20 anys de Porco Rosso

Ja han passat vint anys des de l'estrena d'una de les pel·lícules més fascinants i importants de la indústria d'animació japonesa: Porco Rosso.

Vint anys ja han passat des de l'estrena d'una de les pel·lícules més fascinants i rellevants de la indústria d'animació japonesa: Porco Rosso, un títol dirigit pel qual és també un dels directors més valuosos del sector -si no el que més-: Hayao Miyazaki. Són molts els motius pels quals aquest film va aconseguir un èxit internacional tan notable, però sobretot va aconseguir exportar un model de cinema d'animació japonesa deslligat d'altres animes més centrats potser en l'acció i la violència, demostrant que, més enllà de Disney, també hi ha una indústria d'animació carregada de valors, sentimentalisme i passió pel flolklore i les llegendes, en aquest cas japoneses. Hayao Miyazaki i el seu Studio Ghibli, juntament amb Isao Takahata, serien els encarregats d'exportar tot aquest cinema a occident i que, vint anys després, l'Studio Ghibli s'hagi convertit en l'estudi més rellevant de consum cinematogràfic d'anime a occident. I tot gràcies a Porco Rosso, un fet que FICOMIC, juntament amb Aurum (distribuïdora de Ghibli a Espanya), a la ja passada edició del Saló del Manga, ha volgut desafiar un homenatge a la pel·lícula amb una exposició dedicada a ella, i amb una interessant conferència a càrrec de Vicent Sanchís explicant la clau del seu èxit. Anem per parts:

L'exposició, força més simple que la dedicada a Dragon Ball, cal dir-ho tot, es compon d'un parell d'estands amb algunes captures de la pel·lícula, cartells informatius, transparències del film, productes relacionats i poca cosa més. Senzilla, malgrat això per al jove aficionat inexpert -ho sento, però odi el concepte "otaku"- pot significar un primer i ric acostament al qual és el Studio Ghibli i la que és possiblement la seva millor pel·lícula. Com he comentat, aquest jove aficionat -o no tan jove- va poder descobrir la fantàstica experiència que va viure Vicent Sanchís i el seu equip tècnic quan van anar al Japó el 1995 per entrevistar Hayao Miyazaki i visitar l'Studio Ghibli per al programa de TV3 Stromboli, a què havien de fer un documental sobre l'estudi. De fet, l'exposició va intentar incentivar el visitant que fes una recerca per Internet del documental, temptant la gent amb el que podrien veure en ell en explicar petits extractes del que Vicent Sanchís i el seu equip van poder viure-hi, com ara com funcionava l'estudi i el particular -i una mica endarrerit- manera de treballar de Hayao Miyazaki, o les exigències que imposaven l'estudi a les cadenes de televisió a l'hora d'emetre les seves pel·lícules.

També l'exposició intenta tafanejar amb les picades d'ullet de Miyazaki cap a altres pel·lícules, o directament actors, com per exemple en intentar establir certs paral·lelismes entre el personatge de Donald Curtis i Errol Flynn. A més, i com que no podia faltar en una exposició de caràcter força bàsic, posteriorment també es va poder veure unes instantànies de cada personatge amb les seves descripcions, que sincerament no tenien prou interès més enllà dels espectadors més neòfits i inexperts.

Una cosa que sí que va ser interessant va ser un cartell que explicava una mica l'origen del Studio Ghibli, coneixent així el seu naixement oficial el 1985 en mans del mateix Miyazaki i Isao Takahata, els que són, sens dubte, les dues peces elementals de l'estudi, i que avui dia continuen cuejant amb futurs projectes. Però ràpidament el cartell va dirigir el públic a la pel·lícula amfitriona, Porco Rosso, explicant també com va néixer el projecte, cosa que personalment em va resultar curiosa descobrir que inicialment la pel·lícula havia de ser un curtmetratge per a l'empresa d'aviació Japan Airlines. I és que Miyazaki és un fanàtic dels aeroplans, tal com s'aprofundiria en la posterior conferència a què acudiria.

També es van tocar altres temes com els missatges moralistes per part de Miyazaki que va insuflar la pel·lícula, com la profunda càrrega antiautoritària. De fet, no podem oblidar que Porco Rosso està situada en un context bèl·lic en què el feixisme és present, i per això, sempre quedaran eternes algunes frases tan recordades com "prefereixo ser un porc que un feixista". El motiu pel qual es converteix en interessant aquesta frase és perquè Porco Rosso és algú que inexplicablement va patir en encantament i es va convertir en un porc, cosa que Miyazaki no justifica en cap moment del film, i que pot resultar una metàfora realment interessant malgrat existir força escèptics a acceptar-la.

