Sadae Kasaoka, supervivent a la bomba atòmica d'Hiroshima

Kasaoka va sobreviure a l'explosió d'Hiroshima quan tenia dotze anys.

Part de la programació del XXI Saló del Manga de Barcelona es va dedicar al perill atòmic. A més de les diferents exposicions sobre la Bomba Atòmica que es podien anar visitant al llarg dels 4 dies d'esdeveniment, a la Sala d'Actes 2 del Saló es van fer algunes conferències relacionades també sobre aquest tipus d'armament tan destructiu i les seves conseqüències nefastes. Una de les conferències que es van fer, segurament la més interessant de totes, va ser la que va acollir Sadae Kasaoka, una supervivent del desastre d'Hiroshima. La seva visita va servir perquè el públic assistent al Saló pogués escoltar el seu testimoni, la seva experiència, i també els malsons

Avui (el 2015) Sadae Kasaoka té 82 anys, i en tenia 12 quan va viure de prop l'explosió d'Hiroshima. No en va parlar mai, igual que tants altres supervivents per culpa de la por que els provoca la idea de reviure aquella terrible experiència que mai se'ls esborrarà de la ment. Però, per a la senyora Kasaoka, l'any 2000 tot va canviar. Aquell any, un col·legi de primària japonès li va proposar fer una conferència als alumnes sobre els seus records traumàtics, i va fer un pas endavant i es va decidir a fer-la. L'experiència li va agradar tant que avui dia es dedica en cos i ànima a traslladar a les noves generacions el relat.

"A les 08:15 del matí del 6 d'agost del 1945 van llançar una bomba atòmica a la ciutat d'Hiroshima per primera vegada en la història de la humanitat. La bomba va esclatar a l'aire uns 600 metres de la superfície terrestre, just a sobre d'una clínica, i actualment a uns 400 metres del monument Memorial de la Pau d'Hiroshima.

Després de l'explosió es va formar una gran massa de gasos a l'aire. Aquell dia hi havia 350.000 persones a la ciutat d'Hiroshima, i més de 150.000 persones van morir abans del mes de desembre del mateix any. Jo llavors vivia amb els meus pares, i també amb la meva àvia (tenia 90 anys) i germans (2 germans grans, 1 menor, i 3 germanes grans) a una casa situada a uns 3 km de l'epicentre de l'explosió. Les meves germanes ja estaven casades; el meu germà gran era Infant de marina i havia mort a la guerra; el meu altre germà gran estudiava a l'escola nàutica de Kobe; i el meu germà petit cursava el 5è any de primària i per això vivia en un temple fora de la ciutat.

Durant la Guerra el Govern va establir un règim de racionament de productes i per això sempre ens faltava menjar, per això havíem de viure en la pobresa. No en teníem prou per menjar ni alimentar-nos. Havíem de cuinar l'arròs amb 10 cops més quantitat d'aigua. Sempre teníem gana, i per això també buscàvem herbes comestibles per alimentar-nos, i recordo que per això mateix era feliç cada vegada que el meu germà gran portava menjar de la base, com a plàtan o llaunes en conserva. El combustible era escàs també, així que havíem de pujar a la muntanya per recollir llenya.

Quan va caure la Bomba Atòmica jo tenia dotze anys i estudiava el 1r any de secundària, però en realitat no feien classes ni teníem vacances, sinó que havíem de treballar cada dia. Les poques vegades que anàvem a escola era per aprendre a combatre amb una llança de bambú, i per això amb prou feines vam poder estudiar. El dia anterior de la bomba vaig estar a prop de l'epicentre, treballant al barri d'Otemachi, una feina que consistia a crear tallafocs per als possibles incendis que poguessin provocar els bombardejos. El 6 d'agost, dia de l'explosió, no vaig treballar i em vaig quedar a casa. Feia molt bon temps, de manera que els meus pares per anar a ajudar uns amics que vivien a 1 km de l'epicentre. Recordo que la nit anterior volaven avions enemics sobre Hiroshima, i van sonar les sirenes antiaèries diverses vegades i teníem molta por. Però, cap a les 07:30 del matí, es va anunciar el final de l'alarma i em vaig quedar tranquil pensant "ja està, ja no vindran més". Llavors vaig rentar els plats de l'esmorzar, després vaig llençar l'aigua al carrer, i finalment vaig tornar a entrar a casa. Vaig caminar cap a l'est, cap a una finestra que té uns 2 metres i mig, i de sobte em vaig adonar que la finestra es va tornar completament vermella, d'un color molt bonic, com si s'hi afegís el color taronja a l'alba matinal. Just un moment després els vidres es van trencar juntament amb un fort soroll i van venir contra mi, i un vent em va empènyer cap enrere obligant-me a ajupir. Després de l'impacte del vent vaig sentir una pressió molt forta al pit i em vaig desmaiar. En despertar-me, vaig tocar el meu cap i vaig notar una mica mullat, eren les ferides provocades pels vidres, però igualment no sentia cap dolor, només vaig pensar que havia de fugir de pressa d'allà, i per això vaig anar a buscar a la meva àvia i ens dirigim al refugi del barri, sota terra. Al refugi hi trobem alguns veïns, però igual que nosaltres tampoc sabien que estava passant. Quan vaig sortir del refugi em vaig adonar que casa meva estava inclinada, que les teules havien caigut, i que hi havia trossos de paret trencada per tot arreu. Cap a les 09:00 va sortir un veí cap al centre d'Hiroshima a veure què passava, i en tornar, la seva cara estava completament rosa per les cremades. Ens va dir que després de l'explosió de llum gairebé tota la ciutat havia desaparegut. En sentir-lo, alguns pares van decidir anar a buscar els fills que treballaven a la zona de l'epicentre. Jo estava preocupada pels meus pares, però amb la meva àvia no vaig poder fer res. Més tard va començar a caure una estranya pluja negra.

