-DIRECTOR: Brian O'Malley
Amb la màxima prudència pel que
fa a que li suposa a Brian O'Malley traslladar a les imatges
l'imaginari de la literatura gòtica, amb The Lodgers aposta
per representar tot el seu formalisme estètic alhora que també
s'atreveix a obrir la porta a altres elements artístics i
fotogràfics que enriqueixen el discurs, per així apropar-lo a les
noves generacions. The Lodgers va tancar l'edició
número 50 de Sitges, una edició marcada pels ullals de Dràcula,
pel classicisme literari així com de l'elegància, i
amb The Lodgers es finalitza una edició d'una manera
ideal, bell, però de les que menys entusiasme ha generat en les
últimes edicions.
Orquestrada per l'irlandès Brian O'Malley
(Let Us Prey), a través d'un guió escrit per
David Turpin, s'executa una història protagonitzada
per Rachel (Charlotte Vega) i Edward, dos germans
bessons que viuen en una mansió sinistra sota unes condicions
indestructibles, i que en cas de trencar no podran evitar que allò
que els assetja es posi en contra seu. Les regles són: estar al llit
a les 12 de la nit, no deixar entrar gent estranya a la casa, i no
separar-se mai l'un a l'altre.
La pel·lícula arrenca com
si es tractés d'un conte de fades, a través d'uns cossos nus que
sorgeixen místicament de les aigües d'un llac que hi ha al jardí
de la mansió, una cosa que lluny de ser bonic i infantil, espera un
fosc secret. La història es torci en el moment que un jove
entra a la mansió amb la intenció de conèixer a Rachel, de
qui s'enamora i manté els seus primers desitjos carnals, motiu pel
qual es desencadena el mal en la mansió. Tota aquesta evolució del
guió a The Lodgers avança gairebé de
manera hermètica, reservant cartutxos des de la subtilesa i
elegància estètica, per desembocar, com a bona pel·lícula de
terror gòtic, en un final fosc i decadent, revelant la fosca relació
que mantenen els dos germans bessons al mateix temps que
també es coneix la identitat d'aquestes forces fantasmals que
sorgeixen de l'estany.
Digne d'aplaudiment és l'estètica de
la pel·lícula. Reforçat per una mansió anomenada Loftus Hall
situada al sud-est d'Irlanda, que segons el mateix O'Malley
tot just van decorar de cara a la pel·lícula per així escenificar
una decadència real, és a dir, que el que l'espectador veu en
pantalla és la brutícia i deteriorament d'una mansió de fa més
de set-cents anys que existeix i romania abandonada. A
això, s'hi suma una sensació gèlida de solitud, que al costat de
detalls "made in Poe" com els corbs i els
turments familiars que romanen estigmatitzats, ofereixen al públic
una pel·lícula sensible, fosca i molt bonica.
Per contra,
cal reconèixer que The Lodgers és una pel·lícula
que no evita que a estones el públic desconnecti. La seva primera
hora de metratge es mostra massa prudent, amb timidesa a mostrar-se
generosa a utilitzar la pólvora que posseeix, i que només acaba
utilitzant en el seu tram final. Dit d'una altra
manera, The Lodgers es cou a foc lent,
amb molt suggeriment argumental i poca revelació, i encara
que la fórmula s'ajusti a un format clàssic, la pel·lícula no
acaba de tenir l'arpa suficient. Hi ha diversos factors que no
ajuden, com són el nul treball dels personatges secundaris,
veient-se el personatge de Rachel (Charlotte Vega) massa
sola al repartiment; així com l'escena final, que és una mica
confusa i no acaba de ser el revelador que hauria d'haver
estat.
Igualment The Lodgers és una pel·lícula amb moltes virtuts, i que creix a mesura que passen les hores i dies després veure-la. Només demana paciència fins a arribar a l'explosiu tram final de la pel·lícula, i fins que no s'arriba a ell, de mentre aconseguir veure i gaudir amb el recital de detalls estètics i narratius del gènere gòtic que Brian O'Malley il·lustra. A mi m'ha agradat la pel·lícula, sense flipar-me, amb els seus pros i contres. És cinema que fa la sensació que has vist alguna cosa de qualitat, però que li falta alguna cosa, un factor que sumi i que així la gent aconsegueixi recordar la pel·lícula. Arribarà un dia en què The Lodgers serà oblidada.
0 Comentaris