'acaba l'any i això vol dir que toca
fer balanç del qual ha donat de si el 2017. Crec que a
diferència d'altres anys el 2017 no ha estat un any amb grans títols
de cinema de terror, però considero que sí que hi han
hagut una sèrie de produccions d'alta qualitat que coquetegen
amb ell, com Mother!, i Hounds of Love. Per a mi,
les dues són les pel·lícules més rodones de l'any (de les que
encaixen en aquest bloc), i és que, com és obvi, La Zona Morta
només valora cinema que sigui de terror o coquetegi amb ell a través
de les seves variants d'explotació.
Pel que fa a terror, crec
que Housewife és la que més m'ha agradat, sense ser una
pel·lícula que m'hagi sorprès tant com altres produccions
d'anteriors anys -per exemple The Witch o Alleluia-,
però crec que té mèrits suficients que la fan mereixedora d'estar
posicionada com la primera al llistat. A la banda de
Housewife hi ha altres títols interessants com Errementari,
una pel·lícula familiar que el públic podrà veure en cinemes el
2018 i que segur que el sorprendrà positivament; De Sud-amèrica
també incloc L'Habitant, que és una pel·lícula de terror de raça
pura sobre exorcismes; també una monstermovie com Life que,
no oblidem, es va estrenar en cinemes a la primavera de 2017; o
d'altres més independents dels grans estudis com la
"cool" Tragedy Girls i Psycopaths. Per
cert, compte amb aquesta última, perquè és la meva aposta personal
del 2017.
Cal destacar també l'arribada de les tendències.
Per exemple, aquest any hem vist com les sectes s'han posat de moda a
través d'Housewife, The Heretics i Mother !. Hem
vist també com Netflix aterrava amb força i distribuïa en
televisió títols de gènere fantàstic-terror completament dignes
i disfrutables, com Okja, The Babysitter, 1922, o
El joc de Gerald. També Blumhouse ha estat protagonista,
demostrant en 2017 que té cinema A i cinema B: Jo em quedo amb l'A,
de títols com The Belko Experiment i Déjame Sortir,
i així deixo de banda preses de pèl com Creep 2
i Stephanie. Però sorprenent ha estat l'intent més o menys
fallit de donar una nova mirada al cinema de zombies amb
pel·lícules com The cured o Les Affamés. I
finalment no ens oblidem, per què Chucky, Caracuero i Jigsaw ha
tornat causant polèmica entre els seus fans, amb els
seus Cult of Chucky, Leatherface i Saw 8.
En
fi, un any que considero interessant, però també preocupant per
l'auge que semblen tenir les plataformes televisives com Netflix i
Movistar +. El cinema, per mi, és un espectacle que només es pot
gaudir en la seva màxima intensitat en una sala de cinema, així
que, siusplau, no deixeu mai d'anar a una sala de cinema, perquè
només així gaudireu de la bonica experiència que pot arribar a ser
el fet de veure una pel·lícula al cinema. Si tots
anem al cinema evitarem la seva extinció, no ho
oblideu.
Feliç i terrorífic 2018!
TOP 10 - TERROR
1) M'ha costat la vida decidir-me,
però Housewife la considero com la millor pel·lícula de
terror de l'any. Sense ser perfecta, he valorat que el seu director
Can Evrenol aconsegueix un pas endavant respecte al seu
anterior Baskin, amb una pel·lícula que per sort preserva el
mateix segell violent, gore i estèticament cura de la seva
predecessora, però aquesta vegada canviant elements narratius -més
enllà dels argumentals- que doten la pel·lícula de més
profunditat. I, ull amb aquest final ... Brutal! No apte per a
sensibles, i d'obligat cop d'ull per als fans de Lovecr... Tsssss
!!!
2) Encara no sé si Mother!, és una
genialitat, una gamberrada, o un desafiament als nervis de
l'espectador. Potser és un tot. Darren Aronofsky representa
una al·legoria melodramàtica al que suposa ser mare, d'una
manera anàrquica i provocadora. Mai "donar-ho tot"
va ser tan sincer. Masterpiece.
3) El
título más taquillero y rentable que el cine de terror ha ofrecido
en el 2017. Producida por Blumhouse, podríamos considerarla como una mirada alternativa y en clave de terror del clásico Mira quien viene a cenar, y por lo tanto, una obra que trata el tema del racismo. Déjame Salir demuestra un control magistral del suspense, sabiendo perfectamente cómo y cuándo enseñar sus cartas, manteniendo siempre el ambiente malsano, hasta detonar todo en un final cargado de violencia. Magnífica.
4) A còpia d'aplicar un brutal
talent cinematogràfic sobre una base argumental digna de
telemovie, el seu director Ben Young demostra a
l'espectador que es pot aconseguir amb ben poca cosa veritables
proeses fílmiques. I ho demostra en una era en què predominen els
píxels i els escenaris marcians, sent Hounds of Love 01:00
senzillet thriller violent sobre un segrest, i poc més; però és
una demostració de pur cinema, de domini perfecte del suspens, i de
ser capaç d'emocionar amb aquest tros de tàndem d'actors anomenats
Emma Booth i Stephen Curry. També, una masterpiece,
i d'origen australià.