A poc a poc la gent començava a tornar a casa, tots amb cremades molt greus pel cos, per la qual cosa havien d'anar a l'escola, el lloc on es va improvisar un hospital. Jo seguia molt preocupada pels meus pares, i per això el meu oncle va voler anar a l'hospital a veure si els meus pares eren allà, però no es va poder acostar, ja que el pont que ens comunicava amb aquella zona estava incendiat. Respecte al meu germà gran, aquell dia just tornava amb tren de Kobe cap a casa, i quan va arribar a la tarda vam anar a buscar els nostres pares a l'hospital, just en el moment que es va aconseguir apagar el foc del pont. Quan va arribar la nit, uns parents ens van dir que el pare l'havien portat a casa. Vam anar a casa, i en arribar vam veure una persona estirada i quieta allà dins, però no sabíem si era viva. El seu rostre estava molt inflat, els seus ulls gairebé se li sortien, els seus llavis estaven secs i esquerdats com una magrana, a més, no portava res de roba. El seu cos estava completament negre. Només vaig poder saber que era el meu pare perquè a l'hora de l'explosió estava amb la meva mare, i mentre agonitzava em va demanar que anés a buscar-la. Per intentar alleujar el seu dolor, en no tenir medicines, utilitzàvem cogombres i patates ratllades com a cataplasmes. El cos estava molt calent i se li assecava molt de pressa, però no podíem fer res més, ja que si tocàvem la pell es desenganxava la part negra i apareixia la carn viva. Estava totalment cremat, i no només la pell, sinó dins del cos també. El meu pare em va demanar aigua, però no la vaig voler donar perquè vaig sentir que si una persona cremada bevia aigua li provocaria la mort, però ara me'n penedeixo. Al meu pare li agradava molt la cervesa, però no la podíem comprar perquè es considerava com un article de luxe, però així i tot, la meva mare feia intercanvi d'arròs de racionament a canvi de cerveses, i les amagava al traster. Jo, en sentir que el meu pare s'estava morint, vaig anar al traster, vaig treure una cervesa, li vaig treure la xapa, i vaig intentar donar-li-la, però ja no tenia forces i no vaig ser a temps. Avui dia lamento molt no haver pogut donar-li aquest últim plaer. Jo només vaig poder ventar-lo per alleujar la calor que patia i espantar les mosques que se li acostaven, i és que allà on hi havia les ferides més greus i feia més olor es concentraven les mosques, i les larves entraven i sortien al seu gust. Després de l'explosió les larves s'alimentaven del cos humà i hi creixien fins a convertir-se en mosques. Això també és la Guerra.

Mentre el meu pare era a casa, recordo que un cop vaig anar a l'hort a buscar líquid per al meu pare, i allà vaig trobar uns tomàquets vermells, els vaig recollir en una cistella, i quan em vaig incorporar vaig veure uns fantasmes. La seva forma eren com d'uns homes blancs que desfilaven pels carrers cap a l'hospital militar, callats i amb els braços a l'alçada del pit en què se'ls desplomaven una mena de draps als braços. En realitat eren persones, víctimes de l'explosió i amb ferides horribles. El que semblaven draps era la pell penjada, i tenien el cos blanc cobert per la cendra.

El meu pare va morir dos dies després de l'atac preocupat per la dona i els fills petits. Com que hi havia tanta gent que moria no vam poder utilitzar el crematori així que vam haver d'incinerar-lo a la platja. El foc era lent i va trigar com unes 10 hores a acabar, però era una cosa que feien moltes altres famílies. Encara recordo la mala olor que feia la platja. Moltes amigues meves van morir també, ja que treballaven al centre. Unes volien ser professores, altres mares, i totes juntes sempre gaudíem parlant dels nostres desitjos i somnis, però una bomba atòmica ens va treure tot això, i el futur, juntament amb les seves vides.

