[Crítica] The Woman - Lucky McKee, 2011

-DIRECTOR: Lucky McKee

-GUIÓ: Lucky McKee, Jack Ketchum

-ANY: 2011

-PAIS: EUA

-MÚSICA: Sean Spillane

-PRODUCTORA: Modernciné

-REPARTIMENT: Pollyanna Mcintosh, Sean Bridgers, Angela Bettis, Lauren Ashley Carter, Brandon Gerald Fuller, Marcia Bennett

Encara recordo en aquell Sitges 2011, concretament un dimarts, es va presentar de la mà dels seus responsables The Woman, la qual podríem considerar com "la salvatjada" del Festival. Allà hi havia algú que s'ha guanyat a pols ser un dels grans del gènere actualment com és Lucky McKee, responsable de joies com May (2002), i que al costat de l'escriptor i guionista Jack Ketchum i la seva actriu protagonista la irlandesa Pollyanna McIntosh, van presentar sens dubte un dels millors títols de festival, un d'aquells que no van decebre als amants de la violència. I en el fons és trist, perquè a la banda de Martyrs o A Serbian Film es queda en calces. Malgrat això, ja era hora que es presentés a Sitges una pel·lícula de terror de veritat, directament, violenta, salvatge i sense jugar a altres gèneres, un títol de pura raça.

El 1980 un tal Jack Ketchum, que havia col·laborat en algunes revistes musicals i cinematogràfiques, va fer el salt a escriure un llibre anomenat "A l'aguait", un dur relat sobre el canibalisme que posteriorment es convertiria en una trilogia. Al costat de Lucky Mckee, han estat els responsables de germinar la llavor de The Woman, adaptant la novel·la en forma de seqüela de l'altre títol de caníbals anomenat Offspring (Andrew Van Den Houten, 2009). I el resultat no podia ser més estimulant, un veritable plaer visual ple de violència tant mostrada com suggerida, i que més d'un ja ha posat el crit al cel. A més, es fa evident a mesura que es desenvolupa la pel·lícula que el projecte està en mans d'un valor segur com és McKee, dotant a la pel·lícula d'un "alguna cosa més" que la converteix en alguna cosa superior a la senzilla però entretinguda Offspring. El director és algú sempre interessat a mostrar-nos personatges amb passions recòndites, personatges afectats per una vida marcada per l'absència de referents paternals positius, i el que els comporta a l'ésser adult.

L'argument ens explica com una noia supervivent d'un ferotge clan de caníbals -una impressionant Pollyanna McIntosh que sens dubte es mereixia el premi a millor actriu al Festival-, malferida, serà capturada per un boig i pervers caçador anomenat Chris Cleek (Siguin Bridgers) amb la proposició d'intentar civilitzar-la. El que no sap és que està davant d'algú que mai ha entès de maneres i que és salvatge -en tots els aspectes-.

La pel·lícula, a part de mostrar salvatjades, es potencien aquestes especialment pels missatges metafòrics i suggerits que ens explica McKee: la submissió, l'abús de poder en àmbit domèstic, la imposició de maneres, esclavitud, violència psíquica i física, perversió, incest ... , no és més que el plantejament d'una família desestructurada, mostrada en el seu estat més pur i accentuada per la situació de la noia capturada. Si em centro en la noia caníbal, l'epicentre d'on es desenvolupa la pel·lícula, no és més que un altre personatge dels que el director dedica una especial atenció en el seu cinema, que són els personatges estranys i molt lluny de la civilització, inadaptats, i que viuen de forma alternativa en entorns malsans. D'aquesta manera, McKee, al llarg de la seva carrera, ha tendit a humanitzar a tots aquests personatges exculpats per pecar a vegades d'exagerat, mostrant un passat traumàtic a cada un d'ells per tal de justificar-se, alguna cosa molt visible per exemple en May. Però The Woman és tema a part, i lluny d'excusar ofereix "una mica més" al seu missatge, com és que la societat és la major corruptora de l'esperit humà. Aquesta és la tàctica d'un McKee més agressiu que mai per apuntar la seva pell cap a un tipus de tradició educacional com és el patriarcat, vomitant sobre tota aquella estructura familiar basada en l'exercici del poder masculí amb el consentiment del femení, i per tant, toca subtilment el subgènere del rape and revenge de venjances femenines.

Un malaltís títol malsà i incòmode, amb personatges malalts, amb molta violència, gore, humor negríssim, actuacions de luxe i amb un final que potser se li podria haver reclamat una mica més d'èpica, però que en el fons no fa més que afirmar encara més la bogeria d'un metratge que eleva un esglaó més la cursa de Lucky McKee.

EL MILLOR: No és una seqüela que es caracteritzi pels seus excessos, sinó per oferir una cosa molt diferent del seu primer lliurament Offspring, on l'espectador trobarà l'essència més pura de Lucky McKee i en si la seva millor pel·lícula. Però també Pollyanna McIntosh mereix ser considerada la seva fantàstica actuació.

EL PITJOR: Li falta una mica d'èpica al final.