Entrevista a Alexandre Bustillo i Julien Maury, els "enfants terribles" de cinema de terror francès

Els realitzadors francesos Alexandre Bustillo i Julien Maury, responsables de títols tan emblemàtics d'aquella onada de cinema de terror francès com À l'Intérieur (2007) o Livide (2011), van venir a Festival de Sitges per presentar la seva última producció: Leatherface (2017 ). Leatherface és la preqüela de La Matança de Texas (1974), un film en què es desvetllen els orígens de Caracuir, així com alhora els seus responsables ofereixen un rentat de cara a la saga a través de l'aplicació d'una nova perspectiva que, segons diuen Bustillo i Maury, sorprendrà els fans. També, i no menys important, es tracta de la primera pel·lícula que tots dos realitzadors dirigeixen per al mercat nord-americà.

Amb la seva visita a festival, vam poder entrevistar Alexandre Bustillo i Julien Maury. Ho vam fer acompanyats d'un altre mitjà, del magnífic bloc de gènere de terror La abadia de Berzano, i que junts -a més de l'ajuda en l'elaboració de les preguntes per part del crític i amic Rubén Pajarón-, vam poder desgranar els detalls de Leatheface. No menys important vam voler preguntar també per la seva opinió el remake Inside (2016), dirigit per Miguel Ángel Vivas, el film que suposa la revisió nord-americana de la seva obra À l'Intérieur. Finalment, vam tenir temps per preguntar-los sobre com veuen el passat, present i futur cinema de terror francès. En fi, una xerrada exquisida, de generoses respostes, i sense embuts a l'hora de ser sincers.

-Des de fa anys els vostres noms van estar lligats a diferents franquícies de cinema de terror nord-americà, i a la fi us heu decantat per realitzar "Leatherface" (2017). Aquesta decisió respon a un interès personal, o simplement és una resposta a una reclamació de la indústria?

JM: Fa deu anys des que vam fer la nostra primera pel·lícula i des de llavors hem rebut ofertes per dirigir produccions molt interessants, i entre elles també hi ha hagut l'oportunitat per dirigir remakes -o "reciclar" també-, que finalment hem rebutjat. Però aquesta vegada ha estat diferent. Quan nosaltres vam rebre el guió de "Leatherface" ens vam quedar sorpresos, perquè som fans del gènere de terror i al veure que a la portada del guió que posava "Leatherface" vam dir: "wow!" (Rialles). La raó per la qual acceptem aquest repte va ser perquè els diferents 8 episodis de la saga tenen una mateixa estructura narrativa, és sempre el mateix, sobre uns joves adolescents que es perden a la mercè de la família de Caracuero i acaben sent assassinats. Per contra, el guió de "Leatherface" és més una road movie sobre uns joves que fugen d'algú que els persegueix, i amb això nosaltres sentim que aquí podríem aplicar el nostre univers. D'aquesta manera vam tenir l'oportunitat d'aplicar la nostra mirada més personal i així aportar alguna cosa diferent a la saga. En aquell moment vam pensar amb Alex que als fans de la saga els agradaria sorprendre amb alguna cosa nova, i això per a nosaltres va ser un repte que vam voler acceptar.


-El guió de la pel·lícula ve signat per Seth M. Sherwood, però voldria saber si Tobe Hooper ha tingut algun tipus d'implicació en ell o en altres terrenys de la producció.

AB: Tobe Hooper apareix en els crèdits com a productor executiu. És evident que ell és el creador de la història original i els personatges, i per als productors era important que aparegués en els crèdits. Nosaltres, com a grans fans de Tobe Hooper, estem molt tristos per la seva pèrdua, però mai vam conèixer, i mai vam tenir cap classe de contacte amb ell per a aquesta pel·lícula. Va ser una mala notícia que ens deixés, i ens va deixar just abans que es fes el primer passi de la pel·lícula a Londres.


-Comentaves abans que el guió de "Leatherface" tenia uns elements que la feien distanciar del cànon habitual de la saga. Voldria saber si vosaltres heu tingut alguna implicació en el guió, és a dir, si heu fet alguna modificació per fer-vos més pròpia la pel·lícula, o simplement heu adaptat el que ja havia escrit?

