Entrevista a Josie Ho, premi Màquina del Temps Sitges 2018

A Josie Ho, en honor a la seva dilatada trajectòria lligada al gènere fantàstic, durant el festival se li va lliurar el premi Màquina del Temps

Probablement una de les cares femenines més visibles de cinema oriental és Josie Ho. Nascuda el 1974 sent filla d'un important empresari de Hong Kong, Josie Ho ja de ben jove va començar una carrera musical com a cantant, i que ha sabut combinar fins a l'actualitat amb el treball d'actriu i productora. Molts potser la van descobrir per la seva magnífica interpretació d'assassina al slasher Dream Home, una pel·lícula de 2010 que va ser dirigida Pang Cheong-Ho i que li va servir Josie Ho per aconseguir el premi a la millor actriu de Festival de Sitges d'aquell any. Però la veritat és que Josie Ho acumula una trajectòria com a actriu molt dilatada, havent treballat en molts països (entre ells també Estats Units), i per cineastes de prestigi com Takashi Miike, Johnny To o Steven Soderbergh. I a més d'actriu, com deia, condueix una productora de cinema al costat del seu marit, l'anomenada 852 Films, amb la qual ha participat en nombroses produccions nacionals i internacionals.

Per la seva extensa i presumible carrera com a actriu i productora, Josie Ho va ser escollida pel Festival de Sitges 2018 per formar part del jurat Blood Window / Meliés. A més, en honor a la seva trajectòria lligada al gènere fantàstic, durant el festival se li va lliurar el premi Màquina del Temps. Per tot això, sol·licitem una entrevista amb Josie Ho, la qual ens va concedir, però només va ser possible fer-la via email. En tot cas, agraïm la seva predisposició a més de la del seu equip.

(Josie Ho - Premi Màquina del Temps de Festival de Sitges 2018

-La teva presència a Sitges, a més de rebre el premi Màquina del Temps, va ser també per formar part del jurat de la secció Blood Window / Méliès. Quin va ser el criteri que vas seguir per valorar les pel·lícules que van acabar guanyant? [Premis: Blood Window: Muere Monstruo, Muere. Meliés llargmetratge: Fugue. Meliés curtmetratge: The Death of Don Quixote]

Va ser molt senzill. Les pel·lícules guanyadores havien de tocar les meves pors més profundes i, el més important, havien de deixar-me impactada!


-Aprofito per felicitar-te pel premi que has rebut aquest any a Sitges, que és un reconeixement a la teva fidelitat al llarg de la teva carrera amb el gènere fantàstic. El teu treballat lligat al terror i fantàstic ha estat una oportunitat laboral més o realment estimes el gènere?

Gràcies! M'encanta el gènere fantàstic, però tinc por de veure i filmar pel·lícules de terror.


-A més de ser actriu i cantant, també té una productora anomenada 852 Films que vas fundar amb el teu marit. Heu produït pel·lícules de terror com Dream Home, Revenge: A love story i (si no m'equivoco) vas participar en coproduccions internacionals com Open Grave. Parla'm de 852 Films, si el gènere de terror és el que voleu produir seva majoria, i si teniu més projectes en marxa.

852 Films tracta de trencar fronteres i el gènere fantàstic és l'eina perfecta per a això. Però, 852 Films no està limitat pel gènere fantàstic. Un dels primers projectes en els quals el meu marit i jo ens vam posar a treballar va ser un petit curtmetratge anomenat Tai Tai, que va entrar a competició al Festival de Cinema de Cannes. Va ser un petit drama sobre la burgesia a Hong Kong. Nosaltres com a actors hem participat en pel·lícules de tota classe de gèneres, però pel que fa a la nostra productora tendim a fer pel·lícules més de gènere fantàstic per així equilibrar la nostra part creativa i la del negoci. I, actualment, hem estat treballant en una pel·lícula de terror japonès bastant violenta. De cara al futur m'encantaria produir més pel·lícules com How to Talk to Girls at Parties de John Cameron, que vaig ser productora associada.


-Què és el que pots comptar d'aquesta producció japonesa de terror en la qual participa 852 Films?

Per ara hem estat aprenent l'estil japonès de filmar una pel·lícula, i intentant entendre el seu estil de vida en el passat. A partir d'aquí, espero que la resta de la producció es desenvolupi correctament. No puc dir més.


-En 2010 vas rebre el Premi a la Millor Actriu a Sitges per Dream Home. Quan vas llegir per primera vegada el guió de Dream Home què vas pensar? Crec que és una crítica molt dura a les polítiques d'habitatge a Hong Kong i en general al capitalisme...

