Entrevista a David Casademunt, director d''EL PÁRAMO'

David Casademunt al Festival de Sitges 2021

Dins de la secció oficial a competició del Festival de Sitges 2021 es trobava un film català, titulat El Páramo. Produïda per Rodar y Rodar, i distribuïda per Netflix, aquest film de terror dirigit pel barceloní David Casademunt va deixar molt bones sensacions al públic de Sitges en el que va ser la seva presentació mundial.

Aquest film és el debut d'un director format a l'ESCAC i que ha treballat en el món del videoclip a més de dirigir curtmetratges, com La Muerte Dormida o Jingle Bells, així com el documental Rumba Tres: De ida y vuelta.

Rodada a una zona inhòspita de Teruel, El Páramo és un film de terror sobrenatural amb monstre inclòs que ens parla sobre la por a través de la mirada d'un nen d'onze anys. Està protagonitzada per Inma Cuesta, Roberto Álamo, i Asier Flores.

El Páramo s'estrena a Netflix el 6 de gener de 2022. Podeu llegir la nostra crítica AQUÍ.

Amb motiu de la presentació de El Páramo al Festival de Sitges vam poder entrevistar a David Casademunt i així comentar els punts claus de la pel·lícula. Aquest és el seu testimoni:

-És el teu debut al llargmetratge, el vens a presentar al millor festival de cinema fantàstic del món com és Sitges, i a més Netflix t'estrena la pel·lícula. Com s'encaixa tot això?

Estic aclaparat (riu). Em costa agafar perspectiva perquè és la primera vegada que visc tots aquests processos. El dia de la presentació de la pel·lícula a la sala Tramuntana [Sitges] va ser ciència-ficció, i avui amb les entrevistes és la segona part. Insisteixo que estic aclaparat perquè som tants els novells que intentem fer el pas de realitzador de videoclips i curts a fer un llargmetratge, que gairebé encara no m'ho crec, i en el meu cas a passat. No us ho podeu imaginar lo difícil que és. De veritat que li agraeixo a la vida que s'hagin donat les circumstàncies per haver creuat aquest llindar. Estic molt agraït també als productors pel seu atreviment, de confiar en tres guionistes novells i en un director novell. I “gràcies” em refereixo tant a Rodar i Rodar com Netflix, que són dos gegants i ho valoro molt positivament. Estic molt feliç per tenir la pel·lícula i ja per rematar-ho vinc a presentar-la mundialment a Sitges a seva secció oficial. Que més es pot demanar? També vull afegir que això ha sigut un procés molt llarg d'equip, perquè vam sortir de l'ESCAC el 2006 i ara estem al 2021, i fins ara hem intentat aixecar altres pel·lícules i res. El 2016 vaig proposar-me que El Páramo era el projecte que havia d'aixecar “si o si” i si no ho aconseguia hauria de prendre alguna decisió. A la meva trajectòria professional he rebut moltes clatellades, però la vida m'ho ha compensat.

-Com succeeix El Páramo?

És una òpera prima i per a mi era important parlar dels temes que sempre m'han preocupat més. D'això ja havia parlat en els curtmetratges que he fet en anterioritat, i que són els temes de les pors, i d'una por molt concreta, que és una por que vaig experimentar quan tenia 14-15 anys quan el meu pare es va posar malalt i va acabar en la defunció. El Páramo és una pel·lícula de terror on s'experimenten aquest tipus d'experiència. De fet, a l'ESCAC, que és l'escola de cinema on vaig estudiar, sempre et diuen “parla del que tinguis a dins”, i en els curtmetratges que he fet, sempre d'una manera més o menys evident, he parlat d'això. En el meu primer llargmetratge no era quasi conscient de la decisió, era gairebé un impuls parlar de tot això. I sorgeix d'aquí, de voler parlar d'aquestes pors que vaig patir, però per a mi era important no ser literal, és a dir, no fer un drama contemporani a la Barcelona del Clot-Aragó a l'any 2000, que és on jo ho vaig experimentar tot, sinó agafar els codis del gènere de terror per parlar d'una experiència terrorífica. El gènere de terror et dóna la possibilitat a transformar tot el que tu vulguis en la pel·lícula que tu vulguis.

-Pel que dius, la teva major por és la de tenir un monstre interior amb la mateixa solitud?

