Farà aproximadament una un any quan
vaig començar a escriure "Linnea Quigley: Vida i Obra".
És un article construït a base de capítols amb l'objectiu de donar
a conèixer l'estil de cinema que va practicar l'actriu, el seu
impacte en el gènere de terror de Sèrie B, així com el paper
important que van tenir les Screem Queens en aquells
temps, i ja de pas treure a la superfície algunes pel·lícules
que segurament mereixen una oportunitat. En aquest article em vaig
dedicar a abordar una per una les pel·lícules de l'actriu que van
pertànyer als anys 70 i 80, a més d'algunes d'altres molt puntuals
que pertanyen a principis dels noranta que considerava que
tenien un cert interès. Per què vaig abandonar l'article
als noranta? Fàcil, perquè personalment els
anys noranta no van ser una dècada massa fèrtil per al
gènere de terror, més enllà del criticable canvi d'estil que va
tenir el gènere quant a contundència, explícit i
originalitat si és que les comparem amb les dels vuitanta.
Els Noranta van ser la dècada de les seqüeles buides, del
terror adolescent, i d'una certa elegància esnob en les
produccions apostant per idees més políticament
correctes. Tot això en conjunt va acabar perjudicant la màgia del
cinema de terror dels noranta, disminuint la presència
d'espectadors a les sales de cinema, pèrdua d'interès pel
videoclub, i consegüentment una decadència al cinema de terror
també fàcilment perceptible a les carreres artístiques d'actors i
actrius que el representaven. Respecte a Linnea Quigley ella
no va ser menys, i es percep en el fet que les seves participacions
en pel·lícules van ser molt menys transcendents (múltiples
cameos), també molt menys constants, i en general els 90 també
van ser el clar declivi de l'actriu. Per tant, i seguint amb Linnea,
va haver-hi poca peli, poca peli d'interès, i poques
interpretacions mereixedores a ser recordades.
De totes
maneres he considerat que cal ser justos i, si bé he comentat el que
és bo, també cal comentar les misèries de Linnea Quigley.
D'aquesta manera intentaré donar una visió general del que van
significar els noranta per a Linnea, aportant algunes
claus i alhora rescatar alguna pel·lícula que s'ho mereix (moltes
altres oblidables, però és el que hi ha).
Rescatant una mica
l'esperit de què va significar per a mi començar a
elaborar "Linnea Quigley: Vida i Obra", mentre
escrivia sempre vaig tenir present com a principal objectiu la
intenció de divertir-me comentant les meves passions, com són el
gènere de terror i també les actrius de culte al cinema
de terror (concretament les Scream Queens). Penso que el
cinema ens ofereix entreteniment, emocions, espectacles, tristesa,
ereccions, diversió, i altres tòpics de manual, però el que de
veritat ens agrada als que estimem el gènere de terror més freak és,
a més de la violència i la conya , veure patir les
actrius. Ens agrada que fugin mig en pilotes d'un assassí gros i
suat predisposat a violar-les, i que cridin, que cridin molt! Així
de simple, nosaltres gaudim veient com les noies s'ho passen
malament, i si aquest patiment els serveix d'excusa per
reivindicar-se i armar-se de valor per plantar cara al fill puta que
les persegueix, endavant, no hi ha res millor que veure una noia
plantar cara a algú que l'assetja. I aquesta ha estat la carrera
de Linnea Quigley i la de tota Scream Queen que
ha existit, començant per Fay Wray a King Kong (1933)
fins a les barbies pijes sense valor d'avui dia, que
sembla que només entenguin de maquillatges i de selfies.
Per tant, xapo el rotllo, o millor dit, començo el veritable rotllo, i només espero que els anys 90 us piquin la curiositat com sí que va passar als 70-80, tal com demostra l'impressionant índex de visites que ha tingut l'article en un any de vida. I ja de pas, dono moltes gràcies als lectors :)
Començant amb l'article em toca parlar d'una de les pel·lícules més cotitzades i difícils d'aconseguir entre els seguidors de Linnea Quigley: The girl I want. No l'he vist, no he tingut el plaer de fer-ho, així que no podré explicar la meva opinió sobre això, ja que aquest plaer només l'hauran pogut gaudir certes persones privilegiades que van viure al lloc idoni i al moment just. Anem per parts. Abans de res, The girl I want es tracta d'una telemovie d'humor adolescent que formava part d'un programa televisiu nord-americà titulat "USA Up All Night" (1989-1998), un programa de cap de setmana conduït per l'actriu Rhonda Shear que s'emetia per televisió per cable a altes hores de la nit, en què, a més d'una tertúlia amb diferents convidats, també s'emetia un programa doble de pel·lícules (algunes d'estrena, com ara la pel·lícula que ens ocupa). The girl I want va ser una d'elles, acompanyant Basic Training (1985), sent emesa per primera i única vegada a la televisió el gener de 1991. Aquesta emissió no va tenir reemissió, i ni tan sols va arribar a editar-se en vídeo (segons alguna font sí que ho va fer a Bèlgica, però ho dubto molt). Per tant, és una pel·lícula perduda i que només uns quants han pogut veure. De tota manera, ullets, perquè la cosa es complica. I és que si algun de vosaltres s'anima de buscar a Internet una còpia original en DVD de la pel·lícula és molt probable que la pugui trobar a alguna web de dubtosa fiabilitat (a Amazon, per exemple, no hi és). Això passa perquè David DeCoteau va anunciar el 2007 que es responsabilitzava a editar la pel·lícula en DVD per així poder distribuir-la, però sembla que aquesta informació ha quedat al tinter... Han passat els anys i The girl I want segueix sense aparèixer a les botigues, així que no sé del tot com haurà acabat aquest tema. Tant de bo surti en DVD la pel·lícula!