AB: Quan nosaltres vam llegir el guió per primera vegada ja ens va agradar com estava. El vèiem una mica diferent del que és habitual en les pel·lícules de "La Matança de Texas", i nosaltres només ens preguntem si seria possible fer-lo més concís pel que fa a l'horror. Si, nosaltres respectem l'estructura del guió, però vam poder modificar alguna cosa de dins el guió. El que vam fer va ser canviar algunes escenes de violència. En el primer esborrany que va quedar després de modificar aquestes seqüències, el que va passar va ser que exagerem una mica la violència, com ara l'escena del policia que busca els joves, que és assassinat amb la serra mecànica d'una manera bastant bruta. Julien i jo aportem una mirada a la violència d'aquesta pel·lícula molt més nostra, i volíem no decebre pel que fa a originalitat i també pel que fa a FX. Penso que va quedar molt bé, i va ser molt divertit treballar aquest terreny.


-"La Matança de Texas" és una pel·lícula amb una estètica i un estil molt marcat, i en tractar-se d'una preqüela, fins a quin punt heu tingut al cap l'original? Heu volgut apropar-vos a l'estil que Tobe Hooper va tenir al cap o per contra us veu voler allunyar i mostrar una pel·lícula diferent?

AB: Per a nosaltres és la pel·lícula de terror més intensa que hi ha, i intentar fer una pel·lícula millor que "La Matança de Texas" és gairebé impossible. Amb Julien hem intentat fer alguna cosa completament diferent, i quan vam llegir el guió no vam estar pensant en el film de Tobe Hooper, i per això pensem en altres films completament estranys amb relació a el gènere de terror, com "The Virgin suïcidis" (1999) de Sofia Coppola o "Badlands" (1973) de Terence Malick, que és cinema poc agressiu i més aviat de ritme tranquil. Nosaltres només vam voler fer un canvi en relació amb les anteriors entregues de la saga, però respectant el que significa "La Matança de Texas".


-Aquesta és la primera pel·lícula que rodeu a Estat Units, ja que fins ara totes les vostres pel·lícules eren de nacionalitat francesa. Us heu notat coartats a l'hora de prendre decisions, o bé us han donat barra lliure perquè féssiu els que volíeu fer?

JM: No, ells només volien que féssim una bona pel·lícula de terror. Tant se val si vens de França, Itàlia o Alemanya, l'important són els bons guions i que els directors els aportin coses interessants. La cosa està que tenim maneres diferents de treballar, per què nosaltres no treballem en estudis i a ells els agrada controlar el ritme de treball, és per això que cal trobar un balanç entre tots dos perquè tots estiguem contents. Però nosaltres vam tenir sort al respecte, perquè vam anar a rodar a Bulgària i això està molt lluny dels Estats Units. Llavors, les primeres setmanes de rodatge van venir a Bulgària treballadors de la productora, i cal reconèixer que van fer una bona feina, però Alex i jo finalment vam decidir que el seu treball havia acabat i que es podien tornar als Estats Units. Va ser llavors quan van venir gent que coneixem de França per anteriors treballs. Això va ser una oportunitat per poder treballar amb el nostre editor habitual, els nois dels FX, etc., i amb tots ells va ser més fàcil comunicar-se, en tenir amb ells una forta relació professional i personal. D'aquesta manera, vam deixar de treballar mirant sempre el rellotge i també deixant-nos estar de formalismes entre companys de treball. Crec que va ser una segona part del rodatge més càlida entre nosaltres, de la mateixa manera que quan rodàvem a França, perquè notàvem aquesta energia al set de rodatge d'anteriors pel·lícules, i sense necessitat d'haver d'anar més a poc a poc per les regles habituals de la manera de rodar que tenen als Estats Units. Vam fer el que ens va donar la gana.


