-FOTOGRAFIA: Maki Ito
Arigato Sion Sono! Sensei, o
com prefereixis que et digui. Ho has tornat a fer, has aconseguit una
altra meravella de pel·lícula, i això és una cosa que no sòl
catalogar-a la lleugera. Tag és genial, és dinamita pura
"made in Sion Sono", plena d'escenes d'aquestes
que costen d'oblidar, igual com va fer en obres
com Love Exposure, Sucide Club, What do not you play in Hell?
i tantes altres com ha anat dirigint aquest ja veterà director,
que a la seva esquena implica 25 anys de carrera
cinematogràfica, i que avui es troba en el seu moment més madur
arribant a presentar aquest 2015-5 pel·lícules! (3 d'elles presents
en aquest Sitges 2015).
"La vida és surrealista, no
deixis que t'atrapi" diu una companya de classe constantment a
la protagonista de Tag, Mitsuko, una adolescent que no para
de viure experiències estranyes i desagradables. La pel·lícula
s'inicia de la manera més contundent possible: un autocar ple
de col·legiales es parteix per la meitat misteriosament,
sent Mitsuko l'única supervivent al desastre (una
escena que remet a la mítica escena del suïcidi
col·lectiu de Suicide Club). Aquesta escena és d'una
brutalitat tremenda, d'aquestes que l'espectador no oblidarà amb
facilitat. Mentrestant, Mitsuko intenta buscar ajuda
corrent cap al seu institut, i un cop arriba allà s'adona que totes
les seves companyes estan vives, que van a l'institut a fer classe
amb naturalitat, com un dia qualsevol. ¿...? És que ha estat un
somni? Mitsuko no entendrà res, però a poc a poc
s'adonarà que hi ha alguna cosa més enllà que la seva comprensió
no aconsegueix entendre. "La vida és surrealista, no deixis que
t'atrapi", insisteix la seva amiga, una frase que succeeix
a Tag com la clau per resoldre el seu enigma.
Que
oblidin tots els que creguin que amb Tag estan davant d'una
mena de Destinació Final, perquè la cosa no va per allà. Sion Sono
és complex, i el que planteja en Tag es relaciona amb
que, nosaltres, només nosaltres, som amos del nostre destí.
Davant això la pel·lícula s'estructura en diferents blocs
compostos per segments que mostren diferents situacions estranyes,
plenes de violència, i en què la linealitat entre la realitat i el
somni es van gargotejant en el plaer per als més amants del que
extrem, el gore més salvatge, les arts marcials, i la sensualitat,
una cosa sempre present en la pel·lícula igual que totes
i cadascuna de les obres de Sion Sono. Tot això amb un fil
conductor: Mitsuko, les seves amigues, i la frase anteriorment
esmentada.
També destaca el fet que la pel·lícula estigui
pràcticament tota poblada per dones, tant adolescents com adultes.
No és gens gratuït, ja que l'obsessió de Sono per elles
en tota la seva carrera professional no ha estat menys en Tag, en
mostrar aquesta vegada constants ironies sobre elles al llarg de
tota la pel·lícula i que vénen a reflectir els rols preestablerts
de les dones japoneses i el que la societat espera d'elles. "La
vida és surrealista, no deixis que t'atrapi" diu l'amiga
de Mitsuko, una frase que li serveix a Sion Sono per intentar
criticar l'ordre social japonès establert, a la tradició, al que és
considerat com a correcte. Aquest posicionament crític amb la
tradició serveix per donar múscul a Tag, donant protagonisme
a Mitsuko perquè aprofiti una oportunitat "màgica"
per subvertir aquests costums.
Per Sion Sono la lògica
de les seves pel·lícules són les seves regles, i entendre-les és
personal. Ell juga a una altra lliga, una lliga en la qual ell mana,
mostra el que li dóna la gana, s'allunya de metàfores, simbolismes
i elements expressius, i sí que es dedica a plantejar
situacions políticament incorrectes, radicals, fins i tot infernals,
en què tot és possible. Però tranquil·litat, Tag no és
complicada d'entendre. Això sí, el final permet moltes
interpretacions i per tant cada un de nosaltres traurà la seva. En
el meu cas em quedo amb la pessimista, i la veritat és que em posa
nerviós la idea que així sigui...
0 Comentaris