 |
| Imatge cedida per Flamingo Comunicación |
Luís Tinoco és el responsable de l'empresa Onirikal Studio, amb la que dedica la seva carrera professional als efectes digitals i l'animació 3D. Des de fa gairebé vint anys que participa a grans produccions de cinema nacionals i internacionals, com 'No Mataràs', 'Hellboy' o 'Interestellar', i la seva tasca en aquest camp l'ha dut a estar nominat a un Premi Goya i a dos Premis Gaudí.
Amb més de deu anys de trajectòria col·laborant amb grans produccions de cinema i televisió, Onirikal Studio també ha produït algunes peces que Luís Tinoco s'ha encarregat de dirigir. La més destacada fins ara ha estat el curtmetratge 'Caronte', el seu tercer treball com a director, que ha aconseguit unes 200 seleccions a festivals de cinema d'arreu del món i ha recollit 65 premis internacionals. Amb 'La Paradoja de Antares' Luís Tinoco debuta en el llargmetratge.
Aquest drama científic està protagonitzat Alexandra (Andrea Trepat), una científica que treballa en un observatori de ràdio astronomia i que un dia fent guàrdia de nit detecta un estrany senyal que podria respondre a la pregunta de si els humans estem sols a l'univers. L'Alexandra té poc temps per a rastrejar el senyal, i quan es disposa a iniciar el procés rep un missatge de la seva germana: al seu pare està a punt de morir a l'hospital. No li queden més de dues hores de vida.
Presentada mundialment al prestigiós festival Fantastic Fest d'Austin, posteriorment ho ha fet al Festival de Sitges 2022 a dins la secció Noves Visions. Nosaltres vam assistir a la primera projecció del film a la Sala Tramuntana, i poc després vam poder entrevistar a Luís Tinoco per comentar la pel·lícula. Les seves respostes les podeu llegir a continuació.
També podeu llegir la nostra crítica de 'La Paradoja de Antares'.
-No entenc per què a la presentació de la pel·lícula a la Sala Tramuntana has estat tan modest. El resultat és molt bo!
Sí, m'he penedit després. Li he comentat a l'Aleida Torrent [actriu], que no sé si l'he desmerescut gaire (riu). La sensació que estàvem fent una cosa tan i tan petita que no es mereixia estar entre pel·lícules tan grans continua estant a dins meu inclús ara, després d'haver-la estrenat a Austin i d'estar aquí a Sitges. La gent ha d'imaginar la pel·lícula com la més humil de les produccions quant a rodatge i postproducció, i no ho sé, els que l'hem viscut des de dins encara pensem “escolta, expliquem que és una pel·li molt petita i que ningú s'esperi res gran”. Més que res perquè veus altres pel·lícules aquí a Sitges com 'Venus' del Balagueró, que són molt potents, i també que el públic de Sitges és un públic acostumat a la sang i el gore, i jo arribo aquí amb una cinta molt petita, amb un drama minimalista, i tot plegat fa respecte. Soc el primer que no ven bé la pel·lícula.
-Has citat Sitges i el Fantastic Fest, que són dues portes grans en el món del cinema, i a més 'La Paradoja de Antares' és la teva primera pel·lícula. Parla'm una mica d'aquest trajecte fins arribar aquí.
Has de tenir en compte que aquest no és el meu treball principal, ja que jo em dedico sobretot als efectes visuals i, per tant, aquesta producció ha sigut una feina en paral·lel al meu treball. La creació de la pel·lícula l'anava fent a estones lliures el cap de setmana, i ha sigut un procés d'aprenentatge, perquè he fet coses que mai havia fet. He de dir que havia fet algun curtmetratge, però clar, traspassar aquesta feina al llargmetratge són paraules majors. Llavors, hi ha moltes coses tant en l'àmbit de producció com de distribució que no conec gaire, perquè jo estic acostumat a estar darrere dels projectes. Tot plegat és un aprenentatge que considero que ha estat lent i difícil, però molt content amb el resultat. I que la gent ara estigui responent a la pel·lícula em sembla una passada.
-Com has dit ja tenies experiència dirigint curtmetratges i ara has fet el llargmetratge. Malgrat que el teu camp són els efectes visuals, la teva idea és continuar dirigint pel·lícules?
Si, malgrat que el meu camp són els efectes visuals i animació 3D i que m'encanta, també m'agrada molt escriure i explicar històries. Sinó no m'hauria introduït en el món del curtmetratge. Ha sigut un infern compaginar la meva feina amb fer una pel·lícula, i això la gent no té ni idea del que suposa. I si no hagués sigut per les meves ganes absolutes no m'hauria llençat a crear i explicar.
-El guió em sembla complex. Generes preguntes a l'espectador, dilemes filosòfics, també científics i morals, i ets valent i intentes donar una resposta a tot. Em pregunto d'on et surt tot aquest interès?
Em considero una persona molt de ciències. Sempre m'ha agradat molt la ciència, en concret la branca de l'astronomia que planteja aquelles grans preguntes com ara d'on venim, si estem sols a l'univers, què som, etc., i qualsevol explicació o conspiració em fascina. I fer un guió que plantegés aquest tipus de qüestions tan grans en contraposició amb una cosa tan petita, tan íntima com és el drama que pateix la protagonista, em semblava molt interessant.
-Una cosa tan gran com plantejar vida fora de la Terra i que succeeixi en un espai tan petit és sorprenent. Imagino que això t'ha suposat un gran repte com a cineasta.