Un altre aspecte també atractiu de l'exposició va ser conèixer el que va significar per a l'estudi Ghibli la pel·lícula: un èxit total, aconseguint internacionalitzar l'estudi i que avui dia sigui l'únic estudi d'animació japonesa que estrena pel·lícules en cinemes occidentals. A més, posicionant també Miyazaki com l'indiscutible rei de l'anime.

Això de les transparències va ser una cosa curiosa de veure. Vicent Sanchís recorda que quan estava entrevistant Miyazaki aquest li va comentar que no tenia res a veure amb els joves talents que treballaven a l'estudi. Ell era un tema a part, de la vella escola, molt escèptic a l'animació digital, considerant que aquest estil és una bona eina per perfeccionar el treball humà, com en l'ús del color, però que sense aquest treball previ dels animadors les seves produccions no tindrien ànima, serien dibuixos animats bonics però sense sentiments. Aquesta és la característica tècnica del director, i la veritat és que, malgrat haver-se quedat pràcticament només en aquesta consideració desgraciadament antiquada, personalment aplaudeixo la seva postura. Per tant, el vostre estil d'animació es basa en l'ús de transparències correlatives dibuixades a mà.

L'exposició va resumir el que podríem descobrir al documental Stromboli, però sobretot a la fantàstica conferència que es va poder veure a la Sala 1 del Saló. Tot i aquesta profunditat més gran que es podria veure posteriorment, l'exposició també va intentar explicar molt superficialment l'escepticisme que té Ghibli en passar les seves produccions a la televisió en tenir un profund sentit de la qualitat. A més es va poder veure cert material relacionat amb la pel·lícula, com llibres, BSO, Making of(s), VHS, pòsters, etc. Però el que dic, aquesta exposició no era més que una introducció al que es va poder aprofundir en la posterior conferència en què vam assistir, a càrrec de Vicent Sanchís.

CONFERÈNCIA 20 ANYS DE PORCO ROSSO:

Com he comentat a la conferència es va poder aprofundir amb més calma en tot el que es va presentar a l'exposició. Realitzada per Vicent Sanchís, el privilegiat que va poder estar a l'Studio Ghibli i arribar a conèixer Hayao Miyazaki gràcies al programa de TV3 Stromboli, va fer una conferència molt densa, però molt amena i interessant, en fer un viatge al passat, en concret el 1995 i així recordar aquella experiència i allò que va aprendre d'aquell univers diferent del comú. Va tocar temes com la manera de treballar a base de documentació, l'excepcional que suposa per a Ghibli Porco Rosso, les ambigüitats del personatge, el discurs antiautoritari de la pel·lícula, Miyazaki en si, com treballa, i en general els paral·lelismes que hi ha a totes les obres cinematogràfiques de la productora nipona. Una cosa realment atractiu i que intentaré traslladar com pugui a aquesta mateixa entrada.

Des d'un inici Vicent Sanchís ha anat al gra, directe i amb un guió molt preparat sobre el que volia comptar, amb zero improvisacions, però que es va saber defensar perfectament davant de les preguntes finals. Inicialment va explicar com neix l'experiència d'anar a Tòquio a realitzar un reportatge sobre l'estudi i sobretot Miyazaki, explicant que inicialment tot va néixer el 1993, quan un regidor de cultura de Barcelona, ​​Jaume Vidal, juntament amb Vicent Sanchís mateix, van anar a un cinema "molt underground" -que va resultar ser el Maldà- a veure una pel·lícula d'animació japonesa que va passar totalment desapercebuda a la premsa, i que va resultar ser Porco Rosso. Tots dos tenien alguna referència de Miyazaki, sobretot per l'estrena a França del meu veí Totoro i que tots dos van poder veure i sorprendre's positivament, però, en veure Porco Rosso, tots dos van quedar impressionats. No va ser fins al 1995 que Vicent Sanchís va poder impulsar un viatge a Tòquio per fer un documental sobre Ghibli i Miyazaki per al programa Stromboli de TV3, però que es va poder fer gràcies al patrocini del consolat de Tòquio i l'ajuntament de Barcelona, ​​i d'aquella manera l'equip de Stromboli va poder conèixer Miyazaki.

