-ANY: 2011
-PAÍS: EUA
-DURACIÓ: 99 min.
-DIRECTOR: Eduardo Sánchez
-GUIÓ: Jamie Nash
-REPARTIMENT: Johnny Lewis, Alexandra Holden, Gretchen Lodge, Katie Foster, Tony Ellis, Brandon Thane Wilson, Lauren Lakis, Daniel Ross, Tara Garwood, Kenny Caperton, Todd Ryan Jones, Dan Manning i Greg Cool
Una de les pel·lícules a priori
destacades de la present edició de Festival de Sitges potser
seria Lovely Molly, la nova proposta del
realitzador espanyol Eduardo Sánchez, coautor al
costat de Daniel Myrick d'aquesta ganga casual tan
reeixit i efectiu com va ser El projecte de la Bruixa de Blair.
Tot i que no "innovadora", ja que anteriorment pel·lícules
com Holocaust caníbal servien com embrió a l'actualment de
moda mockumentary, aquests falsos documentals en què es capten
unes imatges en vídeo i posteriorment les veiem mitjà-muntades amb
la idea que "això és el que es va trobar gravat".
Serà per l'extrema que resulta la proposta
de Ruggero Deodato costat de la mala fama de judicis
que va patir posteriorment a la seva exhibició acusada d'assassinat,
o saber, però la veritat és que el film de la Bruixa va donar
en el punt amb una fórmula que reinventaria el cinema
de terror tot i no ser nou, però que no es completaria
definitivament a manera gestes fins a la força posterior
Paranormal Activity ja entrats al segle XXI,
i que avui ho vivim a la cresta de l'onada pel que fa a aquest tipus
de cinema potser més conegut com a found footage.
Moltes
són les propostes que han anat arribant, aprofitant l'estirada
de found footage, unes més acceptables que altres, també
originals, o altres nyaps infames que evidencien que la mateixa
fórmula comença a estar saturada i, com en tot, cada vegada la
merda abunda més. Perquè en el fons, el found footage és
un gènere que va de perles als realitzadors novells, ja que molt
fàcilment es poden amagar mancances en el guió com certes
incoherències, diàlegs plans, o problemes més materials com pot
ser la falta de pressupost, que en moltes ocasions queda tapat a
manera de gasiveria visual en les escenes d'acció. Per tant, és
obvi el perquè aquest tipus de pel·lícules són tan
populars, ja que són barates de produir i asseguren un èxit
comercial encara que la pel·lícula no acabi de
funcionar del tot en taquilla. Però, com en tot,
modernitzar o morir! No sempre es pot viure d'aquest, i
això és el que potser pel·lícules com REC 2 o la seva continuació
s'han fet amb el found footage, al donar-li un
sentit més útil i intel·ligent als enregistraments, en
barrejar-les amb una realització "normal" i així poder
justificar el "per què" s'està gravant aquelles
imatges sigui amb un mòbil o càmera de vídeo domèstica.
D'aquesta manera evitem aquests habituals trams inicials tan
vergonyosos, plànols pel que fa a diàlegs, i en general moments
nuls pel que fa a aportació a la trama, però completament
necessaris perquè funcioni la fórmula, ull! Alguna cosa que
per exemple El projecte de la bruixa de Blair, o
Greu Encounters -aquesta ja va ser desesperant- entre
tantes altres, posseeixen sense vergonya.
Lovely Molly forma
part d'aquest nou grup de pel·lícules found footage renovades,
de les que no tenen excusa si el resultat final és fallit. És bona?
Mala? Doncs a diferència del que s'està valorant per Internet en
algunes webs de cinema, la veritat és que m'ha agradat. La present
pel·lícula d'Eduardo Sánchez, escrita, dirigida i editada per
ell, resulta d'allò més encertat i entretinguda dins del
found footage, precisament per saber allunyar-se'n i saber com
enriquir la pel·lícula amb aquestes gravacions. Bé, més que a la
pel·lícula, el que enriqueix és al seu personatge
principal, Molly, una noia humil -Déu, per fi obviem noies
rosses de somni-, amb un passat fosc lligat a les drogues, al
costat de certs problemes familiars que van desembocar en la mort
dels seus pares. Però les coses sembla que ara li van bé, s'acaba
de casar amb Tim, i es van a viure junts a la solitària casa dels
difunts pares de Molly. Un cop allà, Molly, a causa de la
solitud en la qual es veu obligada a conviure a causa de la feina de
camioner del seu espòs, comença a veure i escoltar coses. Ella creu
que el seu pare encara està a la casa, però només li pot veure
ella, i a conseqüència d'aquesta situació angoixant
acaba per tornar a l'heroïna, complicant terriblement la seva
situació fins a desembocar en un últim terç de la pel·lícula ...