Com et deia aquest és el contrast que jo buscava. La pel·lícula es va rodar en una sala de l'estudi d'efectes especials que tenim a Mataró i concretament al meu despatx. És una sala de projecció amb un parell de sofàs, un projector i l'ordinador on jo treballo. Tot això ho vaig buidar i entre la meva dona i jo ho vam convertir en la sala que es veu a la pel·lícula. Quins problemes i reptes ens vam trobar? Tots els imaginables. Mantenir als espectadors durant dues hores en una sala sense que s'avorreixin és un repte, i per evitar-ho vam treballar en tirs de càmera, intentar obrir la història amb aquella claraboia que hi ha al sostre creada amb efectes digitals, també movent l'antena de fora, fer entrades de llum falsa, llums de lluna feta amb un projector, afegir les trucades amb la germana, els vídeos del pare... tots aquests elements ens feien obrir la història a fora d'aquella sala i connectar l'espectador amb l'exterior. El Meteosat, la tempesta, les notícies... tot això fa que l'espectador no quedi tan encaixonat en aquella sala malgrat continuar sent opressiva.
-Aquesta opressió ajuda a reforçar una càrrega emocional molt forta, ascendent, i que arriba a un tram final molt potent. Això com ho has treballat amb l'Andrea Trepat?
Amb l'Andrea vam fer una cosa que crec que va ser crucial, que van ser dues setmanes d'assajos. Ella va venir expressament de Madrid dues setmanes abans del rodatge per assajar, i després vam rodar durant tres setmanes més. Per tant, gairebé vam estar assajant igual que rodant. Gràcies a això va ser molt fàcil posar-nos d'acord en quin era el to ideal pel personatge. Havia de tenir un in crescendo des del principi de la pel·lícula, començant com més seca, com que hauria d'estar més a prop de la germana i del seu pare, perquè ella és una persona extremadament freda i calculadora, que li agrada el seu treball i ho porta fins a l'extrem. Tot això ho havíem de construir de manera que el públic no només simpatitzés sinó que estigués connectat al seu drama fins al final. Però si, vam crear aquesta rampa emocional des del principi, primer sent una mica repel·lent i al final convertida en la nostra “amiga”.
-La banda sonora que acompanya tota aquesta càrrega dramàtica m'ha semblat espectacular.
Arnau Bataller és el compositor musical. Ha treballat en multitud de pel·lícules i ens coneixem des de fa molts anys, potser setze o disset. Em va fer la música del meu anterior curtmetratge, i bé, és una persona a qui li tinc plena confiança. Treballem molt a gust junts i vam saber trobar el punt molt ràpid a la pel·lícula. Estic molt content de la banda sonora, perquè l'Arnau sempre sap trobar el que vull, i si em presenta una cosa que no m'agrada és fàcil dir-li les coses. Crec que tenim una confiança com per treballar de pressa.
-Tu consideres la pel·lícula més “ciència” que “ciència-ficció”... Per què?
Si, fa temps que ho estic discutint amb altres companys. De fet, abans de l'entrevista estava amb un dels programadors del festival [de Sitges] en un programa de ràdio, i justament ho estàvem parlant. “És ciència-ficció” em deia, i jo que soc el guionista i director mai he considerat 'La Paradoja de Antares' com ciència-ficció. He fet un drama amb uns tints de thriller, perquè és veritat que té una part de thriller i contrarellotge, però mai vaig voler escriure una pel·lícula de ciència-ficció. Era una pel·lícula que succeeix en un entorn científic, i que té un pes molt gran la sala de la radioantena, abundant els protocols, els processos, la terminologia, les interfícies dels ordinadors, programari... tot plegat té una importància gran a la pel·lícula que fa que molta gent la consideri com una pel·lícula de ciència-ficció. Com ho diu tothom al final m'ho estic creient... Però no era la meva intenció (riu).
-A la pel·lícula hi surt el youtuber Jose Luís Crespo. Creus que ell és la persona que obre la llauna a la reflexió? Em sembla molt important la seva presència al principi, perquè posa sobre la taula unes preguntes que activen a l'espectador perquè després durant tota l'obra reflexioni i trobi una resposta.
La part de l'entrevista científica era una eina que necessitava posar al guió perquè aquella gent que no està introduïda en el món de la ciència, la radioastromia o la cerca d'extraterrestres, pogués entrar-hi. Llavors, l'entrevista em serveix per a generar un interès del públic al treball que fa l'Alexandra, que és la protagonista. Són tres minuts, però allà s'explica que existeix aquest grup de científics que dedica la vida a buscar senyals extraterrestres, i que l'espectador entrarà en aquest univers a la pròxima hora i quaranta minuts. Si, pel guió ha sigut imprescindible aquesta entrevista amb el youtuber.
-I per últim, si tu haguessis sigut l'Alexandra què hauries fet?
És molt difícil de respondre, i més sabent que hi ha una mica de l'Alexandra en mi, i meu a l'Alexandra. Jo crec que hagués sortit corrents a l'hospital, però és difícil de dir. La situació familiar complicada que viu l'Alexandra succeeix en el pitjor moment professional, però també té l'oportunitat a respondre preguntes molt importants a escala d'humanitat. Llavors, com et pot frenar un drama personal? No ho sé, crec que aquí està el dilema de la pel·lícula. I jo amb 'La Paradoja de Antares' no és que vulgui dur l'espectador a un camí o un altre, ja que per a mi la pel·lícula sencera és una unitat, un convit a pensar, a reflexionar fins a on el personal pot interferir en una cosa tan rellevant com són els misteris universals.
0 Comentaris