Ambulàncies, vòmits, marejos....
sovint bluf es va muntar amb Greu (o "Raw", o "Cru"
tal com es titularà a Espanya), una pel·lícula que va perdre el
bluf generat el dia que es va fer oficial que Universal Pictures
seria la distribuïdora de la pel·lícula en cinemes. A partir
d'aquí Greu va iniciar una altra lliga, no sé si una altra més
majoritària, accessible o com se li vulgui dir, però molts que
buscàvem en aquesta obra una experiència "crua" sens
dubte ens sentim enganyats. I com la majoria de coses que parteixen
des de la decepció, un cop vista la pel·lícula, poca broma, perquè
hi ha en ella una obra amb una qualitat realment bona.
Partint
d'una adolescent vegetariana que ingressa a la universitat per
estudiar la carrera de veterinària, allà descobrirà que no és tan
vegetariana com es pensava, i a poc a poc descobrirà el
plaer de menjar carn. Fins aquí tot més o menys normal, però quan
la noia descobreix que la carn humana sap millor que la de vedella,
la cosa canvia per complet. Des de França arriba Greu, una
pel·lícula que recorda obres no massa llunyanes com Som el
que hi ha (2010), títol mexicà sobre gent que necessita consumir
carn humana d'una manera clandestina, però també obres adolescents
com Ginger Snaps (2000), o també Suspiria (1977).
En tot cas Greu, gràcies a una magnífica direcció a càrrec de la
jove directora Julia Ducournau (elaborant la
seva òpera prima) aquesta aconsegueix una entitat pròpia
gràcies sobretot a dues coses: per una banda una exquisida banda
sonora que compleix perfectament a l'hora de donar bellesa,
agressivitat, ritme o tensió al guió, vestint cada escena
amb un acabat cura i bell, que facin la sensació de
talent. D'altra banda s'agraeixen molt les puntuals dosis d'humor
negre, inevitablement retorçat a estones, que encaixa bé en una
obra que busca ser accessible al públic a través d'una
història senzilla i sense intenció d'aprofundir en matisos
melodramàtics.
Probablement el que se li troba a
faltar és precisament un pas endavant a la història i aconseguir
una major profunditat. Al meu gust tot queda massa superficial i fins
i tot el final és previsible i poc (o gens) sorprenent, probablement
tot fruit d'una voluntat dels productors d'allunyar-se de
l'etiqueta de cinema d'autor i buscar una obra més generalista, que
encaixi en l'òrbita del públic massiu poc exigent i
crispetes. No crec que sigui una cosa dolenta, però penso que una
major dosi de dramatisme i bogeria, a més d'alguna explicació del
"per què", enriquiria un guió massa pla i amb poca
valentia. I és que Greu, si bé és cert que és una pel·lícula
d'adolescents que parla irònicament (i en clau de gènere) sobre els
canvis que pateixen els joves (és a dir, que parla "sobre"
i "per a" ells), no necessàriament ha de tenir una base
superficial, perquè al cap i a la fi no hi ha res tan difícil
d'entendre en la vida d'un ésser humà com l'adolescència.
El
que si que és sorprenent del final és
l'excel·lent maquillatge de la "ferida", que és
senzillament espectacular, igual com la resta d'escenes sagnants de
la pel·lícula, que són poques però notables. Això si, insisteixo
que Greu no és una pel·lícula violenta, ni farà vomitar a ningú.
Té els seus moments que faran tancar els ulls a més d'un, com ara
l'escena del dit o la de les picors, no ho nego, però
no és res que no s'hagi vist mai.
En fi, una pel·lícula que
sap combinar l'entreteniment amb el bon fer darrere de la càmera,
aconseguint un resultat que brilla per la seva qualitat, i que
seduirà el públic majoritari i a l'especialitzat, cosa molt rar de
trobar avui dia. No obstant això el seu guió peca de (al meu gust)
ser massa pla, i això és una cosa que molts ho compartiran amb mi.
Tot en el seu conjunt acaba sent una pel·lícula de terror senzilla
sobre els canvis que pateixen els joves en l'adolescència, barrejant
el canibalisme, i amb un acabat artístic molt elegant, que parla per
si sol del talent en potència d'aquesta jove directora
anomenada Julia Ducournau . Des d'aquí la
recomano.
0 Comentaris