-ANY: 2021
-DURACIÓ: 83 min.
-PAÍS: Estats Units
-DIRECCIÓ: Mickey Keating
-GUIÓ: Mickey Keating
-FOTOGRAFIA: Mac Fisken
-REPARTIMENT: Richard Brake, Melora Walters, Jocelin Donahue, Joe Swanberg, Jeremy Gardner, Jess Varley, Amanda Grace Cooper, Jonathan Medina, Eliza Shin, Ken Luzadder, April Linscott, Anthony Azar, Andrew Varenhorst, Andrew Vilar
-PRODUCTORA: Defiant Studios, Kodiak Pictures, Sunset Junction Entertainment
Mickey Keating forma part de la fornada de directors new-age especialitzats en terror independent més interessants del moment. Offseason, el seu nou treball, es diferencia d'obres anteriors per la seva estructura literària i que parla sobre el terror costaner. Lovecraft, Lucio Fulci i Silent Hill són els referents més evidents a aquesta pel·lícula que és un malson en tota regla.
L'acció se situa a Lone Palm Beach, a on es dirigeix Marie Aldrich (Jocelin Donohue) després d'haver sigut avisada del vandalisme succeït a la làpida de la seva mare enterrada. Abans d'arribar-hi ha de travessar un pont, a on es troba un guarda (Richard Brake) que adverteix a Marie i al seu company George que l'illa està tancada fins a la primavera. No obstant, Marie ensenya una carta urgent del conserge del cementiri i finalment pot accedir a l'illa. No passa gaire temps fins que Marie descobreix la destrossa a la tomba de la seva mare. Després es dirigeix al poble, però percep quelcom estrany: locals poc freqüentats, carreteres que canvien de forma, advertències i conductes estranyes dels vilatans, i un clima tempestuós que no s'atura mai. Marie recorda que la seva mare temia Lone Palm Beach.
La polivalència de Keating amb el gènere de terror dóna valor al seu cinema. Té un estil fàcilment perceptible, basat en l'oníric i abús de plans frontals. Vam gaudir en el passat amb el to més psicològic de Carnage Park, amb el to hitchcockià de Darling, i la bogeria assassina de Psychopaths. Offseason centra el seu terror a les restes d'una ciutat costanera embruixada, en què els seus habitants han fet un pacte amb una criatura marina monstruosa que serveix perquè estiguin protegits contra les amenaces terrenals. Keating opta per narrar tot això per capítols.
La pel·lícula és una experiència onírica que evoca a un malson a Marie, perduda en aquest poble costaner que quan no plou fa boira. El director Keating segueix ferm a la seva filosofia i construeix un relat sense cap mena de sentit ni coherència en l'escenari que recorre Marie, i ens fa posar en dubte si el seu estil és útil a la construcció dels seus relats. Una estructura narrativa més lineal, i per tant accessible, no té per què impedir desenvolupar tot el reguitzell d'escenes terrorífiques que crea, que demostra amb escreix que les sap fer perfectament.
Qui conegui a Mickey Keating sabrà que el seu cinema no és per a tothom. El seu sentit de l'horror és oníric, on les intencions narratives es difuminen i l'impossible s'imposa. Un exercici de por que fa por, amb una història de malediccions costaneres allà on les llegendes marines s'han explicat de pares a fills, i que acaba mostrant una entitat monstruosa colossal mar endins que bé podria ser Cthulhu. Pel camí, nombroses imatges i situacions terrorífiques es clavaran a la teva memòria. Per tot això, la pel·lícula s'allunya del jump-scare fàcil i aposta per generar un bon clima d'horror, i això és quelcom difícil de fer i difícil de trobar al cinema més convencional, i per tant s'ha de posar en valor.
Ara bé, és una experiència que o bé t'atrapa o t'avorriràs. Mickey Keating demana implicació, i ja se sap que quan l'espectador ha de fer l'esforç és potser falta de mèrit del director.
0 Comentaris