-DIRECCIÓ: George Nevada
-GUIÓ: Domiziano Cristopharo
-ANY: 2021
-DURACIÓ: 80 min.
-PAÍS: Itàlia
-FOTOGRAFIA: Domiziano Cristopharo
-MÚSICA: Antony Coia
-REPARTIMENT: Chiara Pavoni, Mark Thompson-Ashworth, Cleverson Oliveira Rodrigues, Giorgio Agri, Gabrielle Bergère, Antony Ferry, Alexio Coen, Francesco Giannotti, Fabrizio Occhipinti, Frances Williams
Amb un simpàtic joc de paraules en el
títol, George Nevada presenta el que és el seu tercer film. Es
tracta d'un giallo amb una alta pulsió eròtica de temàtica
gai i amb pinzellades de comèdia, que desenvolupa una història que
té com a protagonistes els integrants d'una escola de dansa per a
homes. D'un en un aniran morint a mans d'un assassí
emmascarat.
Jack the St. Ripper té tota la iconografia
del giallo, com és una història enrevessada plena de girs
fins a arribar a un final impossible, a més dels típics guants de
pell de l'assassí, la màscara, assassinats brutals, etc., però
aquest decorat no deixa de ser això, un decorat. Perquè s'ha de dir
sense tabús: Jack the St. Ripper és un desastre.
George
Nevada s'aventura a realitzar un giallo amb format 4:3 i amb
una imperfecció de la fotografia que remet al cinema de videoclub.
Per què? Ho necessita? Queda cool? Podríem entendre-ho en un
context argumental pretèrit, i malgrat que a la pel·lícula es
veuen telèfons fixos i televisions de tub, la presència també de
televisions planes i cotxes actuals trenca de ple aquesta immersió
del públic a fa 3-4 dècades. Llavors, que algú m'expliqui aquesta
decisió estilística del director, perquè tot plegat resulta més
molest i confús que altra cosa.
Ara bé, com a broma la
pel·lícula fins i tot té els seus moments. Insistim que es tracta
d'un giallo còmic, i l'escena inicial plena d'erotisme gai i
reforçada amb una música romàntica per acabar tallada per un
acudit digne de Scary Movie resulta genial. La resta del
metratge té un humor a mig camí entre l'excés de subtilesa i la
poca fortuna, com un si fos un acudit sense gràcia.
Més
enllà de l'humor, la pel·lícula té un nul sentit del suspens,
però és que tampoc ajuden unes interpretacions amateurs amb
més cos (i penis) que habilitats interpretatives. Només la
presència de Chiara Pavoni (Ill: Final Contagium) sembla aportar
professionalitat a la pel·lícula. A tot això també es deixen
veure alguns assassinats, però el problema general del film és que
a Nevada li costa extreure potència a les imatges, i només l'escena
del martell a la boca aconsegueix impactar a l'espectador. De fet,
impacta bastant.
Potser, de Jack the St. Ripper
ens quedaríem amb la seva part més musical, ja que si més no les
escenes de ball amb els actors removent el cul mentre es treuen la
roba, doncs semblen distretes, però no deixen de ser un afegit poc
rellevant a una trama en general ensopida.
Erotisme gai en
aquest giallo més preocupat a fer lluir cossos d'homes amb
titoles de tots els colors i mides que a treballar una trama que
generi suspens i espectacle gore. No negarem que Jack the St.
Ripper es deixa veure, i que té alguna escena divertida i
impactant, però en general és un exercici on el talent destaca per
la seva absència. Un exercici patètic.
0 Comentaris