5) Una pel·lícula de fantasia fosca que
destaca per sobre de la resta de títols de la llista per tenir la
càrrega de FX més abundant de tots. És espectacular
estèticament, i entranyable alhora per la seva història, i tot amb
potencial suficient per conquerir el cor de petits i
grans. Errementari és un film colossal, que no escatima en
mim dipositat a cada fotograma, i aconsegueix entretenir com poques.
Pura fantasia, que fins i tot el mateix Guillem del Toro
signaria.
6) Un film de terror de raça pura. Es
tracta d'una pel·lícula d'exorcismes alguna cosa diferent
del denominador comú habitual i que m'ha semblat la mar
de disfrutable, amb un dimoni que juga a ser Hannibal Lecter.
Una pel·lícula molt en la tònica d'un Guillem Amoedo basat
en els tons seriosos, ritmes que no decauen, i un sentit de
l'execució del terror que demana llaurar bé abans d'executar.
Sembla una mica simple, però pocs ho aconsegueixen.
7) La meva debilitat en el cinema de
terror són les pel·lícules amb arguments impossibles i
desenvolupats d'una manera gamberro. L'argument és simple: un
escenari tancat (unes oficines) en què els seus empleats
han de matar-se entre ells si és que algú vol sobreviure. Segur que
amb aquest plantejament a tots ens ve al cap Battle Royale,
i és cert que la present pel·lícula va en aquesta línia, però
caldria sumar també la influència de L'Experiment. En el seu
conjunt, aquí és tot més adult, més violent, i hi ha una
invitació a segones lectures per si hi ha interessats. Un
divertiment diabòlic produït per Blumhouse.
8) Un retorn al cinema de terror
de la segona meitat dels anys noranta, i que fins i tot el seu
pòster ja delata. Life es fixa en aquell terror més
formal i accessible, sense els excessos de cinema exploitation,
però que sap cuidar bé el que és l'essència del terror, i ho
fa a través d'un curiós extraterrestre que anirà matant als
inquilins d'una nau espacial . Jo vaig gaudir com un nen. A
més, visualment és molt generosa, amb bones morts, i per si no
n'hi hagués prou posseeix un rerefons molt conservador que
convida al debat. En fi, Life és el que promet:
entreteniment aterridor i de qualitat.
9) Tragedy
Girls es una de las películas más redondas del año. No
obstante, creo que no es una película para todo el mundo, porqué
pide una implicación basada en sentirse cómodo con el “rollo cool” con el que trabaja la historia,
un rollo que va de conseguir followers, enviar wassaps y en
general de ese rollo actual basado en el “aquí y ahora” y el “yo
molo cacho”. Más allá de ésto, Tragedy Girls destaca por su
humor negro, gracias a la perfecta
combinación del absurdo y la crueldad, y que bien podríamos
considerar la película como la The Final Girls del 2017. Muy entretenida y simpática, y justamente reconocida con numerosos
premios que ha recibido este año en festivales de género de terror.
10) Per a mi va ser la proposta indie més
estimulant de Sitges. Es tracta d'una pel·lícula que parla sobre
els psicòpates, però destaca per la manera en com explica el seu
argument. Ho fa fonent-se entre el somni i la realitat, la
racionalitat i la bogeria, filant així una pel·lícula semblant a
La Purga però explicada en forma de novel·la gràfica tipus Sin
City, i és que té molta personalitat estètica Psychopaths.
Però més enllà del que és visual la pel·lícula es pren molt
seriosament la violència, i estic segur que tots aquells que estimin
els films de Rob Zombie aconseguiran gaudir amb aquesta
proposta tan radical i atrevida. Grata sorpresa, però no apta per a
tots els paladars.
MILLOR PEL·LÍCULA - NO
TERROR
The Villainess és una
pel·lícula que dóna fe a seguir veient tots aquests thrillers
coreans repetitius que solen enverinar els Top10 i
programacions de festivals de gènere, ja que demostra talent i
espectacularitat miri per on es miri. A diferència d'altres
thrillers orientals, aquí la pel·lícula està protagonitzada per
una dona, una dona que sap d'arts marcials, i que amb les
seves habilitats de combat desenvolupa unes escenes d'acció amb
clara referència a John Wick i Hardcore Henry.
Són escenes molt espectaculars (sobretot la primera i última), en
què floreixen una espiral de violència a força amputacions,
punyalades i trets a totes les parts del cos. Una acció
ben dosificada i no avorrida com amb la d'aquests dos referents. A
més, la història està molt ben escrita, i narrada en
muntatge paral·lel. És peli de 10.
TAMBÉ RECOMENEM VEURE:
M.F.A.
Mom
and Dad
Thelma
Mayhem
0 Comentaris