Recent vaig escoltar a director de
l'obra mestra Paris, Texas (Wim Wenders) que comentava les
diferències entre el model cinematogràfic americà i l'europeu.
Deia que el públic americà està més acostumat que el seu cinema
parteixi inicialment d'una idea base en el seu inici ia partir
d'allí comenci a desenvolupar-se una trama, en canvi, el cinema
europeu amb pedigrí no és tan formalista, i acostuma a plantejar
una idea al llarg de la pel·lícula. París, Texas era així. Sense
intenció d'enrotllar-amb coses que no vénen al cas, la
veritat és que en veure Let us prey em vaig
sentir estrany, vaig veure una cosa molt diferent del que
és habitual i que no m'acabava de quadrar amb el cinema a què estic
acostumat, i la veritat és que les paraules de Wenders fàcilment
es poden aplicar en la pel·lícula de Brian O'Malley.
La
pel·lícula és pur cinema de terror, i tal com el seu títol indica
"Preguem", és un film religiós. Tracta sobre el pecat i
les oportunitats que de la vida a rectificar, o això crec, la
veritat és que no és aigua clara el seu argument tal com
explicaré després. En ella, es compta com una policia
(Pollyanna McIntosh) comença el seu primer dia de treball en
una comissaria, en horari nocturn. Durant la seva primera jornada
apareixerà un home detingut que resultarà ser el Diable
(Liam Cunningham), i començarà a fer-la bona.
Let us prey és una pel·lícula plena de morts, amb
moltíssima violència, gore, picades d'ullet a 1.000 pel·lícules
(fins i tot a Rambo!!), una banda
sonora carpenteriana, Pollyanna McIntosh i Liam Cunningham
com a protagonistes, i en si un festí incansable de degeneració
amb accent europeu.
El que més esquitxa l'espectador és que
Let us Prey no arrenca mai, i no arrenca senzillament
per què no hi ha un esclat en la trama que origini el seu argument
tal com acostuma a fer el cinema americà. Let us prey és
una pel·lícula escocesa, dirigida per un escocès, i amb actors
escocesos, però que té una columna vertebral visible, molt lineal,
i sobretot influenciada notablement per Carpenter i el seu
Assalt a la comissaria de districte 13. Que passa? Què falla? Com
comento, s'estranya molt aquest "detonant" a què estem
acostumats. Això ho notaran molt els amants de les crispetes, perquè
la pel·lícula els serà incòmoda, com si estiguessin esperant
alguna cosa que mai arriba, i, finalment, arribats al tram
final de la pel·lícula, provocar-los una certa mandra a fer un
esforç per descobrir el seu significat real. A mi em va passar això,
ho reconec. Crec que O'Malley si hagués optat pel camí fàcil -o
"clàssic" si els preferís- hagués ofert a l'espectador
un divertiment que, tot sigui dit, podia haver estat memorable. En
canvi, a més de notar-se l'absència d'aquest "detonant"
treballa el guió sense cap sentit del ritme, sense arpa, incoherent,
i en si mateix es dedica a anar preparant una cosa que mai arriba, ni
tan sols quan apareixen els crèdits finals. La veritat és que la
sensació és raríssima en acabar la pel·lícula.
Val
a dir que el director és un novell en el món de cinema, però no ho
és en l'audiovisual. De fet, ell és un publicista de prestigi que
pot presumir d'haver participat en uns 150 anuncis televisius, i el
que ningú podrà discutir-li mai és que té un bon domini de la
càmera i de la postproducció. Només amb veure els primers 5-10
minuts de pel·lícula, o fins i tot els crèdits inicials,
l'espectador s'adonarà del que parlo. Visualment espectacular, i una
música que desperta nostàlgia a un cinema pretèrit en el gènere,
Let us prey és una delícia en aquests aspectes.
També en la posada en escena situada dins d'una comissaria de
barriada, bruta, i amb policies "corromputs" pel pecat.
Però el seu problema és que el guió no té un domini
narratiu sobre el qual vol explicar, com si O'Malley no
sabés com explicar la història, només sap que el Diable ha de
donar un ultimàtum als inquilins de la presó i posar en joc la seva
supervivència depenent de les seves posteriors actes. Així i
tot, per què? ¿D'on surt aquest home? Què vol exactament? Què se
suposa que és aquest final?? Let us prey és
carn de sèrie B, ben feta i divertida, però que no demana ambició.
0 Comentaris