En el
repartiment, a més de Linnea Quigley, també hi ha la
guapíssima Karen Russell, que anteriorment també havien treballat
juntes a Dr. Alien, Murder Weapon i Vice Academy,
entre d'altres, i la direcció de la pel·lícula va anar a càrrec
de l'incansable David DeCoteau.
El que sí que pot veure
l'espectador avui sense cap mena de problema, són 5 segon de la
pel·lícula. On? Doncs al recent
documental Screaming in High Heels (2011),
en què es mostren diferents clips de pel·lícules
de Linnea Quigley, entre ells n'hi ha un de ben curtet
de The girl I want. D'altra banda, també corre
per YouTube un altre clip de la pel·lícula i aquesta vegada de més
durada: 5 minuts.
I seguint amb el tema de la investigació sobre determinades pel·lícules, val a dir que moltes vegades no és tasca fàcil per als neòfits. Internet de vegades es pot convertir en un laberint ple de miratges que enganyen, i, per tant, no sempre tot el que hi ha és informació veraç. Això fins i tot li passa a webs tan importants com IMDB, o a escriptors com P. L. L., que moltes vegades es fien de certes informacions distorsionades o directament falses per elaborar els seus articles. Això també em pot passar a mi i a qualsevol, però bé, al cap i a la fi tots volem fer els nostres articles i publicacions el millor que sabem, per la qual cosa de vegades hem de ser tolerants. Amb tot això el que em vinc a referir, i en relació amb Linnea Quigley, és que de vegades s'han afirmat coses sobre la seva filmografia que no són correctes. Per exemple, s'ha afirmat que pel·lícules com Vampire Hunter (1994), Blood Church (1992), Artechoke, In love with zombie, o Dead of Night, entre tantes altres, pertanyen a la seva filmografia, i això no és correcte. Tots aquests títols van ser projectes que mai es van arribar a finalitzar i, per tant, o bé són pel·lícules perdudes o bé directament mai no es van començar a rodar.
Tema a part ho
mereix Blood Church (també coneguda com a
"Heartland of the Darkness"), una pel·lícula
escrita i dirigida per Eric Swelstad que va aconseguir ser
rodada del tot i fins i tot muntada. El problema va sorgir quan el
seu director (i també responsable de la pel·lícula) va buscar una
distribuïdora i no la va trobar, optant finalment per la decisió
més dràstica: destruir la pel·lícula. D'aquesta
manera Blood Church va morir com a projecte, i avui
dia se la considera com una pel·lícula perduda. Això sí, amb el
temps algunes persones han intentat recuperar Blood Church,
i fins i tot hi ha un tràiler per Internet juntament amb una pàgina
web que anuncia l'estrena de la pel·lícula a... 2007!? És a dir,
que les bones intencions s'hi van quedar, en intencions, ja que no es
va arribar a estrenar. És molt probable que aquesta situació sigui
deguda a problemes burocràtics, però sigui com sigui, de
moment, Blood Church segueix sense existir per a
nosaltres els espectadors. I és una pena perquè per
a Linnea Quigley Blood Church va ser una de
les poques pel·lícules de terror dels anys noranta en què
va tenir una interpretació de pes.
També tema a part
és Diggin'up Business, una pel·lícula de 1991 dirigida
per Mark Byers i Tom Pardew que mai no he
aconseguit trobar. Això sí, la pel·lícula realment existeix i va
arribar a ser editada en vídeo a alguns països. La poca informació
que hi corre és que es tracta d'una mediocritat d'humor negre en què
destaca principalment en el repartiment Ivonne Craig,
l'eterna Batgirl de la sèrie televisiva Batman dels
anys seixanta. Diggin'up Business va ser la seva
última pel·lícula segons IMDB.