La solitud és un tema que ha estat present en els curts i està molt present a El Páramo, i no sé si és gairebé una conseqüència dels treballs. Jo no he partit inconscientment de la solitud per a desenvolupar creativitat sinó que me l'he trobat un cop he fet els treballs. De cop m'adono que es respira molta solitud en aquests treballs, i bé, no ho sé, aquesta deu ser la màgia del cinema, que surten coses que no esperaves. Però si, la solitud i l'aïllament és quelcom present als meus curts i a vera què passa a la següent, a vera si torna a sortir (riu). Fora bromes, jo aquí tanco un capítol. Crec que era inevitable que a la meva primera pel·lícula parlés d'això, però m'agradaria tancar el llibre d'aquesta història de drama intern, i tot i que no sé si ho aconseguiré, a la següent pel·lícula espero parlar d'altres coses.

-De fet, el curt La Muerte Domida, que està situada a Barcelona, la podries contextualitzar com El Páramo.

Si, a més a La Muerte Dormida hi ha una Barcelona filtrada com un conte, i a El Páramo mostro una Espanya del s. XIX però també catalitzada pels codis d'un conte. M'agrada molt el món dels contes, així com les pel·lícules d'animació. M'encantaria fer una pel·lícula d'animació algun dia, però és una indústria caríssima. Ara bé, és un desig que deixo anar i mai se sap (riu).

-El Páramo parla sobre les pors i de no poder sortir de casa. La pel·lícula ha sigut rodada en temps de pandèmia i no sé si ets conscient que s'entén millor ara, després d'haver viscut aquest any i mig de Covid.

És molt fort que ha passat. He tingut la infeliç casualitat d'haver treballat aquest guió en aquest moment concret. El guió es va començar a escriure el 2014-2015, així que imagina't. Netflix ens va dir que estaven molt interessats en la pel·lícula a la primera setmana de confinament. Per tant, tot el guió està fet previ a què esclatés la pandèmia.

-I com va ser el rodatge? Si ja de per si és difícil rodar una òpera prima, imagino que rodar amb els condicionants de la pandèmia encara ha hagut de ser molt més complicat.

Vam anar a Teruel a rodar. Imagina't, al febrer i març rodant allà amb un fred terrible. I recorda, el Filomena va passar dues o tres setmanes abans, a més amb la Covid-19... les circumstàncies apuntaven a fracàs, però al final tot va anar bé. I amb un nen d'11 anys protagonista, que això és jugar-te-la perquè un nen se't pot creuar. Nosaltres teníem la convicció que l'Asier aguantaria, però ell mai havia rodat durant tants dies i amb tanta presència, i al final va anar bé. Però en relació amb la pandèmia, ens ha estat útil a tot l'equip creatiu per entendre millor com se senten aquests personatges que estan aïllats i que a determinat moment de la pel·lícula encara es confinen més, obsessionats amb la paranoia del que ve de fora, i això els consumeix i crea monstres. I pel marc que hem viscut crec que pels actors va ser fàcil connectar amb aquestes sensacions.

-Una cosa que m'ha agradat molt a la pel·lícula és la fotografia, en especial la il·luminació. Parla'ns una mica de com ha sigut aquest procés creatiu.

Moltes gràcies, li transmetré a l'Isaac Vila que és el director de fotografia. Tota la pel·lícula està explicada des del punt de vista del nen, i totes les decisions passen per com aquest nen percep el seu món: els colors, les textures, i la llum també. I els estats lumínics de cada escena pretenien que també portessin a l'espectador al viatge emocional que viu el nen. Sense fer massa espòilers, hi ha escenes en què surt Salvador (el pare) de cap per avall, i aquella escena té uns colors freds i gèlids. L'exterior quan el vam rodar feia un Sol enlluernador i la imatge quedava molt càlida, i a la postproducció l'hem hagut d'anar refredant perquè aquell és un moment que les emocions del nen es congelen pel que succeeix allà. Per tant, sempre anàvem buscant com la llum i el color pot parlar de les emocions del protagonista. I a l'interior de la casa, tot aquest joc de foscors parteix d'aquest punt de vista. La idea era que en aquesta casa els personatges se senten a gust, però hi ha una foscor, que és la mare i fa coses estranyes, així com es converteix en un entorn hostil. Teníem referents molt expressius, com escenes de Game of Thrones, però buscàvem una llum expressiva.

-Pel que fa a la casa, existeix de veritat a Teruel? Els rodatges interiors es van fer allà?

Van ser dues setmanes de rodatge exterior a Teruel i quatre i mitja d'interiors a Barcelona. Tot el que és de portes cap endins és un decorat, i portes en fora és Teruel. La casa que es veu és un páramo que crec que es diu Blancas, i és a una zona on s'hi ha rodat molt poc, i això està molt bé perquè li dóna una singularitat a la pel·lícula. El que és la casa es coneix com una paridera, que és on es refugien les ovelles del fred. És com una cabana de roques. Llavors, allò estava fet un desastre i l'equip d'art va fer una intervenció i la van convertir en una casa. S'han respectat algunes parets originals, però hi ha coses afegides. La veritat és que va ser molt màgic veure transformar-se aquella “paridera” en la casa dels protagonistes.

