Segurament el cinema coreà podrà
presumir aquest any de dues produccions per sobre de la resta, com
són The Villainess i la
present The Battleship Island (A Special Lady
no l'he vist encara i no puc opinar). La que ens ocupa, és una
pel·lícula contextualitzada en la Corea ocupada pels japonesos en
1945, concretament a l'illa de Hashima, lloc en què els nipons
van obligar els coreans a treballs forçats en unes mines just quan
la 2aGM donava els últims cops de cua, poc abans de
la imminent bomba de Nagasaki. Aquesta producció d'alt pressupost ha
estat un autèntic boom a Corea de Sud a l'haver aconseguit només en
el primer cap de setmana de la seva estrena fins a 2,5 Milions
d'espectadors, convertint-se així en un dels títols més importants
de l'any al seu país. De fet, ja fa recaptats gairebé 50
Milions.
The Battleship Island està dirigida
per un expert en el cinema d'acció com
és Seung-wan Ryoo (The Berlin File, Veteran),
però que a diferència dels seus anteriors films en aquesta ocasió
aposta més per una pel·lícula propera a l'espionatge i cinema
bèl·lic. Una pel·lícula que es marca com a intenció rebel·lar un
esdeveniment més foscos i poc coneguts de l'ocupació japonesa
a Corea, que és el de l'illa de Hashima, per així desplegar
una atroç crítica social i històrica sobre abusos i corrupció, i
acabar finalment escenificant un nacionalisme coreà rodat de forma
heroica i amb molta èpica.
Tot això és conduït
argumentalment per un pare músic (interpretat
per Jung-min Hwang (L'Estrany)) amb la seva filla
ballarina (interpretada per La seva-an Kim, la nena
de Train to Busan), que tots dos acaben a
l'illa esclavitzada. Hi ha un primer acte estirat
innecessàriament com un xiclet basat en com el pare intenta extreure
el màxim d'humanitat possible d'un lloc com Hashima, amb la
intenció de salvaguardar el candor de la seva filla en el que és
una bonica relació pare-filla, i que bé pot recordar a La Vida és
Bella. Tot això al mateix temps que anem coneixent
personatges secundaris, molt ben definits cada un d'ells,
i entremig un entramat conspiratori de traïcions
i espionatge que juga a descobrir amb qui pots confiar i amb qui
no.
El metratge complet dura més de 2 hores, 132 min dels que
bé es podrien retallar 30. El guió està pensat perquè els primers
100 min la història escalfa motors i després deixar-se
anar en els seus últims 30 min, en un últim acte visualment
impressionant que mostra l'intent de fugida de l'illa dels centenars
de coreans tancats en Hashima. Aquesta darrera escena dóna pas
a l'acció, l'aventura i les gestes bèl·liques.
No
està del tot malament la pel·lícula, però cau en el
mateix error habitual del cinema Coreà. No sé si és una
cosa cultural, però no entenc per què cadascuna de les seves
produccions ha de durar entre 2 i 3 hores, per què sol sobrar
metratge i en això es veu afectat el ritme. I aquí rau precisament
el principal problema de The Battleship Island: es fa
avorrida a estones, i la veritat és que hi ha vegades que sembla
anar a la deriva a força de diàlegs i situacions buides, perdent
així l'arpa amb el públic.
No obstant això em vull treure
el barret amb determinades escenes, que estan brillantment dirigides.
Ja des d'aquesta escena inicial en les mines, amb un impressionant
pla seqüència amb la fotografia en blanc i negre, el seu director
transmet a l'espectador sensació de caos, claustrofòbia, perill
constant, en una escena que aconsegueix incomodar i dóna fe de
l'horror que van haver de viure aquells coreans. També els últims
30 minuts són brutals. En aquest últim acte torna l'acció i de nou
es nota un talent increïble per filmar unes escenes d'acció que no
només desprenen visualment un bon fer, sinó que aconsegueixen
emocionar, posar la pell de gallina a l'espectador igual com ho
aconsegueixen obres com Braveheart o el Patriota. Adoro
l'èpica nacionalista, i aquí es representa d'una manera
espectacular.
I gran part del mèrit d'aquest bon
fer visual l'entenem precisament amb el que no es veu, la BSO.
Necessitava compartir-lo. És una cosa meravellosa per als sentits
gaudir com un director demostra un domini absolut dels quatre canals
d'una BSO, com és la música, els diàlegs, efectes i silencis,
que és el que fa emocionar a l'espectador. Mai els silencis parlaven
tant, ni la música aconseguia fer bonica una heroïcitat suïcida.
És gairebé poètic com Seung-wan Ryoo decideix
expressar algunes sensacions i situacions, que fan de l'èpica
de The Battleship Island alguna cosa sublim.
En
fi, The Battleship Island és una pel·lícula
que falla en una cosa tan simple com és que té un metratge
absurdament estirat, i això afecta el ritme de la pel·lícula. No
hi ha molt més a criticar-se a una obra amb pretensions altament
comercials, que busca l'èpica i ho aconsegueix a través d'actors de
renom del seu país. És que a més, fins i tot l'acabat final pel
que fa a FX i tractament de la BSO és d'allò
més rodó de cinema coreà dels últims anys. I pels que aguantin
les 2 primeres hores doncs que es preparin, perquè els últims 30
són pura dinamita!
0 Comentaris