Sobre ell, en els seus primers anys ja feia pel·lícules d'animació com El castell cagliostro del detectiu Lupin, o megaclàssiques sèries conegudes com són Heidi i Marco, sèries que ja mostraven la sensibilitat que posteriorment Miyazaki insuflaria a la resta de la seva obra. Però que no seria fins i tot ajuntar-se amb Isao Takahata definitivament -més enllà de les dues sèries comentades- el 1985 que fundarien Studio Ghibli, autofinançant-se les seves pel·lícules, juntament amb altres directors, però sempre amb un segell molt particular que guarda certs paral·lelismes estètics i de plantejament entre totes les obres realitzades. Obres com Nausicaa a la vall del vent (1984) -que primer neix en un còmic de Miyazaki-, El castell al cel (1986), El meu veí Totoro (1988), Nicky aprenent de bruixa (1989), fins a Porco Rosso a 1992 van ser les pel·lícules que va realitzar Hayao. Amb aquest grapat d'obres mestres va treballar Sanchís per fer el documental. I com definir Miyazaki? Els seus dibuixos van lligats a l'estil més senzill del manga i anime, però darrere d'aquests dibuixos que poden semblar simples hi ha una feina elaboradíssima tant de disseny de personatges, com amb els paisatges, escenaris, etc. També més enllà d'aquesta estètica aparentment senzilla, darrere hi ha un impressionant treball de documentació en voler transmetre el màxim realisme possible, concretament amb el disseny d'avions, boscos, referents històrics, mitològics, etc. arribant a documentar-se fins a 4 vegades més que Disney. Per tant, cada pel·lícula de l'Studio Ghibli són produccions molt cares, i que fins a l'èxit internacional de Porco Rosso la veritat és que l'estudi ho havia passat francament malament. Una altra característica de Hayao són les llegendes típiques japoneses. Si ens hi fixem, totes les pel·lícules que s'han fet tenen històries, referències, llegendes i cultura japonesa a tot arreu, excepte Porco Rosso curiosament, convertint-se així en un punt d'inflexió. Hi podem veure un disseny diferent, una sensibilitat estranya, que potser s'entén al Japó, però no s'entén tant a occident, ja que algunes reaccions o actituds de Porco -o fins i tot de la història mateixa- no s'acaben de comprendre des de la nostra visió occidental. Una altra característica observable de Miyazaki és que totes les seves protagonistes són nenes, una cosa molt poc habitual al cinema d'animació europeu o americà, on els personatges femenins acostumen a ser complementaris o poques vegades es reivindiquen com a protagonistes de la història, entrant així a certs arquetips de la cultura occidental. El més curiós és que el paper de la dona al Japó és més dur que a occident, i així Miyazaki va convertir la seva obra en una cosa revolucionària al seu país.

Entrant a Porco Rosso, estem davant d'una pel·lícula totalment atípica dins del Studio Ghibli tal com comentava, amb protagonistes europeus -italians en aquest cas- i un context també europeu, encara que la història està plantejada des de la sensibilitat japonesa però amb arquetips europeus. Per tant, és una història rara, i segons Miyazaki la pel·lícula està plantejada com un caprici del director, ja que ell fa un altre tipus de pel·lícules més lligades amb les llegendes japoneses, les tradicions, misteris, èpica, etc. tot allò que relaciona amb el seu país, però que en aquest cas va decidir que situaria aquesta història a Europa, Itàlia concretament, i es desenvoluparia a través d'un porc "perquè a mi els porcs m'encanten" segons va dir Miyazaki. També és una història d'avions perquè simplement també els agraden els avions. Per tant, a partir d'aquests gustos, el que ofereix la pel·lícula és un reflex de la passió pels avions del director, un deliri, amb un disseny dels avions totalment fidel segons com eren i com es deien. Vaja, que Miyazaki considera Porco Rosso com un autoregal, un caprici que es va voler fer a si mateix.

El nom de "Ghibli" ve referit al que els pilots italians d'aviació es referien quan havien de fer exploracions al Sàhara durant la 2a Guerra Mundial per referir-se al vent càlid d'aquest desert, anomenant-lo "Ghibli". I és que absolutament tot el que relaciona amb l'estudi i les seves pel·lícules té un rigorós treball de recerca, sempre. De fet, Porco Rosso originalment estava pensada com un migmetratge per a l'empresa d'aviació Japan Airlines, però que aquests, en veure el grandíssim treball de Miyazaki, van quedar fascinats i van decidir col·locar-se a la producció i potenciar un llargmetratge. Per tant, és un exemple del sempre rigorós treball de fidelitat al material original.