Tal com abans havia promès a l'entrada anterior, Scream Queen Hot Tub Party mereix el seu moment de glòria. Es tracta d'una pel·lícula d'uns escassos 50 minuts dirigida per Fred Olen Ray i Jim Wynorski el 1991, en què es pot veure com Brinke Stevens convida a la seva mansió 4 de les Scream Queens més de moda als anys vuitanta: l'explosiva Monique Grabrielle (també exactriu porno), l'eterna Michelle Bauer, la supervivent Kelli Maroney, i la "ximple" (però de cos perfecte) Roxanne Kernohan. Aquesta visita els servirà d'excusa per poder comentar així els tòpics i regles bàsiques que han caracteritzat les seves interpretacions en el gènere de terror (sempre des d'una perspectiva de la ficció, ja que cadascuna de les actrius "interpreta la seva persona", és a dir , s'interpreten a si mateixes, però utilitzant els clixés que les han caracteritzat cadascuna a les seves pel·lícules).
El que segurament pot cridar l'atenció
és que Brinke Stevens no convidés Linnea Quigley en
aquesta reunió, però és que jo sempre insistiré en el
mateix: Linnea Quigley és una actriu amb un registre
propi, i les seves interpretacions gairebé mai no han anat lligades
amb el crit i la supervivència, sinó més aviat cap a la conya, la
mala hòstia, la víctima fàcil, i gairebé sempre des d'una
perspectiva secundària, encara que determinades pel·lícules
com Creepozoides (1987) trenquen aquest costum.
Tornant
a Scream Queen Hot Tub Party, cal reconèixer
que, més enllà de lo carallot del conjunt, la pel·lícula
reflecteix el testimoni del qual ha significat als
anys vuitanta interpretar personatges femenins
protagonistes en pel·lícules de terror de sèrie BZ: obsessió
prioritària pel nu abans de ser assassinades, escenes a
les dutxes (important!), mai cridar gratuïtament i, sobretot, no
pensar gaire. Tal qual, aquest és el missatge que envien a
l'espectador les 5 protagonistes a Scream Queen Hot Tub Party,
i, tot sigui dit, tenen tota la raó...
La pel·lícula, encara que pretengui remetre un missatge a l'espectador amb un caràcter informatiu, el cert és que en cap moment es vol acostar cap al format documental i sí que ho vol fer cap a un format més de ficció, i escenes com la de la ouija o la de la dutxa ho confirmen. I és que, Scream Queen Hot Tub Party, no és més que una reunió d'amigues que es dediquen a comentar les seves carreres personals i els clixés del gènere, i així cadascuna de les actrius tindrà el seu moment de glòria per comentar una escena de la seva carrera que recordin especialment, traient així a flotació pel·lícules com The Slumber Party Massacre 1 i 2 (1982-1987), Hollywood Chainsaw Hookers (1988) (amb aparició de Linnea Quigley en pantalla), Hard to Die (1990) (AKA Tower of Terror, Sorority House Massacre 3), etc. Aquestes escenes pretenen explicar "alguna cosa" a l'espectador, sempre relacionat amb els clixés del gènere, i és per això que, posteriorment a aquestes escenes, cadascuna de les actrius interpretarà una "performance" explicativa. Ull a aquestes "performance" perquè algunes són molt curioses!! Potser la més interessant de cara a l'espectador és la de Brinke Stevens, que mostra com una Scream Queen s'ha de dutxar abans de morir assassinada. La veritat és que detalls com que l'assassí "actua" just quan la noia té sabó als ulls, és una cosa que mai no m'havia fixat, i té molt sentit... he, he. D'altra banda, hi ha una altra performance la mar de curiosa, la de Michalle Bauer, que intenta copiar el mític ball eròtic que va fer Linnea Quigley a Hollywood Chainsaw Hookers amb les dues motoserres a les mans. Tot sigui dit... intentar posar divertit un espectador fent un striptease armat amb una motoserra a la mà, no és una cosa fàcil, i la veritat és que Michelle ho aconsegueix de sobres... He pujat el vídeo a YouTube amb l'escena, gaudiu-la!
La pel·lícula es deixa veure, hi ha molta "bellesa" en les imatges, i malgrat el que és superficial del conjunt la veritat és que es tracta d'una pel·lícula de pura conya. Com a trista curiositat, una de les Screem Queens de la pel·lícula, Roxanne Kernohan, actriu que va participar a Critters 2, Vampirs de l'espai, i fins i tot en pel·lícules taquilleres com Tango i Cash, va morir 2 anys després de fer aquesta pel·lícula a causa d'un accident de cotxe als 33 anys... una veritable pena. Scream Queen Hot Tub Party va ser la seva última pel·lícula.
I què hi ha del cinema de terror? La veritat és que els noranta no va ser un any amb gaires pel·lícules del gènere per a Linnea, però algunes n'hi ha, i a mesura que avanci l'article les aniré comentant. La pel·lícula que m'ocupa es tracta d'una seqüela directa d'un títol de terror vuitanta: amb un exitós: Punkinhead 2: La maledicció de la bruixa. I és curiós, però no han estat gaires les seqüeles en què ha participat Linnea Quigley a diferència d'altres Screams com Caroline Williams, que semblen molt més acomodades en aquest terreny. De totes maneres, als anys noranta, Linnea va participar en alguna seqüela com Assault of the party nerds 2, Vice academy 2, a més de la pel·lícula que m'ocupa.
0 Comentaris