Des d'una perspectiva cinematogràfica, els anys 50 són en gran part sinònim de ciència-ficció. Aquest gènere és el que millor va saber representar el perill nuclear de la Guerra Freda a base de monstres que deslligaven el caos al planeta Terra, i molts suscitats a partir de mutacions després del contacte d'un ésser viu amb residus radioactius.
El Japó, no lluny d'aquella moda, va
crear infinitat de produccions culturals basant-se en aquesta por,
però a diferència dels occidentals, van plantejar les seves
produccions agafant-se a la seva traumàtica experiència amb
Hiroshima i Nagasaki, oferint sempre a l'espectador una reflexió de
rerefons i mostres de protesta , és a dir, una idea
pedagògica per conscienciar les noves generacions de japonesos.
Encara que també, i això és ben cert, el Japó sempre assumeix
part de la culpa d'aquell desastre. És, per dir-ho així, un clar
exemple de com el dolor després del desastre d'aquelles bombes
nuclears ha calat culturalment a l'ADN de la societat japonesa.
L'exterioritzaren a base de monstres com Godzilla, que no és
més que una representació metafòrica de la bomba, però és que
fins i tot avui en dia aquesta "cultura postatòmica"
segueix sent representativa a la indústria de manga, anime, i
cinematografia japonesa . Obres tan representatives
com Akira, la duríssima Hiroshima, La tomba de les cuques de
llum, i entre tantes molt més recents, no només parlen d'aquest
dolor, sinó també del que ve després del desastre,
del postapocalipsi que diríem. La "cultura postatòmica"
no només és dolor, també és por, i també setanta anys
després.
L'exposició que es va poder veure al Saló del
Manga de Barcelona no només va indagar en les expressions culturals
japoneses sobre les bombes atòmiques, també es va fixar en els fets
reals ocorreguts a Hiroshima i Nagasaki. Ho va fer a través
d'imatges dels esdeveniments, anècdotes personals d'algunes
víctimes, també donant de cara als morts, "abans i
després" de les ciutats, i el procés d'explosió i
conseqüències posteriors a la bomba. Una gran exposició, no tant
per les seves dimensions, però sí per la seva capacitat
de colpir el públic que la va poder "gaudir".
A
més, el testimoni de Sadae Kasaoka (supervivent a
l'explosió d'Hiroshima) va acompanyar l'exposició a través d'una
conferència on ella mateixa relatava tot el que va viure abans i
després de la bomba.
A continuació mostro algunes imatges de
l'exposició:
0 Comentaris