-DIRECCIÓ: Hanna Bergholm
-GUIÓ: Ilja Rautsi. Història: Hanna Bergholm
-ANY: 2022
-DURACIÓ: 86 min.
-PAÍS: Finlàndia
-MÚSICA: Stein Berge Svendsen
-FOTOGRAFIA: Jarkko T. Laine
-REPARTIMENT: Siiri Solalinna, Sophia Heikkilä, Jani Volanen, Reino Nordin, Oiva Ollila, Saija Lentonen, Stella Leppikorpi, Ida Määttänen, Hertta Karen, Miroslava Agejeva
-PRODUCCIÓ: Silva Mysterium Oy, Film I Väst, Hobab.
'Pahanhautoja' o 'Hatching' (títol anglès) parla sobre perills del perfeccionisme, en una societat com és la finlandesa considerada com la més feliç del món. La seva directora es frega les mans amb aquesta idea i construeix un relat de terror amb ecos al cinema de Haneke i fins i tot a idees tan alienades com 'Gozu' de Takashi Miike. La pel·lícula és una fantasia protagonitzada per una nena on el seu odi es canalitza en un ou de corb que ha trobat al bosc i s'ha endut a casa, i que un dia acaba fent eclosió en un alter-ego monstruós.
Bergholm aprofita una dramàtica relació entre una mare i una filla per presentar un modern i monstruós conte de fades, influenciat per la idea del doppelgänger, que molts cops ha sigut tractada al cinema i literatura. Tot plegat resulta sorprenent i satisfactori en la seva part inicial, però el seu avenç dilueix l'efecte sorpresa i evidencia una falta d'empenta de la directora cap a la bogeria. El resultat és més pla del que ens agradaria, més per la forma en què s'exposen els fets que pel surrealisme i metàfores que es plantegen. La història, malgrat la idea infantiloide del conjunt, és macabre.
No obstant això, els fans del gènere de terror de tota la vida poden acontentar-se amb uns efectes especials de la criatura monstruosa que són espectaculars, tendència puntual de l'obra cap al body-horror, així com alguns espants recolzats per efectes sonors que resulten efectius. Cinema de terror en estat pur.
'Hatching' és rara, però creiem accessible i disfrutable també pel públic menys implicat en la proposta. Visualment és atractiva i fàcil de seguir, però dependrà de l'espectador la implicació que vulgui tenir a l'hora d'identificar el rerefons de la proposta de la directora. Creiem que no deixarà indiferent a ningú, i fins i tot estem convençuts que pot interessar a un públic generalista buscador de noves mirades al cinema.
Un exercici de sensibilitat nòrdica que desprèn fredor a la narrativa i gran bellesa a la fotografia. És bonica en forma, però fosca i reflexiva en el seu fons, per a parlar-nos d'una societat com és la finlandesa on aparentment tot funciona, però que segons Hanna Bergholm està emmalaltida.
0 Comentaris