degenerada i parasitària que vol dominar el món, i ho aconsegueix barrejant imatges d'arxiu com fotos, noticiaris o fragments d'altres pel·lícules on per exemple podem trobar els antifeixistes Peter Lorre i Charles Chaplin. La intenció del documental és la de buscar un contrast racial entre els aris i els jueus, i com això definia una diferent personalitat que, segons la doctrina nazi, mentre els aris són mostrats satisfets amb el seu treball físic i aplicat amb valor -també saludables- , els jueus són retratats com a gent rica que només busca els diners, a més de viure en entorns bruts i amb insectes tot i poder-se pagar un habitatge millor.

Una pel·lícula també del mateix any va ser El jueu Suss, dirigida per Veit Harlan i que va ser un encàrrec personal de Joseph Goebbels. No s'ha de confondre amb la pel·lícula britànica d'homònim nom que va ser rodada anteriorment en 1934 pel director britànic Lothar Mendes, però el que és cert és que ambdues pretenen adaptar a la seva visió la vida de Joseph Süß Oppenheimer (1698-1738), conseller d'origen jueu de Carles Alexandre, onzè duc de Württemberg. Concretament els dos directors es van fixar en una novel·la biogràfica d'homònim nom escrita per Lion Feuchtwanger 1925. La dirigida per Harlam planteja la biografia des d'una òptica antisemita, on es mostren els jueus com a éssers ... Ja us ho podeu imaginar.

Ni tan sols el vaixell més famós de la història es salva! El Titanic. Doncs si, el vaixell que no es podia enfonsar fins i tot els nazis van fer en 1942 una pel·lícula de propaganda nazi anomenada Titanic, dirigida per Herbert Selpin -fins que unes declaracions en contra de la Wehrmacht li van fer abandonar el rodatge i va ser empresonat (i trobat mort en la mateixa cel en pocs dies) i va ser substituït per Werner Klingler per acabar la pel·lícula-. La història ja la coneixem tots gràcies -sobretot- a James Cameron, però en aquest cas ens presenten una història amb clara voluntat propagandística antibritànica. S'hi planteja que la companyia propietària del Titanic, la White Star Line, està enfonsada econòmicament i és per aquest motiu que suborna el capità del vaixell Edward John Smith perquè encreuament l'Atlàntic el més ràpid possible i aconsegueixi un rècord. Aquest rècord podria suposar uns ingressos per a la companyia que la salvaria de la ruïna. Però, només el primer oficial, d'origen alemany, i anomenat Petersen, reconeix el perill, però els seus advertiments són ignorades. Amb aquest argument es planteja una situació en què per culpa de la inconsciència dels britànics, la tripulació alemanya veu la mort, però igualment es presenta a uns alemanys que mostren valor i caràcter durant el moment de l'enfonsament tal com faria tot nacionalsocialista… En tot cas, que l'argument parli de rècords és una mentida, ja que no hi ha proves, ni tampoc que la White Star tingués problemes econòmics.

Com a curiositat la pel·lícula no va ser estrenada a Alemanya, ja que quan calia fer-ho Alemanya ja anava perdent la guerra i Goebbels tenia por que això provoqués un clima de pessimisme al Tercer Reich. Això si, es va estrenar als països ocupats. A més, la pel·lícula va ser rodada al vaixell alemany Cap Arcona, i curiosament aquest vaixell va ser bombardejat i enfonsat el 1945 per avions aliats quan transportava entre 3.000 i 3.500 presoners cap a camps de concentració, i d'aquesta manera van morir més del doble de les víctimes del  desastre del Titanic. Així que ... Curiós.

Tant El jueu Etern com les obres de Leni Riefenstahl no són més que encàrrecs del Ministre de Propaganda Joseph Goebbels, encara que no sempre es va acreditar. Una arma atractiva i a l'abast de tot ciutadà, i la veritat és que aquella Alemanya es veia plena de cartells, historietes en diaris, fullets, però res va ser tan potent i cridaner com una pel·lícula.