Pel que fa al personatge principal es poden dir moltes coses i alhora no treure res en concret. És un personatge estrany, que va ser oficial a la 1a GM i, més endavant al film, vam descobrir que va veure morir els seus companys en un atac i que per sort ell va aconseguir sobreviure fugint pels núvols blancs, i a partir d'aquí poc més se sap del passat més enllà que per art de màgia es converteix en porc. Per què? Segons Sanchís -i Miyazaki- desmenteixen la idea generalitzada que es converteix en porc com a metàfora de recel al feixisme basant-se en la mítica frase d'"abans prefereixo ser un porc que un feixista", argumentant que aquest és un dels molts misteris que envolten la pel·lícula, unes ambigüitats no resoltes gaire habituals a les pel·lícules del director japonès. Per tant, no caldria buscar cap explicació al fet que Porco és un porc, igual que tampoc hauríem de fer cas al fet que al principi i final de la pel·lícula Porco es converteix en porc, i de porc es converteix -per un instant- en persona. El que sí que queda ben definit és que Porco Rosso és un cant a l'anarquisme, ja que ell no és un caçar compenses, tampoc un soldat, sinó un personatge que va per lliure i que és sorprenent.

Una cosa que cal tenir molt en compte amb Porco Rosso és que estem davant d'una pel·lícula que expressa molt alegrement el seu antitotalitaristsme i antifeixisme. De fet el mateix Miyazaki va dir a Stromboli que ell era una mica Porco Rosso i que a la pel·lícula hi ha algunes de les situacions que li hagués agradat viure, cosa que fàcilment condueix a pensar inevitablement que Hayao està intentant fer una exposició de la seva manera de pensar. De fet, ell, de jove, va militar en moviments i organitzacions molt d'esquerres i evidentment la ideologia que desprèn aquesta pel·lícula –igual que la resta de la seva filmografia– són el que ell sent. A més, la pel·lícula també és un cant als paradisos perduts.

També Porco és un filòsof elegant però també molt primari. Les seves frases són boniques, deixant al llarg de la pel·lícula un recital de frases realment inoblidables, com ara "sempre se'n van els millors", "un porc que no vola no és un porc", "els que fan la guerra són dolents , els que guanyem som terribles", o la clàssica "prefereixo ser un porc que un feixista", etc. Tot un recital d'un filòsof fumador de Marlboro.

Ja més en una posició personal sobre la seva visita a l'Studi Ghibli, Vicent Sanchís va explicar les seves impressions, i va dir que inicialment ell tenia la sensació que la gent de l'Studio es mantindria una mica escèptica "a aquells occidentals" que van anar al seu taller a xafardejar. Doncs no, es veu que Miyazaki és algú encantador que els va explicar absolutament tot el que van voler, dins dels límits horaris de què disposava l'equip de Stromboli, d'uns 20 minuts escassos. Ell era algú que se sentia lliure, algú que treballava -i treballa- al seu estudi, el que ell mateix va crear a partir d'una mala experiència en el passat sobre uns dibuixos que va crear i li van ser robats els drets. Això va originar la creació de Ghibli, amb un taller propi on es farien les coses a la seva manera.

Li va preguntar també Sanchís sobre el perquè no concedia més aire i comercialitzava més les seves pel·lícules a Europa i EEUU, i es veu que Miyazaki es va mostrar molt reticent que les seves pel·lícules passin per televisió. Ell creu que no es respecten les seves pel·lícules, ja que a la petita pantalla acostumen a tallar els crèdits finals, i això és una cosa que ell mai no ha tolerat. Segons ell "si veig que algú talla les meves pel·lícules, aquest algú no tornarà a tenir una pel·lícula meva mai", ja que creu que tot el que es veu a la pel·lícula, tots els que surten als crèdits, han treballat perquè tot ho que es veu a la pel·lícula sigui com és, des del primer a l'últim que treballa a l'estudi, i encara que les lletres siguin en japonès i ningú a occident les entengui mai no ha de ser un motiu per tallar la pel·lícula. Amén.

Això va ser el més destacat de la conferència respecte a Porco Rosso, obrint-se una vegada finalitzada un torn de preguntes que més aviat va acabar convertint-se en un debat entre amics de Vicent Sanchís i algun nostàlgic amb cabells blancs explicant les seves experiències personals sense gaire interès. Per cert, totes aquelles fonts que apuntaven cap a Porco Rosso 2, situada a la Guerra Civil Espanyola, ja que és fals, Hayao està preparant de cara a l'any que ve una altra pel·lícula sobre avions, però que no té res a veure amb Porco Rosso... ja ens agradaria a molts!