-DIRECCIÓ: Paul Urkijo Alijo
Després d'acabar de
veure Errementari la primera sensació que m'ha vingut al
cap és de certa enveja. Els bascos han d'estar orgullosos d'aquesta
producció apadrinada per Álex de l'Església que no només
planteja una història fantàstica i de terror basada en el
folklore de la seva terra, sinó que a més utilitza la seva llengua
i actors d'allà. És una pel·lícula basca, titulada Errementari,
que la seva traducció a l'espanyol és "ferreria". Una
pel·lícula que bé podria signar Guillermo del Toro per
molts motius tant estètics, argumentals, i per la
sensibilitat emocional que habitualment aplica als seus
protagonistes. Errementari és una pel·lícula sobre nens
que a través de la fantasia barallen contra els seus traumes.
Això és una cosa que potser ja coneixem, però no sempre ho hem fet
amb tanta dolçor i maldat alhora, amb tanta bellesa a alguna cosa
horrible. Errementari és una pel·lícula molt bonica,
preciosa estèticament, i que el seu resultat final és gairebé
impecable.
El seu argument és complex d'explicar, però
podríem resumir en què una nena anomenada Usue (Uma Bracaglia)
que va perdre a la seva mare per suïcidi just després de néixer,
entra a la casa d'un ferrer solitari anomenat Patxi (Kandigo Uranga),
algú que tot el poble té por perquè, segons diuen, és algú
malvat i que coqueteja amb el Diable. Alli, Usue,
descobrirà la veritat.
La pel·lícula crida l'atenció
sobretot pel brutal disseny de producció, que camina cuidat fins al
mínim detall i que poc té a envejar a qualsevol producció
nord-americana. Ja des d'aquest entorn rural situat a 1843, molsa i
fred, però amb detalls puntuals de foc, acaben per regalar a
l'espectador imatges precioses que fan venir al cap la bruixeria i
els seus aquelarres. A això, detalls gòtics com creus, una casa
vella i fosca, i una presència diabòlica constant, acaba sent un
ring sensacional per configurar un conte de terror per a nens. Una
pel·lícula dirigida per Paul Urkijo, un talent en potència
que debuta al llarg d'una manera estel·lar, i amb un guió de
què també ha participat coescribint.
Un dels punts
importants de la pel·lícula és la religió. Tractada d'una manera
crítica, Errementari parteix de la idea que la fe és una
cosa indestructible i que no perdona el pecat. És el que li passa a
la mare de Usue, que es va suïcidar, però la nena a través de
la seva experiència amb el ferrer Patxi coneix una mirada
alternativa a la manera d'entendre la vida més tradicional, que junt
amb un dimoni engabiat a la ferreria de Patxi, descobrirà a
través de certes situacions que els bons no sempre van ser tan bons,
ni els dolents mai van ser tan dolents. Hi ha matisos, uns matisos
que Usue s'encarregarà de descobrir i que la portarà a
una missió fins i tot al mateix infern.
La
història d'Errementari es desenvolupa carregada de
situacions dolces, cruels i fosques, i fan d'ella en el seu
conjunt una pel·lícula molt amena. Aquesta connexió amb el públic
que aconsegueix Paul Urkijo sorgeix de la seva voluntat a
explorar la innocència de la jove Usue en un món que no
entén, un món que l'envolta ple de foscor i tristesa abordat com en
les velles llegendes, en què hi ha darrere d'elles molta
veritat i malgrat la desencadenada que sembla la
història en tendir constantment cap a les idees més boges
del fantàstic, el seu director Paul Urkijo sap extreure
sempre a la pel·lícula la màxima sensibilitat emocional. D'aquesta
manera Errementari és una pel·lícula que arrenca
somriures a una nena traumatitzada pel seu dur present i trist
passat, mentre ella li planta cara a tot el que se li anteposa. Un
bonic procés de maduració a marxes forçades que és capaç de
capturar el cor de tots els espectadors: petits i grans.
Sens
dubte estem davant un bon treball cinematogràfic, un bon debut d'un
director que ha apostat clarament per representar a la seva
terra al món, i dic el món perquè Errementari és
un film colossal que no escatima en mim dipositat, i aconsegueix
entretenir com poques. Pura fantasia, que fins i tot el mateix
Guillermo del Toro signaria.
0 Comentaris