-"À l'Intérieur" va ser la vostra primera pel·lícula. Precisament la vau venir a presentar a Sitges fa just deu anys, i deu anys també és el que ha trigat Estats Units a fer un remake de la pel·lícula. Suposo que l'haureu vist, per això m'agradaria saber quina és la vostra opinió sobre "Inside" (2016), la pel·lícula dirigida per Miguel Ángel Vivas. I us demano si us plau, sigueu honestos en la resposta...

AB: Podem ser honestos, cap problema (riu). Vaig poder veure la pel·lícula al Fright Fest de Londres, i per a nosaltres va ser una sorpresa veure a la programació un remake d'una pel·lícula nostra, però bé, a mi personalment em va agradar, però només fins al final. El final és un "Happy ending", i al meu almenys m'agraden els finals amb dones fortes que combaten les adversitats, i això és el que nosaltres vam fer, que va ser fer florir una mena d'infern amb una dona al front. Em va agradar, però no del tot.

JM: Honestament la pel·lícula està bastant ben feta, polida en detalls, i més equilibrada que la nostra "À l'Intérieur". La veritat és que no acabo d'entendre per què es va haver de fer un remake, ja que en molts aspectes s'apropa al film original. I, no crec que només sigui una qüestió de deu anys des que es va fer el film original, perquè quan fas un remake ho fas perquè tens una nova visió sobre la història, i en aquest cas estem parlant que de vegades hi ha els mateixos diàlegs, de vegades fins i tot les mateixes preses... i OK, el final és diferent, però jo a això no li veig sentit ni justificació possible. No odi la pel·lícula, penso que està ben feta, ben dirigida, amb bones interpretacions, bona fotografia... Però se'm fa impossible no deixar de veure aquests detalls que no entenc.


-Julien, veig que a tu no t'ha agradat res de res...

JM: No, no és que no m'agradés (rialles), em va agradar, però no sóc el jutge idoni per valorar una pel·lícula meva explicada per un altre. Estic en una mala posició per jutjar-la.


-Us ha demanat consell en algun moment Miguel Ángel Vivas?

- "À l'Intérieur", l'original, va formar part d'aquella onada de cinema de terror extrem francès. Passada una dècada, com veieu aquell moviment? I també, com interpreteu que de la nit al dia sorgissin una sèrie de directors a França que volguessin fer un cinema de terror tan semblant?

JM: Aquesta emersió surt de la voluntat d'uns productors que en aquest moment, juntament amb televisions com Canal +, van obrir la possibilitat a donar sortida a aquest tipus de produccions de gènere. Diguem que va ser el lloc i moment idoni per fer aquest tipus de pel·lícules. Però penso que no va ser realment una "onada", és només la sensació que donàvem a l'estranger, ja que una onada cinematogràfica és quan es produeixen 20 pel·lícules de terror a l'any, i a França no es va donar el cas, ja que com a molt es feien dues pel·lícules de terror a l'any. Ara aquest tipus de produccions de gènere de terror sembla que s'han deixat de fer, i es nota en el fet que al llarg dels deu anys s'han anat produint cada vegada menys pel·lícules de terror a França. Penso que les coses estan canviant al nostre país, i el mercat té molt a dir a l'això, ja que plataformes com Netflix, Amazon, etc., són les que estan canviant les regles. El que nosaltres ara notem és que els productors han influenciat als francesos de manera que ara ells tornen a voler veure cinema de gènere de terror. Qui sap si ara hi haurà una veritable onada a França (rialles), però en tot cas arribaria d'una altra manera de com ho va fer aquest cinema de terror francès a què fèieu referència. Avui apareixen pel·lícules amb estils i intencions molt diferents, com per exemple "Raw" (2016), que ha estat un gran èxit a França, i que és una pel·lícula que no dóna prioritat ni gore ni al canibalisme, sinó que queda tot més tapat amb una fina capa d'horror. Això és el que ara s'està posant de moda a França, perquè la gent vol veure aquest tipus de pel·lícules. I aquest canvi pot ser interessant, ja que aquesta vegada no caldrà ser fan del gore per veure i gaudir d'una pel·lícula de terror francesa.