-Has tingut referents del western?

Doncs mira, hi ha una curiositat, i és que, durant els cinc anys que hem estat escrivint el guió la paraula “western” no va sortir mai. Mai vam ser conscients que això podria tenir un aire a western. Ara bé, quan Netflix ens diu “ok” començo a dibuixar la pel·lícula en un guió il·lustrat i m'hi vaig estar tres mesos concentrat, i quan feia tres dies que configurava l'univers estètic de la pel·lícula em vaig adonar que El Páramo era un western. Llavors sí que és cert que prenc una sèrie de decisions en la direcció condicionades amb el llenguatge del western. Li vaig comentar al director de fotografia que durant el procés creatiu del film mai havíem parlat del western, i ell em va contestar que tenia raó, però en parlàvem de forma indirecta, perquè, per exemple, quan buscàvem localitzacions ens fixàvem amb Bailando con lobos. Aquest era el nostre referent. A mi m'encanta que El Páramo es pugui llegir com un western, però mai hem estat massa conscients de tot això. Hi ha una pel·lícula que m'agrada molt que es diu Los que no perdonan de John Huston en què al tram final uns personatges es tanquen i s'atrinxeren. Mai he pensat en aquest film de forma conscient, però sí que és una pel·lícula que m'agrada molt i és molt màgic de sobte adonar-te que aquí hi ha referents que se't colen sense ser-ne conscient. Tens uns referents de forma conscient, per a mi sobretot les pelis de Shyamalan, però de sobte veus altres coses que apareixen. Per exemple, m'encanta Los Otros de l'Amenábar i mai m'he fixat en Los Otros per dissenyar El Páramo, i a la pel·lícula hi ha una escena en què a través d'un mirall el nen veu com una porta s'obre, i quan la vaig pensar vaig dir-me a mi mateix “has tingut una bona idea”, i després resulta que a Los Otros està exactament igual aquesta escena! (riu). És sorprenent com el subconscient està aquí dins del nostre disc dur i et treu coses quan menys te les esperes.

-Parla'ns de com arriben Inma Cuesta i Roberto Álamo a la pel·lícula. El cas de l'Asier em sembla espectacular perquè els nens fan de nens i prenen decisions com a nens, però aquí a la pel·lícula pren decisions molt madures a situacions concretes. Em resulta impressionant.

L'Asier tenia onze anys quan vam rodar la pel·lícula i ara en té dotze. És un nen superadult, molt madur, tan madur com per aguantar sis setmanes de rodatge però, per altra banda, té un costat molt ingenu, com molt infantil. Realment tot va ser fàcil amb ell, perquè li explicàvem tot el que passava i ho entenia molt bé. Ell va aparèixer al càsting quan ja portàvem vistos bastants nens i quan ell va entrar hi havia quelcom en aquell nen. Tenia una vida i una energia que ens va robar el cor. I ja quan va fer el càsting final amb mi i l'Imma, l'Imma em va mirar i va dir que havia sortit la màgia. I pel que fa a l'Imma i el Roberto va ser tan senzill com contactar amb els seus mànagers, passar-los el guió i els va agradar. Jo vaig al·lucinar perquè per a mi són dos dels millors actors del panorama espanyol actual, i eren les nostres primeres opcions, i ens van dir que sí. El personatge del pare (Roberto Álamo) necessitàvem algú amb una veu densa, penetrant, perquè ell és qui explica la llegenda de la bèstia i era molt important que l'actor tingués una veu poderosa.

-L'Imma té bon domini amb l'escopeta.

Si, va fer unes pràctiques a un camp de tir (riu). Crec que a més el seu personatge encaixa molt bé en aquella terra, amb l'escopeta. Jo al·lucinava quan sortia del set allà vestida... em donava molta motivació a rodar.

-I com és rodar amb ella?

És molt instintiva, com si tingués un do natural. Tot el que fa ho fa de veritat. Crec que amb actors així no té cap mèrit la direcció d'actors, i t'ho dic seriosament. Li has de dir coses molt senzilles i prou. Per a mi el més rellevant va ser el procés abans de rodar la pel·lícula, de parlar molt dels personatges, perquè a més són personatges que s'explica poca cosa d'ells, però els vaig entregar una enciclopèdia que els vaig fer de tot el que els havia passat i això els permetia actuar amb naturalitat.

-I per acabar, ja estàs pensant en algun nou projecte?

Mira, la setmana que ve quan acabi el Festival de Sitges me'n vaig a Disneyland Paris amb la meva xicota a desintoxicar de l'estrès, i a sentir la màgia Disney.