[Crítica] THE WITCH - Robert Eggers, 2015

-DIRECTOR: Robert Eggers

-GUIÓ: Robert Eggers

-ANY: 2015

-DURACIÓ: 87 min.

-PAÍS:  Estats Units

-MÚSICA: Mark Korven

-FOTOGRAFIA: Jarin Blaschke

-REPARTIMENT: Anya Taylor-Joy, Ralph Ineson, Kate Dickie, Harvey Scrimshaw, Lucas Dawson,Ellie Grainger, Julian Richings

-PRODUCTORA: Coproducción USA-Canadá-Reino Unido; A24 / Code Red Productions / Pulse Films / Scythia Films / Rooks Nest / Maiden Voyage Pictures / Mott Street Pictures

Els rumors s'han aclarit i s'ha mostrat l'evidència: The Witch és probablement la millor pel·lícula de terror de l'any. Les crítiques positives que arrossegava d'anteriors festivals com Sundance (premi a millor director) i Toronto no eren un mer bluf comercial o ni tan sols un acte de pedanteria fílmica, més aviat a contra, i és que qui s'animi a veure The Witch notarà amb certa facilitat ja des del seu inici que s'enfronta davant alguna cosa diferent, treballat, i en si d'una categoria superior a la que el gènere de terror sembla haver-se acomodat darrerament amb pel·lícules viscerals, massives i accessibles. The Witch s'allunya de tot això per retrocedir en el temps i recuperar la fórmula del vell horror més suggerent que visual, expressiu i simptomàtic, cuidant fins al més mínim detall.

I en efecte, The Witch demana paciència a l'espectador. Que ningú esperi sang (que n'hi ha), bruixes malvades practicant aquelarres (que n'hi ha), ensurts de postproducció (algun n'hi ha), ni res explícit i visceral. La història, situada als Estats Units de 1630 (coneguda en aquells temps com Nova Anglaterra), compta com una família evangelista és expulsada d'una comunitat a vagar pel bosc a la recerca de la seva sort. La seva nova vida la desenvoluparan en una vella barraca juntament amb un graner, animals, i un petit hort que hauria de servir-los per recol·lectar menjar i així aconseguir sobreviure de la fam en la qual viuen. Aquesta família, composta per un pare, mare, dos bessons petits (nen i nena), una filla gran, un fill adolescent, i un nadó acabat de néixer, contemplen la religió catòlica com una cosa imprescindible en les seves vides, fregant el fanatisme fins i tot, i preguen a Déu diàriament que els ajudi a sobreviure amb els pocs diners que tenen, i, a més, que la bruixa que habita al bosc els deixi viure en pau... La pel·lícula significa l'opera prima del director Robert Eggers.

Aquesta història parteix de diferents llegendes folklòriques del que en aquella època encara no eren els Estats Units, sinó petites colònies de comunitats cristià-catòliques (és a dir, dels rebutjats d'aquella Anglaterra anglicana), gent profundament tradicional i supersticiosa, pobre també, així com aferrada per sobre de tot a la fe. The Witch, quant a això, aconsegueix magistralment representar el model de vida d'aquelles colònies angleses, així com l'argot utilitzat pels seus ciutadans, una cosa que per a tot aquell que domini l'anglès ràpidament s'adonarà que el lèxic i l'accent fonètic no és contemporani. A més d'això, per configurar la història, Eggers ha begut de les llegendes que van escriure aquelles civilitzacions, que explicaven les seves pors més atàviques davant la naturalesa salvatge i en si de tot allò que desconeixien.

Partint d'aquesta base gairebé hiperrealista, The Witch dibuixa una història, com comentava, res visceral i sí molt expressiva. El bosc, la pluja o també el vent, són elements salvatges que parlen en la pel·lícula com a leit motiv de l'horror, de la incertesa, i en si de la sospita que tots aquests elements formen part d'un corpus de mal major, d'una suposada bruixa sinistra que habita al bosc. La veritat és que, i aquí està gran part de l'èxit de The Witch, l'espectador realment no sabrà mai si existeix aquesta bruixa, si realment és ella que els fa la vida impossible, de si realment es pot reencarnar, de si va ser ella qui va fer desaparèixer el nadó, i en si de si realment les forces diabòliques faran la vida impossible a la família de plebeus. Davant aquest dubte, juntament amb la profunda fe a Déu i la por a pecar, la por, i la sensació d'amenaça, creen la desconfiança entre el grup familiar, així com la demència i la possessió de la irracionalitat, atribuint cada acte inexplicable a la bruixeria.

Pel que fa a la fotografia de la pel·lícula aquesta és sublim, ja que sap aproximar-se en cada escena a les sensacions més profundes dels protagonistes, utilitzant en molts trams de l'obra plans generals i duradors, que juntament amb els elements expressius que utilitza reflecteixen molt bé la solitud juntament amb el sinistre. A més, ve reforçada per un ús del color molt pàl·lid, que juntament amb una constant boira i sensació d'humitat que recarrega l'atmosfera, arriba a aclaparar fins i tot, i d'aquesta manera s'intensifica també la sensació de permanent intranquil·litat i d'amenaça. A més, Eggers està de luxe dirigint, mil·limetrant cada pla per tal d'explotar la màxima expressivitat, i no em tremola el pols si dic que The Witch és una de les pel·lícules amb una de les atmosferes més recarregades i angoixants que he vist mai.

Segurament molts coincidiran que el principal -i segurament únic- punt feble de la pel·lícula es troba en el tram mitjà de l'obra, que a la meva manera de veure és una cosa dilatada i poc generosa a mostrar escenes amb més verticalitat. Això sí, no crec que Eggers fora de tot mal encaminat, el seu resultat és molt compensat malgrat que el metratge total sigui alguna cosa excessiva, ja que sap no caure en el parany de la carn, o d'introduir més escenes amb la presència de la bruixa -que tot just apareix en moments molt puntuals-, i en canvi ell insisteix a reforçar les relacions i deteriorament humà, a estirar el fil de les seves pors i desesperació per sobre del grotesc. I és que The Witch és una pel·lícula sobre la fe, i en com aquesta pot dominar-nos en major o menys mesura segons la nostra desesperació; tot i que, que ningú pensi el contrari, perquè la presència de la bruixa existeix i s'acollona com poques vegades s'ha vist en altres pel·lícules de l'estil.