[Crítica] THE BATTLESHIP ISLAND - Seung-wan Ryoo, 2017


-DIRECTOR: Ryoo Seung-wan
-GUIÓ: Ryoo Seung-wan
-ANY: 2017
-DURACIÓ: 132 min.
-PAÍS: Corea del Sud
-REPARTIMENT: Hwang Jung-min, Kim Soo-an, Song Joong-ki, So Ji-seob, Johan Karlberg, Lee Jung-hyun






Segurament el cinema coreà podrà presumir aquest any de dues produccions per sobre de la resta, com són The Villainess i la present The Battleship Island (A Special Lady no l'he vist encara i no puc opinar). La que ens ocupa, és una pel·lícula contextualitzada en la Corea ocupada pels japonesos en 1945, concretament a l'illa de Hashima, lloc en què els nipons van obligar els coreans a treballs forçats en unes mines just quan la 2aGM donava els últims cops de cua, poc abans de la imminent bomba de Nagasaki. Aquesta producció d'alt pressupost ha estat un autèntic boom a Corea de Sud a l'haver aconseguit només en el primer cap de setmana de la seva estrena fins a 2,5 Milions d'espectadors, convertint-se així en un dels títols més importants de l'any al seu país. De fet, ja fa recaptats gairebé 50 Milions.

The Battleship Island està dirigida per un expert en el cinema d'acció com és Seung-wan Ryoo (The Berlin File, Veteran), però que a diferència dels seus anteriors films en aquesta ocasió aposta més per una pel·lícula propera a l'espionatge i cinema bèl·lic. Una pel·lícula que es marca com a intenció rebel·lar un esdeveniment més foscos i poc coneguts de l'ocupació japonesa a Corea, que és el de l'illa de Hashima, per així desplegar una atroç crítica social i històrica sobre abusos i corrupció, i acabar finalment escenificant un nacionalisme coreà rodat de forma heroica i amb molta èpica.

Tot això és conduït argumentalment per un pare músic (interpretat per Jung-min Hwang (L'Estrany)) amb la seva filla ballarina (interpretada per La seva-an Kim, la nena de Train to Busan), que tots dos acaben a l'illa esclavitzada. Hi ha un primer acte estirat innecessàriament com un xiclet basat en com el pare intenta extreure el màxim d'humanitat possible d'un lloc com Hashima, amb la intenció de salvaguardar el candor de la seva filla en el que és una bonica relació pare-filla, i que bé pot recordar a La Vida és Bella. Tot això al mateix temps que anem coneixent personatges secundaris, molt ben definits cada un d'ells, i entremig un entramat conspiratori de traïcions i espionatge que juga a descobrir amb qui pots confiar i amb qui no.

El metratge complet dura més de 2 hores, 132 min dels que bé es podrien retallar 30. El guió està pensat perquè els primers 100 min la història escalfa motors i després deixar-se anar en els seus últims 30 min, en un últim acte visualment impressionant que mostra l'intent de fugida de l'illa dels centenars de coreans tancats en Hashima. Aquesta darrera escena dóna pas a l'acció, l'aventura i les gestes bèl·liques.

No està del tot malament la pel·lícula, però cau en el mateix error habitual del cinema Coreà. No sé si és una cosa cultural, però no entenc per què cadascuna de les seves produccions ha de durar entre 2 i 3 hores, per què sol sobrar metratge i en això es veu afectat el ritme. I aquí rau precisament el principal problema de The Battleship Island: es fa avorrida a estones, i la veritat és que hi ha vegades que sembla anar a la deriva a força de diàlegs i situacions buides, perdent així l'arpa amb el públic.

No obstant això em vull treure el barret amb determinades escenes, que estan brillantment dirigides. Ja des d'aquesta escena inicial en les mines, amb un impressionant pla seqüència amb la fotografia en blanc i negre, el seu director transmet a l'espectador sensació de caos, claustrofòbia, perill constant, en una escena que aconsegueix incomodar i dóna fe de l'horror que van haver de viure aquells coreans. També els últims 30 minuts són brutals. En aquest últim acte torna l'acció i de nou es nota un talent increïble per filmar unes escenes d'acció que no només desprenen visualment un bon fer, sinó que aconsegueixen emocionar, posar la pell de gallina a l'espectador igual com ho aconsegueixen obres com Braveheart o el Patriota. Adoro l'èpica nacionalista, i aquí es representa d'una manera espectacular.

I gran part del mèrit d'aquest bon fer visual l'entenem precisament amb el que no es veu, la BSO. Necessitava compartir-lo. És una cosa meravellosa per als sentits gaudir com un director demostra un domini absolut dels quatre canals d'una BSO, com és la música, els diàlegs, efectes i silencis, que és el que fa emocionar a l'espectador. Mai els silencis parlaven tant, ni la música aconseguia fer bonica una heroïcitat suïcida. És gairebé poètic com Seung-wan Ryoo decideix expressar algunes sensacions i situacions, que fan de l'èpica de The Battleship Island alguna cosa sublim.


En fi, The Battleship Island és una pel·lícula que falla en una cosa tan simple com és que té un metratge absurdament estirat, i això afecta el ritme de la pel·lícula. No hi ha molt més a criticar-se a una obra amb pretensions altament comercials, que busca l'èpica i ho aconsegueix a través d'actors de renom del seu país. És que a més, fins i tot l'acabat final pel que fa a FX i tractament de la BSO és d'allò més rodó de cinema coreà dels últims anys. I pels que aguantin les 2 primeres hores doncs que es preparin, perquè els últims 30 són pura dinamita!  


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris