Seguint amb l'article, aquesta entrada
s'endinsa molt més al gènere de terror que no pas l'anterior, però
alhora allunya força del protagonisme interpretatiu Linnea Quigley.
I és que només un parell de pel·lícules d'aquesta entrada
acolliran considerables minuts d'interpretació de la nostra actriu,
però què farem és el que hi ha. La propera entrada ja serà
l'última, i també serà, sens dubte, la més sexual de totes les
que he fet fins ara (fins i tot pornogràfica!). Així que al
lloro ;)
D'argument similar a Pumkinhead 2 he
de parlar de Jack-O, una pel·lícula també amb un bruixot, amb una
maledicció, amb un monstre, i a sobre de gènere slasher,
però -i important-, amb un paper molt més transcendent
de Linnea Quigley. La veritat és que ja era hora,
encara que la pel·lícula és força fluixeta.
En desgranar la carrera
de Linnea Quigley hom s'adona que l'actriu
nord-americana va passar de puntetes pel gènere slasher. Tot
just pel·lícules com Graduation Day, Fatal Games, o
Noche de Paz, Noche de Muerte són les úniques pel·lícules que formen
part d'aquest subgènere de terror tan aclamat en les últimes
dècades. A més, aquelles pel·lícules no van servir perquè
l'actriu tingués un paper destacable a les pel·lícules com una
digna Scream Queen, i fins i tot a Fatal Games ni
tan sols apareix al muntatge final de la pel·lícula... La present
pel·lícula, titulada Jack-O, també és un slasher i
serveix perquè una ja molt més consolidada en la
interpretació Linnea Quigley pugui agafar les regnes
d'una pel·lícula d'aquesta mena i demostri perquè tothom la
considera com la indiscutible reina del crit al cinema de sèrie BZ.
De tota manera, encara que Linnea tingui un rol important
en l'argument de la pel·lícula, el cert és que el guió de la
pel·lícula la relega a un paper més secundari, i és que, encara
que sembli mentida, un nen anomenat Ryan Latshaw (fill
del director) té més presència a la trama de la pel·lícula
que Linnea Quigley... en fi.
Jack-O és una
pel·lícula del munt de la qual a un se li fa complicat destacar-li
virtuts. És simple i monòtona, on un dimoni amb
una carabassa gegant al cap i armat amb una enorme dalla,
sembrarà el terror per una petita localitat matant tot aquell que se
li creui. La pel·lícula va ser dirigida per Steve Latshaw i
produïda per l'incansable Fred Olen Ray en 1995, sent
destinada al mercat televisiu i el del vídeo. Una pel·lícula amb
poca sang, poca violència, però això sí, amb alguns nus femenins
d'aquells que mai no molesten, entre ells un de Linnea Quigley en
una dutxa.
Com a curiositat, hi ha un parell de cameos de gent destacable. Un de Brinke Stevens interpretant un personatge d'una pel·lícula que emeten a la televisió, relacionada amb vampirs..., sense gens d'interès. D'altra banda, hi ha un cameo estrany molt forçat: el de John Carradine, que interpreta el bruixot que va crear el malvat de la pel·lícula. Per què forçat? Simplement, perquè John Carradine va morir set anys abans de l'estrena de Jack-O. El mètode que va utilitzar el director és utilitzar material d'altres pel·lícules de Carradine, concretament primers plans d'altres pel·lícules seves, i a més utilitzar també actors per a les escenes en què Carradine s'hauria de moure. El resultat d'aquest experiment és força ridícul i estrany, i fins i tot inquietant... però curiós.
Però per estranya la següent
pel·lícula: rates que devoren homes en 5 segons, una comunitat de
dones mata-homes en roba interior, Bram Stoker com a
protagonista... Burial of the rats és el seu
títol, o el que és més conegut al nostre país
"Cementerio de alimañas". Es tracta d'una telemovie de
1995 produïda per Roger Corman i dirigida per Dan Golden
que no és més que una lliure adaptació d'una historieta curta que
va escriure Bram Stoker per a un capítol del
llibre Dracula's Guest And Other Weird Stories, una obra que va ser publicada dos anys més tard de la seva
mort, el 1914. El capítol en qüestió es titula, lògicament,
"Burial of the rats", i en què l'autor
pretén fer un fals biopic sobre ell mateix redirigit la
seva vida cap al gènere fantàstic,
amb l'única intenció d'explicar com li va
sorgir la idea d'escriure la seva obra més
emblemàtica, Dracula.
La pel·lícula no és més que
una explotació de baixíssim pressupost després del
multitudinari èxit que va tenir el Dràcula de Francis
Ford Coppola el 1991, i amb l'única destinació de ser
emesa per televisió als Estats Units. De totes maneres, a diferència
del que va ser habitual als anys noranta, i a sobre
amb un productor tan i tan tendenciós com
Roger Corman, Burial of the rats és una
pel·lícula de terror caspós en clau eròtic tal com les que es
feien als vuitanta, en què actrius de culte com la
nostra Linnea Quigley (amb un simple cameo) i
especialment Adrienne Barbeau, Olga Kabo, i l'actriu
de moda als noranta Maria Ford tenen un pes
importantíssim.
La pel·lícula és força dolenta, per què
enganyar-nos, encara que la catalogaria com les que estan per sobre
de la qualitat mitjana d'aquest article. Hi representa que hi ha una
comunitat de dones que pretén lliurar el món d'homes, ajudades per
un exèrcit de rates controlades per la reina de la comunitat
(interpretada per Adrienne Barbeau) a través d'una flauta,
com si fos el flautista d'Ameline... Bé, per altra banda, es
troba Bram Stoker i el seu pare, que acaben sent atacats
pel grup de noies, i Bram Stoker acaba segrestat per elles.
Allà, a la comunitat, Stoker coneixerà Madeleine (Maria
Ford) de qui s'enamorarà, encara que la resta de dones de la
comunitat no ho podrà acceptar, i a partir d'allà és
quan la trama es comença a complicar i a agafar múscul.
El resultat és el d'una pel·lícula de Serie Z, plena de
belleses amb poca roba disposades a sacrificar-se per matar homes, i
entremig una subtrama dramàtic-romanticona entre Bram Stoker i
Madeleine molt previsible. Personalment, només
recomano Burial of the rats per a aquells amants
de l'obra de l'escriptor Bram Stoker Dracula, ja que
l'espectador podrà veure una mena de meitat biopic de
l'autor i meitat preqüela del clàssic vampíric... no
sabria com definir-ho molt bé. També val la pena veure com les
rates acaben devorant la reina, ja que és una veritable "guarrada"!
Pel que fa a Linnea Quigley hi ha poc a comentar. Tot just apareix com a extra en un parell d'escenes, amb un parell de plans cridant "mort! mort!" i poca cosa més. Els focus apunten completament a la que va ser la nova reina del crit als anys noranta, la de la sèrie BZ, la dels thrillers eròtics i dels films de gènere fantàstic, com va ser Maria Ford, una noia rossa capaç de deixar sense alè a qualsevol home...
 |
L'actriu de moda als 90, Maria Ford, a la portada |
Burial of the Rats va ser una coproducció Rus-Americana entre les empreses Concorde i New Horizons Pictures, però no l'única, ja que també el 1995 van rodar juntes una altra pel·lícula titulada Stripteaser. Aquest és un film que s'allunya del gènere de terror i es fixa més cap al thriller, mantenint el destapi com a prioritat, i a més conservant la millor arma que va tenir Burial of the Rats, com va ser el protagonisme d'una actriu de moda per aquells temps a la sèrie BZ com era Maria Ford. A més, de nou, Linnea Quigley tindria un cameo molt breu com a cambrera d'un puticlub (foto inferior). També Dan Golden repetiria a la direcció.
La pel·lícula en conjunt té força
menys al·licients que Burial of the Rats malgrat
que el seu resultat és força més polit i professional. El seu guió
és pobre, i passen molt poques coses, lluny de les múltiples
aventures de Burial of the rats. Aquest se situa
gran part dins d'un club nocturn en què diferents stripteases fan
xous eròtics davant d'un públic acalorat, entre
elles Christina (Maria Ford), una escultural dona que
posseeix els mugrons taronges (curiós, però cert). Un cop
el local ja ha tancat, el propietari roman dins al costat d'uns amics
seus i algunes de les strippers, prenent unes copes
tranquil·lament, i és en aquell moment quan de cop un paio estrany
entra al local per acabar segrestant-los. Un cop esclatada
la situació, el maníac obligarà els ostatges a realitzar
petits "exercicis" per tal d'humiliar-los.
Mentrestant, uns policies es troben a l'exterior del local i
intentaran salvar-los.
Encara que el seu argument pugui
aparentar brutalitat, erotisme perquè es tracta d'un puticlub,
i també interès pels seus actors de repartiment, la veritat és
que Stripteaser no destaca per un guió elaborat en què
girs enlluernadors o escenes d'acció d'alt calibre puguin sorprendre
l'espectador. Més aviat Stripteaser pot presumir de tenir
un personatge com Neil (Rick Dean) en què, a més
d'aconseguir una interpretació d'allò més dement, els seus diàlegs
són canyella pura. Per sort, Stripteaser sap aprofitar
aquests diàlegs irònics, desafiadors i burlescs, per aconseguir un
bon entreteniment. De totes maneres, el conjunt, com comentava, és
força simple, desenvolupant-se pràcticament el 90% de la pel·lícula
dins del mateix set, i passant poques coses en ell més enllà d'una
gran quantitat de nus i xous eròtics (per bavejar l'striptease de
Maria Ford), i "exercicis" que s'aniran desenvolupant. Un
d'aquests "exercicis" és quan Maria Ford ha d'intentar que
se li posi la polla dura a un home impotent...
genial!
Stripteaser va ser una pel·lícula destinada al
mercat del vídeo, aconseguint un èxit considerable molt
probablement pel reclam comercial de la participació de Maria Ford i
el fet de tractar-se d'una pel·lícula amb una gran quantitat de
nus. Això, conseqüentment, dos anys després, va propiciar una
seqüela titulada Stripteaser 2 i que va tenir més pena
que glòria (i ja sense Maria Ford al repartiment).
De nou
tornant al cinema de terror, Fatal Frames va ser una
pel·lícula de 1996 que va acollir també un rol secundari
de Linnea Quigley. La pel·lícula va ser dirigida per un
italià completament desconegut pel meu anomenat Al Festa, en
què va pretendre utilitzar el cinema giallo per acostar-lo
a una línia més propera a l'slasher, i d'aquesta manera la
pel·lícula justifica els seus constants girs, assassinats i
triperia, a més de les típiques navalles, guants de pell, etc.
D'altra banda, Fatal Frames també aprofita
l'herència estètica quant a il·luminació dels
Bava i Dario Argento, amb constants usos de llums
blaus i vermells a la fotografia, cosa que és per a mi el més
aconseguit de la pel·lícula.
Personalment, considero
Fatal Frames (o "Fotogrammi Mortali" tal com
és coneguda a Itàlia), com un film fallit, més que res perquè Al
Festa demostra la seva poca experiència a base
de pretensiositat, i no convenç en absolut. Usa plans
impossibles i innecessaris, efectes de muntatge com la càmera lenta
que no aporten res, i escenes tan dilatades que a estones la
pel·lícula avorreix, i tot això en més de 2 hores de
pel·lícula!... Fatal.
Em quedo sobretot amb el repartiment de la pel·lícula, que reuneix l'explosiva Stefania Stella com a Scream Queen protagonista, i que en el fons no es tracta d'una altra persona que la dona del director Al Festa. D'altra banda, un ja molt vell i acabat, professionalment parlant, Donald Pleasence interpreta un professor amb poc protagonisme a la trama. I per si no n'hi hagués prou, l'"home alt" més famós del món, Angus Scrimm, apareix en un parell de plans mostrant un somriure diabòlic -i que encara no he aconseguit entendre el seu significat-. Finalment, Linnea Quigley, apareix en un parell d'escenes fins que un cop de matxet al coll posa fi a la seva vida en què és, per a mi, la mort de Linnea més brutal de la seva carrera.
 |
Matxetàs al coll a Linnea Quigley |
La següent pel·lícula en què va
intervenir Linnea també se situa en 1996 i novament a
Itàlia, i el seu nom és Sick-O-Pathics. Es tracta d'un film
dirigit per Brigida Costa i Massimo Lavagnini que
els amants del cinema més trash i de baix pressupost mai
no s'haurien de perdre, més que res per la seva original proposta
juntament amb la quantitat de cameos d'icones del gènere en
què apareixen, com per
exemple Luigi Cozzi, Joe D'Amato, Sergio Stivaletti, Lucio Fulci -la que
va ser la seva última interpretació abans de morir-, i per si no
fos poc també apareix la filla d'aquest últim, Antonella Fulci.
Sense oblidar, és clar, el de Linnea Quigley.
La
pel·lícula tracta sobre un home que acaba entrant en una casa
desconeguda, un lloc on habita un home que acaba per lligar-lo i
obligar-lo a veure unes pel·lícules estranyes. És a dir, un
argument força semblant al que es pot veure en els recents èxits
del gènere com són les V/H/S. D'aquesta manera la pel·lícula es
desenvolupa com qualsevol altra pel·lícula de capítols a
l'estil Amicus, saga Creepshow, o la citada V/H/S,
concretament amb 3 capítols diferents d'uns 15 minuts de durada,
cadascú amb més dosis de triperia, brutalitat i, per què
enganyar-nos. Sick-O-Pathics al fons és un film de molt
baix pressupost, però que en el fons part de la seva gràcia és
homenatjar un tipus de cinema desvergonyit corresponent als anys
70-80 i que es va realitzar a Itàlia, i que tots bé coneixem. A
més, els cameos de les persones esmentades també formen part
d'aquest homenatge.
Sick-O-Pathics és una pel·lícula
molt curta, 50 minuts, rodada directament per al mercat videogràfic,
i amb una buscada malaptesa que va destinada a tots aquells fans del
(cutre)ultragore alemany, la caspa de Joe D'Amato, i
a sí del millor cine-escombraries.
"Welcome to the city hunters, guys!".
Aquesta és una de les primeres frases que les alienígenes escullen
per presentar-se davant dels humans a Bimbo Movie Bash.
Es tracta d'una pel·lícula de pressupost molt baix -una altra
vegada-, dirigida per Mike Mendez i Dave Parker
el 1997, en què es pretenia parodiar en clau humorística i
sexualitzada el que era el fenomen cinematogràfic de l'època:
Independence Day. Per tant, la pel·lícula tracta d'unes
alienígenes que es disfressen de dones per així poder exterminar
tots els homes de la Terra, una idea base molt semblant a l'anterior
film de Linnea Quigley Beach Babes from Beyond. Com dic, aquesta seria la idea base, però el resultat de la
pel·lícula, lluny de tractar-se d'una pel·lícula de
ciència-ficció, amb raigs làser, ultracossos i naus
espacials, aquesta se centra gairebé exclusivament a fer una
recopilació de clips de pel·lícules de sèrie B en què diferents
dones sexys acaben matant homes just després de posar-los divertits.
D'aquesta manera, actrius com Linnea Quigley, Adrienne Barbeau,
Michelle Bauer, Brinke Stevens, Julie Strain o
Elizabeth Kaitan tindran moments de protagonisme.
El
resultat de la pel·lícula és força mediocre sobretot si tenim en
compte que ens situem el 1997, uns temps en què els FX, per més
amateurs que fossin, segur que podrien haver estat molt més
aconseguits. En tot cas Bimbo Movie Bash ofereix a
l'espectador 80 minuts de pur zàping de pelis dels 70-80,
amb un muntatge força elaborat malgrat els seus defectes
de FX i, sobretot, cal no oblidar que al llarg de
tot el metratge veurem pits, homes morts, i molta conya! Quant
a Linnea Quigley, òbviament és de les actrius que més
protagonisme té a la pel·lícula, apareixent en diversos clips com
el de Dr. Alien, la mateixa Beach Babes from Beyond,
El retorn dels morts vivents, etc.
0 Comentaris