-ANY: 2021
-DURACIÓ: 100 min.
-PAÍS: Espanya
-DIRECCIÓ: Álex de la iglesia
-GUIÓ: Jorge Guerricaechevarría, Álex de la Iglesia
-FOTOGRAFIA: Pablo Rosso
-REPARTIMENT: Ingrid García Jonsson, Silvia Alonso, Goize Blanco, Alberto Bang, Cosimo Fusco, Enrico Lo Verso, Caterina Murino, Nico Romero, Armando de Razza, Nicolás Illoro, Alessandro Bressanello, Diego Pagotto
-PRODUCTORA: Pokeepsie Films, Sony Pictures España, Amazon Studios, Eliofilm, TLM The Last Monkey
The Fear Collection és un segell creat per Álex de la Iglesia que servirà per acollir una sèrie de pel·lícules de terror produïdes per ell mateix. La primera d'elles ha sigut Veneciafrenia, un film que prometia reviure els subgèneres giallo i slasher a través de la mirada d'un director acostumat a la bogeria i la caricatura.
La història tracta sobre uns joves espanyols desfermats que arriben en creuer a Venècia amb la idea de celebrar un comiat de solter. Un cop allà, s'adonen aviat que els ciutadans venecians estan cansats de turisme de masses i no són ben rebuts. Però a ells, tant se'ls hi fa. L'important és la festa, l'alcohol, la disbauxa pels carrers i bogeria en general, un exemple del model de turisme que cada cop més promocionen les agències per Internet. Ara bé, la poca responsabilitat d'aquests joves té conseqüències.
Lluny de les expectatives, Veneciafrenia no ha sigut el que molts esperàvem. O bé, sí que ho ha sigut, però no com potser volíem. De fet, si la idea de De La Iglesia era reviure el giallo i revitalitzar el slasher, la veritat és que ens ha semblat gairebé el contrari, com un intent de matar-lo.
Ho podem dir ja: Veneciafrenia és la pitjor pel·lícula d'Álex de la Iglesia. Una obra amb molt baix interès, que desenvolupa una història construïda amb un guió ridícul i uns personatges insuportables interpretats per actors i actrius mediocres. No trobem ni la creativitat, ni l'humor, ni l'emoció d'anteriors treballs del director.
Creiem que l'error del director és no determinar-se a fer, o bé un giallo o bé un slasher. Com a giallo li falta la intriga i l'estètica, i com a slasher li falta sang i mala llet. No obstant això, creiem que la idea fonamental del film basat a plantejar el turisme com la pesta del segle XXI ens resulta interessant, però a mesura que la història de Veneciafrenia va destapant els seus secrets la ridiculesa de la trama és cada cop més pronunciada. Creiem que té una base ideal per ser un slasher amb l'odi al turisme com a teló de fons, però el director basc no es decideix a convertir el seu film en una obra absoluta de terror i es decanta cap a una investigació que mai genera suspens. De fet, gran part de la pel·lícula no és gaire més que un Tour turístic per Venècia. Veneciafrenia demanava ser una nova versió de Hostel, i creiem que el potencial el tenia, amb un plantejament potent, una posada en escena immillorable i un bufó assassí amb carisma.
Ens quedem amb el bufó assassí, un ésser nascut de l'odi al turista i que és bogeria en estat pur, molt en la línia del pallasso Art a Terrifier, un ésser que gaudeix i bromeja de les seves barbaritats abans d'assassinar. També la posada en escena d'una ciutat que ja de per si té el seu encanta, però a la foscor es converteix en un lloc ple de racons, i amb un clima humit i inquietant. També els interiors són espectacular, i sovint estan acompanyats per personatges vestits d'època portant màscares sinistres, enriquint així una posada en escena que no se li pot discutir res.
Veneciafrenia és poc més que un Tour turístic per la ciutat, on la gent es disfressa d'època i va emmascarada, a més d'una crítica ferotge a com el turisme de masses mata les ciutats. La resta, poc més a salvar.
0 Comentaris