La primera vegada que vaig llegir Dream Home va ser el 2008. En aquell moment m'estava aventurant a cercar pel·lícules que em servissin per superar els meus límits, i per això vaig decidir participar en una pel·lícula LGTBI titulada Hu Die... Per aquell temps fins i tot no existia el terme LGTBI al meu país. Així que estava realment a punt per obrir-me encara més, i llavors va ser quan posteriorment va aparèixer Dream Home. Quan vaig llegir el guió vaig dir "Hmmm... Una pel·lícula slasher artística... He de fer-ho". La narrativa social va ser sobretot impulsada pel director Pang Ho-Cheung, que, Que va voler introduir al guió els matisos durs de Hong Kong i el capitalisme. Si has estat a Hong Kong pots fer-te una idea de la pressió amb la qual viu la gent a la ciutat!

-El teu altre treball professional és el de productora. Quin va ser el teu paper durant la preproducció de Dream Home?

Vaig anar productora amb el meu marit, tots dos érem nous en aquest moment. Assistíem a gairebé totes les reunions de guió, maquillatge, efectes especials i fins i tot vam aportar alguns suggeriments sobre un parell d'escenes còmiques de matança. Intentem ajudar perquè la pel·lícula sortís bé.


-I què recordes del rodatge de Dream Home? Alguna anècdota en especial?

Va ser divertit i intens al mateix temps, i tots temíem que ens quedéssim sense sang i colls protèsics. De fet, un dels actors principals de la pel·lícula va mantenir posat el coll protèsic tot un dia, i no va menjar ni beure per no malmetre-ho..., estava molt preocupat. El seu nom és Dai Hou Tsing, i vaig aprendre molt d'ell per la seva professionalitat.

-Després vas treballar en una pel·lícula anomenada The Apostles, possiblement la teva pel·lícula de terror menys coneguda. Va poder haver tingut problemes de distribució?

En ella ja només vaig actuar, recordo que era una pel·lícula estranya.


-Tornant a l'actualitat, aquest any a Sitges s'ha pogut veure el documental Category III: The Untold story of Hong Kong exploitation cinema, en el qual participes. Què pots dir-me sobre el documental?

Quan era jove solia veure moltes pel·lícules de culte a Hong Kong. Bé, és clar que sona estrany, però les pel·lícules slasher / gore no eren de Category III llevat que involucressin sexe i llenguatge groller. Suposo que les persones més grans de Hong Kong estaven acostumades a la comèdia, l'horror i l'acció en conjunt. Al documental vaig voler recordar que tots gaudíem d'aquelles pel·lícules, i ningú a la ciutat es va veure realment afectat per la violència que es mostrava perquè tots sabíem que era només una pel·lícula.


-Pel·lícules com Ebola Syndrome, The Untold Story, etc. (1991-1996), solien tractar temes com la perversió, el canibalisme o fins i tot la política. Tot això solia censurar abans de l'aparició de la Category III. Per què creus que sorgeix aquest sobtat interès a Hong Kong per aquests temes? És una demostració que finalment va haver-hi llibertat entre els creadors?

De fet, crec que les normes de comportament inspiressin o, per desgràcia, limiten a alguns cineastes. Tenir present això i després treballar al voltant d'una trama resulta complicat. Però, en general, la Xina és un mercat gegant, i si un creador és valent, pot confiar en les vendes que es poden produir per Àsia, com per exemple al Japó o Corea de Sud, o altres països del món, sempre que puguem solucionar el problema de l'idioma. Per tant, la nostra mentalitat va ser, i continua sent, la de tornar-nos cada vegada més universals, i si tenim la distribució xinesa, per descomptat que és un avantatge, però per a les pel·lícules és només un gran mercat, així que vam haver de pensar globalment.


-La Cat III també és etiquetada a pel·lícules que fan servir un llenguatge massa vulgar, tot i no tenir escenes d'erotisme (com va passar amb The Last Duel). ¿No et sembla curiós que s'atorgui la mateixa qualificació a una pel·lícula per un llenguatge obscè que pel sexe i la violència extrema?

És cert. Nosaltres a Hong Kong ja vam planejar servir el món sense la Xina, i concretament les meves pel·lícules no solen estar dirigides a una audiència massiva. Espero que algun dia, la Xina estipuli diferents categories, però hem d'esperar al fet que la civilització estigui a punt. Es em fa graciós veure com cinèfils alternatius, rockers o veritables artistes i crítics, han vist les nostres pel·lícules, i alguns fins i tot m'entrevisten i les analitzen amb mi simplement perquè les van veure a Hong Kong. La Cat. III va millorar les pel·lícules de Hong Kong, i va atreure la gent moderna i cultural per veure-les.


GRÀCIES! I bona sort!