(Tot Toc)
-Qui és?
-Som dues
noies que anàvem a una festa, però la pluja ens impedeix avançar
cap al nostre destí. Anem molt mullades, podem entrar a casa seva i
assecar-nos? També podem fer servir el Facebook per comunicar-nos
amb una amiga i avisar-?
-És clar, entreu, connectar-vos a
Internet, i de mentre vaig trucant a un taxi.
-Gràcies, Senyor!
¿I ja de pas ens podem treure la roba per eixugar-nos
millor?
-És clar! Tinc una dona i dos fills, però no passa res.
Sóc de pedra, no m'immuto!
-I si se la
mamem?
-Endavant, oblideu el taxi.
Més o menys això és el que passa en
els primers 30 minuts de Knock Knock ("Toc Toc"
en el seu títol espanyol), la nova pel·lícula
d'Eli Roth (director de Hostel i The Green Inferno)
i produïda per Nicolás López, així com produïda
per aquest talentós director que viu a l'ombra i que es
diu Guillermo Amoedo, algú que ja va sorprendre
anteriorment al públic de Sitges amb la
seva opera prima The Stranger.
Knock
Knock és una Home Invasion en tota regla, però
el que sorprèn d'ella és que les invasores siguin dones (Ana de
Armas i Lorenza Izzo) i la víctima un home (Keanu Reeves).
Precisament aquesta inversió de sexes al que sol ser habitual en els
robatoris amb violència en llars, és el que empeny a presumir d'un
excés de confiança al protagonista masculí de la pel·lícula,
cosa que ell mateix insinua a l'inici de la pel·lícula amb un
comentari que dirigeix a les noies i que ja feia
pensar "en el pitjor dels casos, si la cosa es posés
lletja, crec que podria amb vosaltres", deia el
molt xulo -i beneit- de Reeves. Un cop Reeves es
deixa anar i se les folla apassionadament a la dutxa de casa
seva, l'endemà les dues noies encara segueixen a la casa,
i adverteixen a Reeves d'alguna cosa que li canviarà
radicalment la cara de felicitat post-polvet. Què volen
exactament aquestes dues noies? Doncs a poc a poc a Knock
Knock tot s'anirà complicant a força de tortures, vexacions,
violacions (les dones a l'home, sí) i alguna mort per al mig,
oferint així un interessant catàleg de situacions d'aquestes que
atrapen l'espectador per l'alta intensitat de les imatges.
Això
sí, Eli Roth amb Knock Knock ha aconseguit
la seva pitjor pel·lícula (que no la menys interessant).
Si bé la idea està bé i enganxa, encara que lluny de ser original,
-de fet la pel·lícula es tracta d'un remake encobert de l'un títol
espanyol de 1980 titulat Viciosas al Desnudo- el seu problema
és que té un guió entre mans amb les idees massa disperses,
dubtant constantment en si fer una pel·lícula sobre dues dones
psicòpates que torturen per plaer a un home, o bé fer una
pel·lícula sobre dues justicieres antihomes infidels
-o antipedòfils fins i tot-. El resultat final no tenen
cap sentit, s'agafen idees de les dues possibilitats i cap de les
dues acaba per ser mínimament creïble, ja que actuar d'una manera o
altra implicaria utilitzar un modus operandi diferent. Per exemple,
hi ha un moment en la pel·lícula en què intenten
dissimular un assassinat a força d'enviar uns SMS entre
dos mòbils per incriminar així a una tercera persona, però mentre
ho fan, al mateix temps les dues noies destrossen la casa,
deixen les seves empremtes dactilars per tot arreu -i fins i tot en
el mateix mòbil que utilitzen per als SMS-, i per
si no n'hi hagués prou també es delaten a elles
mateixes penjant a Internet un vídeo en què apareixen fent... bé,
no faré espòilers. En tot cas, el millor que un pot fer és no
prendre seriosament la història de Knock Knock, perquè no
tenen cap sentit, miri per on es miri.
Tampoc les tortures i
vexacions són massa espectaculars, i fins i tot gairebé no hi ha
sang. Es nota que Roth ha treballat amb un pressupost molt
menor del que està acostumat, encara que bé, sembla no haver
estalviat res per contractar tot un Keanu Reeves per
fer de protagonista. Precisament ell, juntament amb el doblet de
guineus filles de gossa format per unes espectaculars Ana de
Armas i Lorenza Izzo fan un triplet boníssim, que és
sens dubte el millor de la pel·lícula. I per espectacular també
els primers 30 minuts de metratge, que aconsegueixen desenvolupar un
clima d'una càrrega sexual brutal alhora que d'una tensió constant
amb la idea que en qualsevol moment pot esclatar la situació en
qualsevol cosa. Això, per a mi, sens dubte ha estat el millor de la
pel·lícula, cosa que parla per si sol en una obra en què s'haurien
de prioritzar els jocs del gat i el ratolí, el caçador
caçat, tortures atractives, i en si una mena de Funny Games amb
el seu guió sòlid i amb els seus tics de gènere; però no, Knock
Knock és una ximple i incoherent pel·lícula que està més
obsessionada a aconseguir transmetre una lleu crítica social als
usuaris facebook-addictes (una idea que Roth treballa
poc i molt malament), fent així de Knock Knock una
pel·lícula amb les idees massa disperses.
En fi, almenys em
quedo amb aquests primers 30 minuts dignes del millor thriller eròtic
d'aquests que van ser tan populars a la fi dels anys vuitanta i
principis dels noranta, a més d'un "like" final que
arrencarà aplaudiments a qualsevol.
0 Comentaris