-sense voler estripar res- dur i inquietant.
Abans de res, i
sobretot, no estem davant d'una pel·lícula de terror. O sí, potser
seria més just i correcte dir que estem davant d'un drama psicològic
que aprofita el gènere de terror com a mitjà d'expressió de les
interioritats de Molly (una brillant Alexandra Holden).
Ella està convençuda que el seu pare està a la casa, i a poc
a poc anirà distorssionant la seva personalitat fins
a arribar a convertir-se en algú autodestructiva psicològicament,
però també destructiva, arribant a veure, com a espectadors, un
poema de personatge d'allò més interessant. De fet, la pel·lícula
és sobre Molly, el que sent, les seves pors cap al seu pare i,
tornant al tema found footage, només és capaç de
veure-li a ell a través de la visió nocturna d'una càmera de vídeo
domèstica. Vaja, que aquesta cambra és el mitjà de transmissió
del terror en la pel·lícula, per tant, una cosa important
lògicament que ajuda a solapar habilidosament els dos
punts de vista que ofereix aquesta com són el drama psicològic i el
terror paranormal, encara que estigui en un segon pla
vivint al límit del qual es pot considerar real.
A més, Eduardo Sánchez, amb
un pressupost ínfim, aconsegueix un treball d'ombres molt
senzill, però efectiu que abunda en gran part del film més
enllà de les escenes de càmera de vídeo de Molly. I és que
no hi ha res més acollonant que la foscor, i jugant amb quatre focus
i llums domèstiques d'una casa qualsevol, aconsegueix l'ombra allà
on es demana, fins i tot jugant amb alguns contrallums que oculten
les reaccions de Molly. Però, i ull, el
realitzador Eduardo Sánchez fa alguna cosa amb la càmera
realment hàbil i que personalment poques vegades he tingut el plaer
de veure, com és saltar aquest eix d'acció que de ben segur tant li
van picar a l'escola de cinema on va estudiar, provocant a
l'espectador la sensació que alguna cosa estranya s'ha fet,
ocorregut. I així, d'una manera simplíssima, però tan
intel·ligent tècnicament parlant, el realitzador espanyol ha
aconseguit crear terror, sense necessitat de proeses multimilionàries
de decorats excessivament carregats, que acaben per destruir la
naturalitat, ni plans impossibles amb chorma-keys tipus
Matrix. Perquè en el fons, la pel·lícula està
escrita tan tècnicament com artísticament amb una
tremenda senzillesa narrativa que possiblement als més hiperactius
espectadors s'avorrirà i farà abandonar la idea d'intentar
connectar amb la proposta que ens planteja el realitzador espanyol,
però als quals no , crearà un brillant magnetisme que
difícilment farà acusar el film de lent. I és que en el fons, la
sensació que un li queda després de veure la pel·lícula és que
amb poc s'ha aconseguit molt, fins i tot amb la música, tan senzilla
com un simple so d'alta freqüència per crear un sinistre
leit motiv, tal com comentava.
Senzilla, molt senzilla i
humil, i al meu personalment aquest tipus de proposta que per sobre
de tot aposten per idees més que per escenes, fins i tot efectes
especials poc encertats, normalment accepto encara que siguin
avorrits. Però potser, sent una mica més exigent, haguera estat
més apropiat ficar una mica més de carn a la graella, ja que
l'evolució de Molly cap a l'estat psicòtic no és que
tard excessivament a produir-se, i durant una bona estona del film
sembla estar una mica encallat, com si no sabés cap a on
dirigir-se, fins a arribar a un final que potser convenç
gràcies a un parell d'escenes una mica dures i un més que
acceptable final inquietant. Així i tot en general amb poc
aconsegueix molt Eduardo Sánchez, plantejant una
pel·lícula senzilla, lenta i potser una mica pesada, psicològica
per sobre del paranormal, però que sap aprofitar d'una manera
intel·ligent la moda del found footage deixant-li en un
segon lloc totalment útil i sobretot ben dirigit. Un "jo m'ho
guiso jo m'ho com" d'Eduardo Sánchez que malgrat
els seus pocs aspectes millorables, ha realitzat un film més que
decent, que potser no passarà a la història pel simple fet de ser
humil, amb simplement bones intencions que demostren la bona
feina del director, però que potser se li demanava una
miqueta més, només una miqueta més de generositat.
1 Comentaris
Esta me quedé sin verla, no me llamaba mucho la atención la verdad... equivocada, por lo que veo U.U
ResponEliminaLa buscaré.