Just quan va caure la bomba hi havia marea alta. Molta gent va entrar al riu a la recerca d'aigua i va morir allà dins, per la qual cosa després el riu es va endur els cossos al mar. Els soldats recollien els cadàvers i se'ls emportaven als afores d'Hiroshima, a Asaka. Ells van haver de recollir molts cadàvers, i com que només rebien ordres no sabien tractar-los respecte, per la qual cosa vaig entendre que la Guerra també va canviar el bon cor de la gent. Fins i tot els militars només recollien els cossos que podien assolir, i en canvi deixaven abandonats els que els quedaven lluny del port. Insisteixo que la Guerra ens va canviar la bona voluntat.

El meu germà mai no es va desanimar i sempre anava a la zona de l'epicentre a buscar la meva mare, però mai no la trobava. Finalment va trobar el seu nom a la llista de l'escola, concretament a la llista de defuncions, indicant que havia mort el dia 8 i que només en quedaven alguns trossos de cabell i algun os, però de tota manera mai vam tenir la certesa de si realment eren d'ella o no. Avui penso que la meva mare va anar al riu després de perdre el meu pare i va intentar tornar cap a la zona on es van perdre. Em dol quan intento pensar que la meva mare volia tornar a casa, patint per les cremades, i preocupant-se per nosaltres.

A l'any posterior a l'explosió, em van sortir molts granets pel cos. Al meu braç dret tenia 3 forats grans dels quals no m'aturava de sortir pus. Normalment quan surt pus és senyal que la ferida ja està intentant curar, però a mi simplement em van aparèixer 3 forats i que van trigar com a mig any a curar-se del tot. I és que aleshores ningú sabia que la bomba que havia explotat era atòmica, i per tant la gent ignorava el fet que hi havia contaminació a l'ambient, només crèiem que era algun tipus d'arma química. Després de cicatritzar els forats vaig patir anèmia durant força temps.

Després de perdre els nostres pares, els meus germans i jo ens vam haver de resignar a viure una vida difícil. El pitjor de tot sempre va ser tornar a casa i no trobar la meva mare rebent-me amb un càlid "hola", i jo responent-li "què tal mare?", "com estàs pare?". El meu germà gran va haver de deixar d'estudiar i de posar-se a treballar. La meva germana petita seguia a l'escola, i la meva àvia ens cuidava. Jo i el meu germà petit ajudàvem la meva àvia i germana petita, recollint ostres a la platja per després vendre-les a les peixateries, i així vam sobreviure aquells primers anys.

Personalment, vaig poder acabar els estudis, però vaig patir moltes discriminacions a l'hora de buscar feina i casar-me. Molts nens, en acabar la Guerra, van tornar a Hiroshima per trobar-se amb els seus pares, però la realitat va ser que aproximadament uns 5.000 nens van quedar orfes, per la qual cosa segura, com jo, no han tingut una vida fàcil. Avui quan penso a la Bomba Atòmica em cauen les llàgrimes, però vull viure una vida llarga en record de les víctimes, i dedicar el meu temps a explicar històries sobre ells.

No necessitem guerres, perquè les guerres porten infelicitat, i els que patiran més sempre són els més febles, com els ancians i els nens. La Bomba va cremar Hiroshima en un instant, i es va dir que mai més tornaria a créixer la vegetació fins almenys passat 75 anys, però al cap de poc temps de l'explosió vam veure que les plantes i les herbes començaven a brollar, cosa que ens va donar molt d'ànim . La natura ens va donar la força, i així els supervivents poden tenir esperança i seguir endavant, i va ser així com la ciutat d'Hiroshima va tirar endavant. La nostra veu i força són petites, però entre tots podem aconseguir una veu més alta i una força més gran.

L'any posterior a la mort de la meva àvia em vaig casar amb un home que també era un supervivent de la bomba nuclear, i igual que el meu germà, ell també buscava desesperadament els seus pares a la ciutat, per la qual cosa va estar exposat a una quantitat molt elevada de radiació. Quan va fer trenta-tres anys va agafar càncer de medul·la espinal i va morir dos anys després, amb 35. Els nostres fills tenien 5 i 2 anys, i van poder tenir una nova vida, una nova vida que no podrien haver aconseguit sense totes aquelles persones que ens van ajudar, i que avui segueixo sense oblidar.

Insisteixo, no necessitem guerres, no desitjo que ningú tingui una experiència tan dura, amb tant de patiment i tristesa com nosaltres. M'agradaria que el món estigués en pau sense armes nuclears. Enteneu els meus desitjos? I una altra pregunta, Heu sentit a parlar de Sadako Sasaki? Ella tenia dos anys quan va caure la Bomba Atòmica i al cap de deu anys va morir a causa de la radiació. Després de la seva mort, els companys de classe van començar a recaptar fons per construir un monument dels nens i dedicat a la pau. Aquest monument finalment es va construir, i no va ser només per les donacions dels companys de Sadako, sinó també per les dels adults, i en general de tots els habitants d'Hiroshima., És per això, per la solidaritat entre els uns i els altres, que vam poder recaptar fons per fer-ho possible. La flama de la pau és al Memorial de la Pau, i es conservarà fins que desapareguin les armes nuclears. Desitjo des del fons del meu cor l'arribada d'aquell dia.

Moltes gràcies."