De França, i en mans d'una
dona, va arribar a Sitges una de les produccions més salvatges de
l'edició. Revenge, un títol que fila una història a ritme de
rape and revenge, un subgènere d'explotació nascut als
anys setanta a través de pel·lícules emblemàtiques com
L'última casa a l'esquerra o La violència de l'sexe. Un cinema
amb violacions i posterior venjança té com a objectiu principal
incomodar l'espectador, al mateix temps que li suggereix
certa crítica social sobre la conducta humana: si bé en els
anys setanta el rape and revenge va servir
com a eina per expressar un alarmisme social sobre l'aparició de la
moda hippie -llibertat sexual, les drogues, i en general tots aquests
valors moderns que van expressar els joves després de la guerra del
Vietnam- i que contrastaven amb els valors tradicionals
de l'amèrica profunda; ara, amb Revenge, hem de
parlar sobre la mirada masculina, sobre aquelles mirades de vegades
netes i de vegades brutes que les dones, i segurament només les
dones, detecten i s'enfronten diàriament. De fet, i no en va,
l'enquadrament de cambra apuntarà infinitat de vegades al cul
de la protagonista, en el que és un clar missatge al públic
masculí ... Ejem!
Davant aquesta intenció crítica, la
directora Coralie Fargeat explica una història sobre
tres empresaris rics i casats que es reuneixen en una mansió enmig
de desert, lloc on també va Jen (Matilda Lutz), l'amant
d'un d'ells. Jen, una dona de gran bellesa, es converteix en
objecte de desig dels dos homes més, fins al punt que un d'ells
l'acabarà violant davant la indiferència de l'altre. La situació
acaba en tragèdia, però Jen sobreviu, i busca la seva
venjança.
El que més sorprèn de la pel·lícula és que una
dona dirigeixi un rape and revenge, en el subgènere
cinematogràfic més dur per a una dona. Es preveu una venjança
terrible després d'una violació anal que, a diferència d'altres
films de l'estil, Fargeat no mostra d'una manera morbosa i
es limita al suggeriment més que a l'evidència. Això no vol dir
que la pel·lícula després no es recreï amb duríssimes escenes de
venjança cap als agressors de Jen, unes escenes plenes de sang
i violència, però cal tenir una cosa clara: les intencions de la
directora no són el més evident. I és que Fargeat no
busca un rape and revenge a la manera antiga, sinó
més aviat busca amb Revenge una sàtira a tots els clixés
d'aquest subgènere, exagerant d'una manera gairebé
sobrenatural. Davant d'aquest plantejament més o menys còmic, la
veritat és que pocs dels que vam veure la pel·lícula a Sitges vam
entendre aquesta aportació de Fargeat al subgènere,
i la veritat és que tampoc l'hem gaudit. Crec que el problema
més gran que té la directora és que no acaba d'aconseguir un
to definit en la pel·lícula, si llençar a la comèdia o
mantenir-se en un to sec, quedant així un resultat
en Revenge ambigu, incapaç de satisfer a ningú. I és que
es fa estrany veure segons quines escenes sense sentit, en un
subgènere que precisament el seu hiperrealisme és el que
sempre ha causat un fort interès als espectadors. Per
tant, Revenge no funciona ni com a sàtira, ni com
rape and revenge.
Millor està la interpretació de
Matilda Lutz com Jen, una noia de poques paraules, oberta a la
confiança, però que no dóna mai peu a ser mal interpretada.
Només les mirades brutes trenquen el seu temperament i acaba
executant una venjança que li exigeix com a actriu un
potencial físic notable, i que així demostra en diferents escenes
d'acció. Unes escenes que arriben a ser exagerades, com comentava,
pels litres de sang que surten del seu cos, o la del seu renaixement
per venjar-se. A més, el seu pla venjatiu se situa en un desert
immens que representa la solitud a la qual s'ha d'exposar la dona en
el dia a dia i que sol, només ella mateixa amb la seva força i
orgull, podrà defensar-se dels degenerats pervertits.
En resum, la pel·lícula acaba sent un homenatge als clixés del rape and revenge, un subgènere en què la dona exerceix un camí solitari cap a l'empoderament de força i facultats gairebé miraculoses després d'enfrontar cara a cara amb la mort, per així venjar-se d'aquella violència injustificable dels homes. Una venjança que transmet un missatge de força a les dones, a totes les que pateixen diàriament aquesta mirada bruta dels homes, per combatre-la i així preservar la seva dignitat. Llàstima només de desentonar a estones per aquestes escenes sense sentit, que resten credibilitat a un subgènere com el rape and revenge que, precisament, la seva gran virtut és mostrar les coses com són, de mostrar la violència entre sexes en el seu estat més animal i descontrolat.
0 Comentaris